Pedra de toc

'El record és la pedra de toc de les amistats autèntiques' és la primera frase de la introducció d'un diccionari de sinònims i antònims l'editorial del qual no diré.

Un amic em va mostrar aquell text que començava així.

Fa gairebé quatre anys, d'això.


En Damià i jo vam esdevenir molt bons amics per casualitat.
La casualitat somriu si mira enrere tot rebobinant com va començar tot.

Una tarda de mitjans primavera el timbre de casa va sonar. Jo era al pati, observant les calèndules, les taronges i les grogues, tan d'aquella estació, tan de camp, tan senzilles i boniques. Ja em venia un poema al cap...
Vaig obrir. Era un amic dels meus fills, en Damià, un noi tirant a bohemi d'aspecte somiador, bells ulls verdosos i cabells rossencs i llànguids i que tocava la guitarra clàssica. Havia vingut com un esperitat, amb una idea fixa al cap: a la biblioteca local li havien demanat si podria col·laborar explicant un conte el dia que es dedicava a aquesta activitat, un dijous a les sis. I el noi havia dit que sí, molt molt content que haguessin pensat en ell.
Venia a demanar-me ajuda...com que jo escrivia contes!
Mentre preníem un te verd i menjàvem galetes maries cap dels dos no podia parar de dir coses, una contínua pluja d'idees. Una til·la segurament hauria pogut calmar l'èmfasi de cada idea, però no crec que ens l'haguéssim presa.
Era l'hora de sopar i encara érem al pati. Havíem omplert unes quantes pàgines...una història es confegia, amb personatges divertits i sorprenents, unes peripècies engrescadores i les lletres d'unes cançonetes originals i fàcils per fer repetir a la quitxalla.
El vaig convidar a sopar.
Havent sopar, mentre el meu home i els meus fills miraven la tele, vam seguir.
De fet, era un amic no excessivament amic dels nanos. Ells s'estimaven més els jocs d'ordinador, tan llaminers i xuclaires. En Damià llegia molt i tot allò no l'interessava gens ni mica.
Va ser una bogeria. Fins que no va estar el conte a punt i ben revisat i després assajat venia cada tarda i es quedava a sopar.

La seva hora del conte va ser un èxit, és clar. En Damià, a més, tenia un magnetisme, una simpatia especial que feia que se l'escoltés embadalidament. I jo vinga a fer-li fotos!

Va continuar venint a casa. Conversàvem. Rèiem. Seguiem escrivint històries apassionants amb molta imaginació. Jo feia coques per berenar, li agradava el dolç i ho agraïa amb comentaris sincers i afalagadors. Els meus fills agafaven matusserament talls de coca i els engolien com si fossin goril·les i marxaven a jugar a futbol. Ja era estiu, molta llum, vacances.

Fins i tot vam fer sortides amb bicicleta pels camins dels camps que feien tant de goig, amb les herbes altes i els conreus. Ens aturàvem sota un gran pi, centenari, i gaudiem del bon temps i de la nostra amistat.

Però el dimoni va fer de les seves. Un dimoni entremaliadet, de somriure burleta, banyut i amb masclet i cua llarga i giragonsaire ben marejadora.

És clar que hi ha amistats perilloses i no pas pel mateix títol d'una pel·lícula.
Les veïnes, tafaneres i xerrameques, prou que en feien safareig; i més gent del poble; i el meu home sospitava; i els meus fills ho trobaven anormal...

Tot plegat va fer que l'amistat finés. Començava el nou curs i en Damià s'allotjaria a Lleida, per seguir amb els seus estudis. No hi va haver comiat.
De cop, una tarda ja no va caldre fer coca ni em venia res al cap per escriure.

Els seus pares no em saluden.

Han passat quatre anys. En Damià s'ha quedat en aquella ciutat, hi viu amb una noia, m'ha arribat.

Però sé que quan ens veiem res haurà mort. Hi havia una frescor molt nostra...digues-li amistat?