Cercador
Pelacanyes
Un relat de: Mena Guiga- Compartir:
Un pelacanyes no pateix perquè no té casa, cap cosa l'hi casa. No hi fa cas.
El pelacanyes no té ni un euro ni tenia ni una pesseta. Massa pesadeta.
Un pelacanyes passeja pel passeig marítim sabent que no té ni l'aire i que, no obstant, li toca respirar-lo amb el maleït plom mortífer que pesa, ell que no va amb pes perquè no té res.
El pelacanyes té una butxaca buida, lleugera, i pot volar...si vol.
Quan ho fa, aleshores tothom l'assenyala i exclama:
- El pelacanyes, el pelacanyes!
Li llencen trossets de panet de Viena i ell, amb acrobàcies aèries úniques, els arreplega en uns segons, segons opina tothom. Impossible fer fotos del pelacanyes atipant-se com un ocell: la rapidesa de l'avidesa ho impedeix.
Una noia se'l mira i se'l remira. Es diu Ramira. Se n'ha enamorat a primera vista. Lloable, la Ramira té un ull de vidre i un ull de vellut. Potser havia estat de cotó.
Ramira i pelacanyes, pelacanyes i Ramira decideixen muntar un centre de ioga-relaxació-meditació-físico-eròtico-espiritual i adins només hi haurà un altar amb un gat sagrat i daurat que puja i baixa el braç dret (costat de la religiositat) i una pedra de sal de mitja tona de pes, perquè en aquell espai hi impera la humitat (sota terra un corrent subterrani, clavagueram dispers) i la pedra s'anirà desfent (no és una humitat desitjable pels que pateixen de pedres al ronyó o a la vesícula biliar?) i el terra quedarà ple de sal. Aleshores la Ramira i el pelacanyes la reculliran (no té res a veure amb Gandhi) i la donaran a qui necessiti sal a la seva vida. L'acabaran aviat!
El pelacanyes té picor al nas i esternuda. Ple de sal va cap a la Ramira, que, de retruc, esternuda també...l'ull de vidre cau avall (no m'ho perdria si caigués amunt) i el gat de bronze que no és bronze (potser és pastalina reutilitzada), per fi, pot demostrar que hauria estat un bon tennista.
Desullada la Ramira, dessalada la pedra...no, no tanquen el local.
Alguna cosa s'empescaran....ara per ara, demanen inspiració a la deessa Elefanta, la de les vint trompes, que te la pots creure i no fa trampes.
*No sé, si algú vol saber-ho, que ho demani. Els capítols només són possibles si he menjat pernil ibèric i begut un bon vi negre.
El pelacanyes no té ni un euro ni tenia ni una pesseta. Massa pesadeta.
Un pelacanyes passeja pel passeig marítim sabent que no té ni l'aire i que, no obstant, li toca respirar-lo amb el maleït plom mortífer que pesa, ell que no va amb pes perquè no té res.
El pelacanyes té una butxaca buida, lleugera, i pot volar...si vol.
Quan ho fa, aleshores tothom l'assenyala i exclama:
- El pelacanyes, el pelacanyes!
Li llencen trossets de panet de Viena i ell, amb acrobàcies aèries úniques, els arreplega en uns segons, segons opina tothom. Impossible fer fotos del pelacanyes atipant-se com un ocell: la rapidesa de l'avidesa ho impedeix.
Una noia se'l mira i se'l remira. Es diu Ramira. Se n'ha enamorat a primera vista. Lloable, la Ramira té un ull de vidre i un ull de vellut. Potser havia estat de cotó.
Ramira i pelacanyes, pelacanyes i Ramira decideixen muntar un centre de ioga-relaxació-meditació-físico-eròtico-espiritual i adins només hi haurà un altar amb un gat sagrat i daurat que puja i baixa el braç dret (costat de la religiositat) i una pedra de sal de mitja tona de pes, perquè en aquell espai hi impera la humitat (sota terra un corrent subterrani, clavagueram dispers) i la pedra s'anirà desfent (no és una humitat desitjable pels que pateixen de pedres al ronyó o a la vesícula biliar?) i el terra quedarà ple de sal. Aleshores la Ramira i el pelacanyes la reculliran (no té res a veure amb Gandhi) i la donaran a qui necessiti sal a la seva vida. L'acabaran aviat!
El pelacanyes té picor al nas i esternuda. Ple de sal va cap a la Ramira, que, de retruc, esternuda també...l'ull de vidre cau avall (no m'ho perdria si caigués amunt) i el gat de bronze que no és bronze (potser és pastalina reutilitzada), per fi, pot demostrar que hauria estat un bon tennista.
Desullada la Ramira, dessalada la pedra...no, no tanquen el local.
Alguna cosa s'empescaran....ara per ara, demanen inspiració a la deessa Elefanta, la de les vint trompes, que te la pots creure i no fa trampes.
*No sé, si algú vol saber-ho, que ho demani. Els capítols només són possibles si he menjat pernil ibèric i begut un bon vi negre.
Comentaris
-
La butxaca del pelacanyes[Ofensiu]Aleix de Ferrater | 17-03-2012 | Valoració: 10
Fantàstic! I ho dic en dos sentits, el de fons i el com. El rerefons és punyent, reflexiu i agut, amb una serie de frases que et fan pensar una estoneta. I el com és la gràcia, la força, l'us magníficc que fas del vocabulari, els jocs de paraules i el to poètic que desprèn aquest relat. Un plaer ple de pèl i canyes amb gambes. Una abraçada.
Aleix
-
M’ha agradat molt l’escrit,[Ofensiu]free sound | 17-03-2012 | Valoració: 10
M’ha recordat una cançó de la infància.
L'avi Pelacanyes ja se'n va a sarau la camisa blanca i el casacot blau...
Ric i amb humor. Una abraçada pelacanyes!
Valoració mitja: 10
l´Autor
879 Relats
930 Comentaris
436156 Lectures
Valoració de l'autor: 9.83
Biografia:
Sóc del 66.I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.
La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).
Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.
'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.
L'escriure per què i per a què.
I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.
La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)
Mantra: jo agraeixo, jo estimo (aplicat o assajat, l'important és tenir-lo present).
Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.
Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.
Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).
I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.
Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.
Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.
El 2018 he passat a ser VEGANA, la decisió més maca de la meva vida. Saber que no col·laboro gens en la indústria càrnica, làctica, d'ous, de la pell, de l'oci amb animals, de l'experimentació amb ells...fa estar millor. Crec, sincerament, que el veganisme és la llum del món i l'únic sistema redemptor.
****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.
butxaca5@gmail.com