Pebrots caiguts

Un relat de: Mena Guiga
En aquell estat no podien seguir. Se'ls mirà, novament, el follet campestre. Pressentia una tempesta de finals d'estiu que els malmetria i a més torracollonejaria actes de festa major embafosos. Quan el canvi de temps aparegués apassionadament uns poros punts foscos del seu rostre -no eren pigues- fastigosos i alçadets acabarien la seva presència. Se'ls havia premut en notar-los mini monticles davant una sèquia-mirall, contemplat per una granota pigallada que no se'n sabia avenir: ella bé que conservava les seves clapes, taques o com es diguessin! El follet va netejar-se la cara com va poder, que li va quedar com un mapa. L'acne dels sers màgics no era suprimible per cap pomada amb efectes secundaris. No, havia de treure-se'ls sol. Al cap d'uns dies havien minvat a semiforadets, com si li haguessin fet acupuntura bruta. Ell en deia 'pigues buides'.

-Marxaran amb la pluja i quelcom més que em demanen de fer.

L'homenet es mirà els pebrots altra volta fent que no, que no amb el cap.

-Malaguanyats!

El sòl n'era ple, oblidats. D'un vermell butà lluent, a punt puntíssim pera a ser degustats en amanida, fregits, escalivats i més. És clar, era allò: calia que no es malmetessin.

L'Amdú va tenir la persistència d'agafar-los un rere l'altre i anar-ne omplint caixes de fusta o plàstic.

Per a ell fou feina descomunal -eren uns quants camps de conreu- que executà sense massa repòs. Només tenia al cap que calia encolomar-los com fos, ben encolomats. Li ho demanava més l'ànima que el cutis gravat.

-Cal que aquests fruits caiguts de la mata sobretot per estar al punt de maduració, rebujats, finin amb dignitat.

Sí, és clar, podrir-se i fondre's en la terra, aliment per a la pell del planeta. Ho equilibrà: els que es notava que tenien inquilins en format cuc, hi restarien.Però no era aquell el destí-ús de la majoria de pebrots esplèndids. L'Amdú no en consumia, era boletívor, la seva naturalesa digestiva no admetia cap altra menja. No els va tastar, ni una mossegadeta, intuint que eren una delícia. I ignorant que li haurien manllevat el problema cutani. L'Amdú entomà la nit serena un cop acabada la gran tasca, suant com un garrinet. L'entomà obert de cor, projectant el desig dels pebrots.
Amb la certesa que algú rebria el missatge.

En Sinobé, un home de cap a quaranta anys, en va ser el receptor. Es trobava desplaçant llibres que no volia, que regalaria a la biblioteca local o comarcal o regional en estat impecable. Un l'apartà per retenir-lo en fullejar-lo. Al tercer paràgraf del capítol 9 uns números minúsculs escrits entre dues línies del text el van traslladar a un tram de vida que se li havia tornat opac.

-El telèfon de la Búnia!

La troballa desencadenà en el rècord temps d'uns segons el record. L'afinitat lectora, el club d'escriptura, l'espai de cites (ella era casadíssima). Havia durat...mig lustre?

Hi va afegir el temps de dol. Un lustre sencer, si feia no feia. Es va definir de patètic, comptabilitzant temps. Llavors li va venir un somriure-escalforeta des del baix ventre, va desar tot el bo i ben recuperat de la memòria, que nodria. No havia de deixar-ho perdre.

En aquells moments, la Búnia, en unes altres coordinades del planeta, i ben distants, prenia el sol en un indret paradisíac. Un copet de vent li adosà una floreta groga humida al melic.

-Sinobé!- exclamà, amb els ulls tancats.

-Si no ve el pensament del passat, es dissol- la flor parlà. Flor d'arbustiva avesada a aguantar temperatura extrema- Se m'ha fet venir perquè et vingui.

Els examants estaven valorant, alhora, malgrat la llunyania física, la part lluminosa que havien compartit. En Sinobé necessità sortir a caminar sota la lluna que no cessava de seguir-lo, més insistent que la pròpia ombra. La lluna requeria renyar-lo. No se n'està.

- Sinobé! La teva mare et va cuinar sardines a la brasa i els les vas despreciar: 'Tenen gust de fumades! No em compris peix!'. D'acord, tot i que així no. Vas llençar a les escombraries un plat de crema de raves amb patata que el teu paladar no empassava. I més que te'n podria rememorar. Ofert amb l'estimació...aquí no t'hi vas aturar, oi? Jo vaig absorbir com se sentia ella. No em puc callar, especialment quan ho planejo quan plenejo. Avui et tocava a tu i a aquest fet. Ja ho he vomitat.

L'home es gratà el mentó que tenia el clotet de la bellesa per desviar l'estar per l'astre. La vista llavors li anà a la zona de conreus, l'àrea agrària de la localitat. Palplantat davant seu, enmig del camí sorrenc...un homenet? Quin somni era, aquell?

L'Amdú mostrava un somrís de sana simpatia que s'arrodonia amb els clotets de les galtes, eclipsadors de la pell que calia guarir.

-Ella t'ho ha contat i cantat, la lluna!

