Pebre rosa

M'he enfilat en un banc quan ningú no em veia (o feia que no em veia dormint dormint o no dormint dormint), m'he estirat, res, de puntetes, aguanto sense cap problema. Dur talons hauria estat excessiu. Perillós, també. A més, no seria jo. Les branques més baixes me n'han procurat: ramells de baies rosa pujat. Boletes amb aroma i sabor, no jugo a esclafar-les. Quin regal!

M'he tornat un xic pebre rosa, com el fruit dels dos arbres de poca envergadura de davant de casa, a la plaça, tot just travessant el carrer. Llurs troncs potser fan el gruix de quatre pals d'escombra, tot just. Les capçades, esbojarrades.

-La vorera i el terra en són plens, si t'hi fixes.

Ho he observat. Les hauria collides totes, totes, totes. Rodonetes tresorets, moltes com desinflades, pensides, però sense perdre les qualitats.

-N'he afegit, prement-les, poc, perquè no rodolessin, a les llesques de pa de llinassa torrades amb all fregat i oli de primera pensada.

-Premsada!

-De notícies?

-Ja m'has entès! I no piquen, oi?

Li explico que, entusiasmada pel descobriment, he cercat informació sobre aquests granets. Sense excedir-m'hi, com fa amb mi, que trobo que tinc una part de pebre rosa en clima càlid decorant-me la vida. El pebre rosa i jo som anissos que, gens flonjos, bombardegem pastissos obsolets. Ric, havent-me vingut aquesta ocurrència.

-No...no n'hauràs consumit massa?

No responc.

Al vespre m'enriolo, novament. Una picantor com d'íntim sabó de toilette se m'instal·la en certa part de l'organisme. De cop, experimento un fisio-nirvana producte del fruit dels arbres del pebre rosa que...sí, sí que gosa assolir un punt que qui ho diria. Un granet de pebre rosa, més grandet i granadet, tornant-se color magrana, és aquell punt, m'hi identifico, noto una alegria (fot-li felicitat), m'integro en un ser...pebre rosa.

Acabo exhalant partícules subtils de goig que volen cap els dos arbres, palplantats i picant-me l'ullet. Reben, vinclant brancam, el meu 'gràcies' tan profund.