PEDALAR PER PRIMER COP

Mai oblidaré el dia en que vaig aprendre a anar amb bicicleta. El meu tiet m’empenyia per l’esquena i m’ajudava a aguantar l’equilibri. Deia que ja era massa gran per anar amb les rodetes i que ja tocava aprendre’n. Tenia raó, tots els meus amics ja anaven sense. Va agafar la clau anglesa, va descargolar els cargols i les va treure.
Jo no les tenia totes. Mentre m’aguantava per darrera, no semblava tan difícil, però de cop em va empènyer més fort i em va dir: Ara tu sola! De cop, vaig notar que el manillar se’m descontrolava, les cames em feien figa i ja no anava en línia recta. Vaig seguir pedalant amb l’esperança de poder recuperar l’equilibri. Vaig fer un intent de girar-me i veure el meu tiet. Aquest ara s’havia fet petit i semblava que em volia dir alguna cosa. No va ser fins que em vaig tornar a girar per mirar endavant que vaig entendre que em deia que frenés. I si, anava directa a estampar-me contra una paret. Per sort meva, no m’ho vaig pensar gaire i vaig preferir saltar de la bicicleta. Ja amb els genolls pelats, el meu tiet es va acostar i em va dir, ara si que ja saps anar amb bici. Anar amb rodetes era massa fàcil. Me’l vaig quedar mirant amb ganes de plorar per el dolor dels genolls, però vaig aixecar-me, vaig tornar a enfilar-me a la bici i vaig tornar a pedalar, aquest cop sense mirar més endarrere.