Pau

Jo l'estimava, a en Pau. El veia cada dia, quan sortia al carrer per anar a la feina. El coneixia poc, d'haver creuat quatre paraules al bar de la cantonada. Jo hi anava sovint a comprar tabac, al vespre, ja fosc, i ell sempre hi era, assegut en un tamboret a tocar de la màquina expenedora, prenent algun licor fort en un got allargat i trist. Un dia va començar a parlar-me, no recordo ben bé com va anar, jo li vaig somriure però no vaig dir res en absolut, ni tan sols "adéu" en marxar. Després, a casa, no podia deixar de pensar en ell, en aquella cara tan ben acabada, en els seus ulls foscos i profunds, profunds, com per a perdre-s'hi tota una eternitat. No em treia del cap la seva veu trencada, sortint d'aquella boqueta tan ben definida. No vaig dormir bé, aquella nit. Em vaig estar despertant enmig de malsons.
Des d'aquell dia, la seva imatge trasbalsava continuament la meva ment, es va convertir en una autèntica obsessió. Quan tenia una estoneta lliure, encara que només fossin aquells escassos segons a la cua del supermercat o aturada davant un semàfor en vermell, ja tornava a estar fantasiejant una nova escena possible entre els dos. Imaginava milers de coses, recreava moments al bar o a la sortida de casa, al matí, i inventava els diàlegs que tindriem en aquests hipotètics fragments de vida. En aquestes converses imaginades, jo sempre deia alguna cosa contundent, breu però impactant, que el deixava ben sorprès i fascinat per mi. En definitiva, en les meves fantasies obsessives, en Pau s'enamorava de mi, perquè jo era una noia oberta, amb empenta i d'idees ben clares (fet que no s'adiu massa amb la realitat).
Sí, és clar que encara el veia al bar i a la porta d'entrada als matins, i ara, a més, el saludava tímidament i, si algun dia la seva resposta anava acompanyada d'un somriure o d'una mirada més duradora de l'habitual, o fins i tot d'una picada d'ull, em sentia realment eufòrica fins l'hora d'anar a dormir. Jo vivia sola i sovint, tancada al pis, quan tornava de la feina o en els dies de festa, convertia les històries imaginàries que em rodaven pel cap en autèntiques interpretacions de pel·lícula davant el mirall, en què parlava en veu alta amb l'ell recreat dins l'escena imaginada. Després, quan la realitat m'engolia i me'l creuava de nou, no gosava passar de quatre paraules tòpiques de cortesia, és clar. I així vaig arribar a estimar-lo, a estimar-lo d'allò que es diu amb bogeria, però completament en silènci.
Jo només somniava que ell m'estimés algun dia, així, perquè sí, com jo l'havia començat a estimar. La meva fixació en la seva persona m'impedia veure les coses amb objectivitat, sortir d'aquell món evasiu que m'havia creat. I també patia, i tant, patia de debó, perquè esperava i esperava que passés alguna cosa que canviés la meva vida, però mai passava res de res.
Una tarda d'un dia de festa, tot mirant un programa de reconciliacions a la televisió, se'm va acudir la idea d'escriure-li un carta. Sí, era una idea genial, li podria dir tot el que sentia sense necessitat de tenir-lo al davant quan reaccionés a la sorpresa. Havia arribat a una situació emocional en què necessitava realment confessar-li els meus sentiments, saber d'una vegada què en pensava ell, de mi. Si la seva resposta era de rebuig m'enfonsaria, sí, però la necessitat d'expressar-me, de treure els meus fantasmes fora, de donar a conèixer allò que tenia a dins i alhora de saber, de conèixer jo mateixa el que hi havia dins seu, era molt més forta ara que qualsevol altra necessitat vital. No podria aguantar massa temps més sense parlar.
Vaig passar-me dies assajant una carta, la començava una vegada i una altra, però mai aconseguia enllestir-la, les meves paraules no acabaven mai de dir amb prou exactitud tot allò que volia dir el meu cor, ni de la manera precisa que es mereixia. Dies i dies, sí, van passar. Fins que va arribar el moment.
