Pecar?

La família del Martí sempre ha estat molt devota i fidel als preceptes de Déu. Tots, excepte el Gerard. Ell no en va fer gaire cas, ans el contrari. Amb els seus tripijocs, creuant a vegades la legalitat, va aconseguir reunir una petita fortuna. El Martí hi contactava de tant en tant, era una ovella esgarriada que intentava reconduir, a més de ser el seu cosí i únic parent. També aprofitava per demanar-li diners per a unes obres de caritat a la seva parròquia, a canvi de pregar per ell al Senyor. Al Gerard li era ben igual tot allò i seguia gastant a dojo amb una vida força llibertina. Fins que va petar.

El notari cridà el Martí. Com a darrer familiar viu del difunt, apareixia al testament. Ell hi va acudir sorprès, potser el seu cosí s'havia penedit a última hora i obrava el bé per redimir-se. Però no. Li tenia preparada una sorpresa. El llegat del Gerard aniria a les seves mans amb una condició: havia de pecar. No amb un pecat venial, no. Havia de ser un pecat capital i el notari n'havia de ser testimoni. El Martí quedà garratibat.
-Ja és legal, això? -preguntà.
-Molts pecats no figuren al codi penal. I pot quedar tranquil que no en diré res, he de mantenir el secret professional.
El capellà s’ho rumiaria.

Un cop a casa va repassar els pecats. La gola impossible de posar en pràctica, gairebé no menjava i de ben segur que tenia l’estómac petit. L’avarícia, la peresa, l’enveja i la supèrbia li quedarien falses perquè no cabien al seu pensament. Per molt discurs que s’inventés, el notari no les donaria per bones. Va centrar-se en la ira. Dubtava que enfadar-se molt servís. Doncs només quedava la luxúria.

Decidit a sacrificar-se per una bona causa, va pensar que Déu li perdonaria, que només seria un acte físic i que faria la penitència més dura imaginable. Així que tornà al notari, amb qui va visitar el bordell on el seu cosí era assidu. La Ramoneta li va fer el servei especial que mereixia un parent del Gerard.

Ara el Martí és el nou propietari del Club Paradís.