L'home no s'enfadà. Serien el clotet d'ell i els clotets d'aquell ser, que haurien estat en el remot i ignot finestretes còsmiques? D'on treia aquella meravellosa bestiesa que semblava una tangencial excusa? Un flash dolorós l'impregnà de consciència. La manca d'amorositat, morositat que traspuava. Les dues dones més importants de la seva vida...no els havia mostrat prou tendresa, prou deferència. Ambdues, no obstant, sabedores del seu tarannà de ratxes d'enfadat i ratxes d'esquerp i els aires de rei de la casa, ambdues l'havien estimat. La mare era morta; la Búnia, en la boira del passat. Les llàgrimes començaren a obrir-se pas.

-Abans no descarreguis tanta llàgrima, fes el favor d'endur-te les caixes de pebrots caiguts! Ja ploraràs!

Sí, obeí, les prengué. Amdú li mostrà un carretó on apilar-les per traslladar-les a casa seva.

En Sinobé gastà la nit sencera aqueferat a la cuina. Preparant els pebrots. Buscà com treballar-los, s'hi entregà, no parà. El pis s'omplia de bona olor dels fruits com a plat principal, com a condiment. En fregí, en feu melmelada, en fornà, en posà amb oli...els narius gaudien, enviaven la informació als pulmons des d'on s'expansionava a tot el cos. En Sinobé plorà de felicitat.

Omplí pots, els congelaria. Un el segellà al bany maria i no havia de trigar en entregar-lo.

-Abans no caduqui, el de la Búnia.

Durarien uns mesos. Els degustava orgàsmicament. No, no eren pebrots caiguts que ni els pobres van a rapinyar per ignorància: esdevenien joiosa penitència, eren caiguts del cel.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Mena Guiga

Mena Guiga

739 Relats

790 Comentaris

241654 Lectures

Valoració de l'autor: 9.59

Biografia:
Sóc del 66.
I d'octubre.
I m'agraden les dues dades.


La vida.
El sentit de la vida és sentir-la, més que no escoltar-la.
Hi fan molt l'actitud i la voluntat (quin tàndem amb alts i baixos!).
He après que cal tenir-ho ben present (en cada moment present) i que si caic, caic, i si vull m'aixeco. I que a vegades cal ajuda, com també podem (hem) d'ajudar, sers socials com som. I de la patacada sempre alguna cosa en queda. L'ànima, però, no ha de voler aquest pòsit: el trascendeix, ha de fer-ho És molt més. El pòsit de la patacada és perquè el bon cervell se'n faci càrrec i ho integri. (com estic parlant! sóc jo?).

Entenc que som/podem ser/... : ànima-amor, entrega i unicitat, creativitat i complexitat.

'Sense pressa, sense treva', com deia Goethe, deixa-m'ho tenir clar, perquè...senzillament: és la vida.



L'escriure per què i per a què.

I seguir. Sent vulnerable i transparent (hi ha mesures, però el màxim possible), amb l'acceptació de les virtuts i els defectes.

La comprensió que dins aquesta vida n'hi ha unes quantes i que en el procés de canvi, en el fluir (puto verb! ...ara que pitjor és ''pillar') i els trams que comporta -mai indolors- és necessari. Per ser més qui sóc i per oferir la meva esfera, però també saber-la preservar (aquest fragment m'ha quedat un pèl 'miquelmartipòlic!: esfera, preservar) ;)

Des del 2012 fins enguany (som el darrer dia de gener del 2016) puc ser una novel·la que qui sap si en una altra existència escriuré, des de la ficció, l'amor, l'humor i una certa exageració. Agraint els personatges que hi han tingut cabuda.
Això depèn de l'energia que em toqui tenir: si és d'aire, costarà més, i si és amb un toc de foc, com ara, igual. La caloreta és per pendre-la al pati com una sargantaneta d'hivern i el vent per envolar el que es vulgui.

Aquesta etapa que em fa abraçar-me, l'alegria en la tristesa i a l'inrevés. Si li dic 'maduresa' em foto una hòstia, perquè sembla com si la nena petita que duc a dins hagués de morir. I no és així. Me l'estimo.

Les queixes són mentides vestidetes de ganes de fer perdre somriures.

Abans la natura i les persones-persones que la matèria. Abans que el tenir, el ser. O un tenir-ser equilibrat, coherent i conscient. Gens fàcil, que els mots bonics i de compromís han de passar al nivell demostració-acció (hi ha ha graus, és clar).

I el món, tan tocat de tantes tecles...fa mal.

Si no hi ha res més allà dalt, en la serenor còsmica.... Sí que hi és. Abraçar el cel cada nit i escalfar-se amb els estels que brillen sense demanar res. I va a tongades.

Les paraules. El llenguatge. Els sons. Una màgia, quan està ben dut. Jo tinc la dèria d'escurçar noms propis...entre d'altres que qui em llegeixi-coneixi (és indivisible) captarà.



****Tinc publicat un llibre de relats (tocant el tema eròtic, l'humorístic...i més): 'Al terrat a l'hora calenta' (Nova Casa Editorial). El meu primer fill gran. Els altres, contes per a infants, coescrits amb A.Mercader i il·lustrats per mi, són un dels rierols del feix que em conforma i va conformant.

butxaca5@gmail.com