Pedra d'aigua

La Irene va pensar que un cop a l'estació desapareixeria aquella sensació d'incomoditat que l'havia trasbalssat durant quaranta cinc minuts. Li semblava haver fet el viatge més llarg de la seva vida en tan sols tres quarts d'hora.
Tampoc n'estava del tot segura si allò que sentia era ben bé incòmode. Era un neguit estrany…
En baixar del tren, la Irene encara se sentia observada. Tot d'una es va girar i es va trobar de nou cara a cara amb la noia.
- No m'has tret els ulls de sobre en tot el viatge. Vols alguna cosa?
La noia va somirure
- Sí. Em dic Marta i m'encantaria trobar-te cada tarda al tren.
La Irene va sentir com el seu rostre envermellia. Va fer un breu gest negatiu amb el cap i va seguir caminant.
- No marxis. Només et volia conèixer. - va dir la Marta.
- És que tinc pressa.
- D'acord. Fins una altra.

Un cop a casa la Irene no podia deixar de pensar en la noia, el viatge en tren, i aquells ulls que la despullaven. Va decidir ficar-se a la dutxa esperant trobar en l'aigua el relax suficient i oblidar-ho tot.

Mentre s'eixugava i gairebé sense adonar-se'n, jugava amb el seu cos. Sentia el seu sexe humit. Es va masturbar.
Ara jeia sobre el llit, extasiada i satisfeta.
Va dormir tranquil·lament aquella nit, tot i que la noia, la Marta, va apareixer més d'un cop als seus somnis.

L'endemà havia d'agafar el tren més d'hora. S'havia de fer una analítica abans d'anar a la feina. La sorpresa de la Irene va ser quan va veure a costat de quí s'havia assegut. Era la Marta que sense dubtar-ho ni un moment, li va engaltar un petó i li va xiuxiuejar un "bon dia, princesa " a cau d'orella.

La Irene sentia com el cor li bategava depressa, però aquesta vegada no se sentia incòmoda. Va regirar la seva bossa fins que va trobar un petit bloc de notes i un bolígraf i hi va anotar el seu telèfon.
- Truca'm quan vulguis i parlem -li va dir.

La Marta va reaccionar amb un somriure.
Un cop al destí, va ser la Irene qui es va acomiadar de la Marta amb un petó i una aclucada d'ull.
-Truca'm, d'acord?
La Marta va desapareixer pels passadissos del Metro.

Al vespre, de tornada, la Irene buscava la Marta amb la mirada. No la va saber veure. Tot el dia que pensava en ella, en arribar a casa i gaudir com ho havia fet el dia abans després de la dutxa. En el fons, sabia que la Marta era la responsable de la seva excitació.

Sortia de la dutxa quan va sonar el telèfon mòbil. Un número desconegut. Havia de ser la Marta. I ho era. En qüestió de segons va notar com de nou el seu sexe regalimava.

- Vols venir a sopar a casa- va dir la Irene - Faré una amanida.
- Ho vols?
- Sí, és clar. No em fas por tot i ser una mica estranya…
- Creus que soc estranya? De debó? Ai…! En fi! Porto vi?
- No et preocupis. Ja en tinc.

La Irene li va donar l'adreça i al cap d'un quart la Marta ja era a casa seva. Amb prou feines havia tingut temps de cordar-se els pantalons i posar-se una samarreta.

Tot i que la Irene havia dit que no calia, la Marta va portar un vi blanc. No era massa fred i el van posar a una glaçonera.
No hi havia temps per les preguntes, ni per les respostes… la Marta va agafar per sorpresa la Irene i va començar a besar-la per tot arreu. La Irene buscava la manera de treure-li la roba a la Marta. Van acabar al llit, fent l'amor dolçament.

Era la primera vegada de la Irene, tot i reconèixer que, quan era més jove, alguna vegada havia flirtejat amb alguna noia de l'escola. La Marta en canvi tenia ja experiència.

Van sopar i van riure dels seus comportaments del dia anterior. La Marta va començar a jugar amb els peus de la Irene sota la taula. Resseguia amb els seus dits les cames esbeltes de la Irene fins que va arribar allà on volia. Escalfor i humitat, desig i plaer…
-Vine- li va dir- Tornem al llit
Va prendre la glaçonera, el vi i dues copes. La Irene va posar música. La Sade desgranava la seva veu negra per cada forat de l'altaveu. I la Marta i la Irene destil·laven desig per cada porus de la seva pell.
La Marta xarrupava sensualment un glaçó mentre la Irene buscava els seus llavis i es deixava endur pel plaer. Sentia com la pedra d'aigua freda recorria ara el seu cos i la Marta eixugava els regalims amb la seva llengua. La Irene no va poder evitar gemegar quan va sentir com el glaçó calmava el seu neguit entre les cames.

Com és habitual en aquests casos, el maleït despertador va tornar la Irene a la realitat.

Sí. Certament havia d'agafar el tren més d'hora perquè s'havia de fer l'analítica. Qui sap? Potser sí que es va asseure al costat de la Marta…