Pell de lluna

"Diverses llegendes ho expliquen i és cert. Diuen que més enllà d'on els nostres ulls poden veure-hi existeix un món, un paradís quimèric del qual molts volen formar-n'hi part per sempre més, però mai és possible. S'explica que totes les coses tenen el color de l'arc iris, pintades a l'aquarel·la, com si s'hagués fet amb un pinzell. El cel és blau i els núvols són com tendre cotó fluix, en el qual qui vulgui pot reposar i tenir un somni dolç i etern. Injustícia, orgull, avarícia, egoïsme... Aquests conceptes no existiexen allí! A vegades està envoltat de roselles que floreixen a la primavera, altres cops són platges de fina sorra i d'aigua blava cristal·lina... Cadascú es fa el seu món, i el realitza al seu gust; s'hi pot anar sol o acompanyat, per a sentir-se un nen com ho feia Peter Pan, a mitja nit si estàs espantat o quan la boira t'acompanya, però normalment sempre per a escapar de la realitat, a voltes feixuga..."


Finíssimes gotes de pluja cauen lentament sobre els vidres davanters del cotxe. Els núvols i el cel gris donen un toc de melangia al paisatge, les muntanyes, encara nevades, i els arbres sacsejats contínuament, lluiten contra el vent, intentant no perdre les poques fulles que els queden. La nit és màgica, i el moment únic. Els dos amants no tenen temps de fixar-se en aquest diumenge tan salvatge, entremig de tanta bellesa i autèntica natura. En tenen prou amb mirar-se als ulls. I així transcorren les hores, ràpid, i sense adonar-se'n, on el temps no s'atura. L'un al costat de l'altre, senten el ritme frenètic dels seus cors que compassen alhora i creuen que en cap indret del món hi ha res tan valuós com el que ells estan vivint en aquest moment. Sobren les paraules, les carícies i els petons són els protagonistes principals d'aquest instant, que desitjarien quen no acabés mai. És un amor desinteressat i generòs, dolç i pur, senzill però preciós. S'estimen i només es necessiten els dos, junts són la força de les seves respectives vides. Aquets petits moments que passen plegats són un tresor que els fa somriure . Rialles i sospirs emmarquen el bosc, petits desigs d'enamorats.
Però lluny de tot això, de tots aquests moments feliços, hi ha la realitat, una realitat que és amarga i que cada dia els devora amb més i més ànsia. Aquesta els turmenta dia i nit i sols quan estan plegats reposa i s'adorm, i per unes poquetes hores els deixa ser feliços i sentir-se capaços de tot. Veuen com ja tot s'acaba, com d'aquí poc uns dels dos ja no hi serà. S'han fet grans i ho accepten, però no s'imaginen la vida l'un sense l'altre. El temps ha passat tan ràpid! No enyoren els temps passats, els recorden amb orgull i satisfacció, tots aquells dies que tant es van estimar. Encara en la seva ment hi ha records, lligats a vegades només a una olor, a una imatge, a una paraula.
Recorden com si fos avui el dia que es van conèixer; ella duia un vestit molt florit de coloraines. Tenia un cos de faccions perfectes. Era tan bonica que no semblava de veritat: el cabell, lleugerament ondulat, reposava fins a les espatlles, aquells tirabuixons marrons queien sobre els seus ulls negres, d'un color fosc i profunds, que la primera vegada que el van mirar el van deixar captivat, i el van fer sentir insignificant al seu costat. Aquests ulls tan foscos que ara el miraven, que li transmetien tant, que havien viscut al seu costat tantes coses, tans somnis, tantes il·lusions, dolors, rebel·lies, que tantes vegades a les nits li havien dit que l'estimaven en la penombra d'una habitació i li havien demanat ajuda. Aquests ulls, ara, tot i la vellesa, es mantenien igual, tan expressius i profunds, tan dolços... Ell es preguntava com després de gairebé quaranta anys la veia tan atractiva com el primer dia. Pensà en el cop que la va tenir per primera vegada entre els seus braços i en el primer petó, de quina manera anhelava el seu cos i com la seva pell, tan blanca i pura tremolava, qui-sap-lo potser de fred o potser de por. Ella no sabia què fer, ni com acariciar-lo; ell resseguia amb els seus els dits amb una timidesa i vergonya innocent, el cos de la jove, tota nua. Tenia por de trencar-la, de desfer-la, desquinçar-la en petits bocins. Era com una noia de vidre o potser de porcellana. Pell a pell buscaven amor a cada gest. I la lluna els observava, vora del llac. I la noia tenia el color de la pell d'ella. Pell de lluna.
I així es passen les hores, l'una rere l'altra, en aquest petit indret on es van confesar l'amor que sentien i on es van jurar que somiarien junts el seu paradis perfecte eternament i lluny de tot, de tota preocupació i mal, ell i ella, confessant-se petits secrets a cau d'orella, ben entrada la nit i amb la lluna com a testimoni d'un amor que durarà eternament. Tement l'atzuzac final que aviat els espera i refugiant-se en aquest món, tan perfecte i a la seva mida, envoltats de roses roges, de somriures i de pessigolles, esperen que la mort els vingui a buscar. Nomès són dos ancians recitant paraules d'amor a la lluna plena, en el seu petit racó.