Pau

La veu de l'altre
Hola, em dic Pau. No trobeu que és un nom important? A mi m'ho sembla. De fet és un nom que ha marcat tota la meva vida. Sí, des de ben petit. Recordo com em desconcertava sentir com la mare deia frases com: "Deixa'm en pau!" o "Va, feu les paus!". M'hi sentia implicat i desconcertat alhora. Més endavant, quan ja sabia llegir, m'obsessionava veure la paraula pau escrita tan repetidament. "Fes la pau i no la guerra", "Volem la pau", etc.

Suposo que tot plegat va anar influint, sense que ho notés gaire, en la meva manera de ser i de fer. De més gran solia anar a totes les manifestacions, a totes les concentracions, a totes les xerrades que tenien per tema la pau. Estava ben convençut de ser una persona pacífica i en tenia fama entre els companys.

Però... una tarda en sortir de l'institut, vaig presenciar una baralla. Jo no sabia pas de què anava la cosa, no obstant, coherent amb els meus principis, vaig decidir que hi havia d'intervenir per mirar de parar aquella explosió de violència.

Em vaig posar al mig, carregat de bones intencions per intentar separar-los, però d'entrada vaig rebre un fort cop a l'estómac. Em va fer molt de mal i al mateix temps ho vaig trobar molt injust. Em vaig encegar i vaig començar a repartir trompades pel meu compte, sense quedar-me pas curt. Tots plegats en vam sortir malparats d'aquella trifulga que es va acabar per pur cansament i amb amenaces de continuar.

Com de fet, l'endemà ens van tornar a trobar. Tot i haver-hi dormit, jo, com els altres, continuava bastant encès. Tothom parlava al mateix temps (si se'n pot dir parlar de les acusacions mútues llençades a viva veu sense ordre ni concert). Algú em va preguntar com em deia, ja que no era pas de la colla jo, i amb tant d' enrenou que armàvem no va sentir la resposta. Va insistir i llavors jo, alçant la veu tant com vaig poder, vaig cridar:
-PAU!

Es va fer un breu, brevíssim silenci, que a mi em va servir per reaccionar. Què dimonis estava fent un pacifista com jo, en aquella baralla? Vaig intentar parlar d'escoltar-se els UNS als ALTRES, però, és clar, la majoria ni em sentien. Alguns, però, ho intentaven:
-Què dius Pau?
-Què t'empatolles Pau!
-Va, Pau, val més que callis!
-Ostres Pau, tu de què vas?

De mica en mica tothom es dirigia a mi i anava sonant seguit, seguit, allò de pau, pau, pau...

Doncs, tant si us ho creieu com si no, van acabar parlant entre ells, uns reconeixien que el dia abans anaven una mica cremats, els altres deien que potser no n'hi havia per tant, i al final van acordar anar tots plegats a prendre's una "birra". Bé, tots plegats menys jo, que no era de la "panda".

Què me'n dieu, eh? Té o no té influència el meu nom? Bé que va servir per posar pau, encara que, és clar, el que més va servir va ser parar un moment de cridar i atendre el que s'havien a dir els uns i els altres, o sigui escoltar: LA VEU DE L'ALTRE