Hi havia posat totes les meves forces i ganes. No era una carta extraordinària, suposo, però era molt sincera, molt emotiva, molt plena de mi, que era el que m'interessava. Ho vaig planejar tot, era ben senzill; la passaria per sota la porta del seu pis uns minuts abans que ell sortís. Frisava perquè arribés el moment de desprendre'm d'aquell sobre que contenia el meu secret. Un cop a les seves mans ja faltaria poc, ben poc, perquè els meus dimonis s'alliberessin. El meu amor sortiria de la cel·la del meu cap, per fi algú ho sabria, per fi, i seria precisament ell. Això era el més important, dir-ho només a en Pau (qui més n'havia de fer res, del que jo sentia?), i el que sentís ell ja ho veuriem, però el que comptava era aquest pas, fer-ho, dir-ho, per damunt de tot. I només ho hauria dit realment un cop ell ho hagués llegit.
Vaig tancar la porta de casa darrera meu. Duia la carta a la mà dreta. Vaig caminar tres passes fins al primer graó. Vaig baixar rítmicament els tretze graons que em separaven del seu replà, en un estat d'intens nerviossisme. Les cames em tremolaven, notava la humitat d'una suor inesperada a l'espinada, a les engonals, a les aixelles (era realment insoportable no poder controlar les reaccions del meu propi cos). Vaig aturar-me al darrer graó, provant de desdramatitzar la situació, però va ser pitjor: ara, a més de les cames, em tremolava el cap, les mans. Vuit passes fins a la seva porta. Em vaig ajupir just al davant i, per la ranura de sota la porta, em vaig desfer de la carta. Sis passes més en silènci cap a l'ascensor. Després de prémer el botó i esperar que s'obrís la porta, vaig entrar. Planta número zero, em mirava al mirall de l'ascensor: dues taques fosques enlletgien els meus ulls, aquell dia més que mai.
Dos...un...zero...i, just quan s'obria la porta automàtica, ho vaig recordar: havia oblidat el moneder a casa. Què havia de fer, ara? El necessitava perquè hi duia la documentació, sobretot el permís de conduir, i els diners, és clar, pel dinar. No costava res tornar a pujar a casa (avui tenia temps de sobres), però ell estaria a punt de sortir, i avui no me'l volia pas creuar, avui sí que no, no abans que llegís la carta. Sense pensar més, vaig tornar a prémer el botó ràpidament.
Just quan tornava a sortir del meu pis vaig sentir el batec de la seva porta quan es tancava. Dring de claus. El brunziment de l'ascensor. Em vaig quedar ben aturada, davant la meva porta, escoltant atentament cada so, fins que estigués segura que ja havia sortit al carrer.
Ja estava, ja devia creuar la carretera i s'allunyaria de seguida, carrer avall cap a la feina, amb la carta. Se la devia haver endut? La llegiria pel camí, mentre caminava? (Oh, tan de bo que no, no era pas una carta qualsevol, una simple carta comercial per a fullejar per sobre i estripar) Perquè era impossible que ja l'hagués llegida abans de sortir de casa, totalment impossible en el lapse de temps que havia transcorregut des del moment en què jo l'havia passada per sota de la porta fins al moment en què ell havia sortit. No, no l'havia llegida encara, segur, però què hauria pensat en veure-la? Tindria ganes de llegir-la? Si en tenia moltes ganes, potser sí que l'hauria obert ara, pel camí. O potser l'havia deixada a casa, per obrir més tard, a l'hora de dinar?
Tots els meus pensaments giraven entorn a la carta mentre baixava de nou amb el sorollós ascensor, ni un terratrèmol m'hagués desviat del meu capficament. Estava molt nerviosa, m'engolien milers de dubtes mentre obria la porta d'entrada de l'edifici. A partir d'aquell moment se'm barregen en la ment escenes molt accelerades i d'altres molt i molt lentes. Un noi molt jove corria cap a ell, que estava estès a la carretera, amb mig cos sota un enorme camió encreuat per un cotxe aixafat. Desapareix del meu record el moment d'acostar-m'hi i, en canvi, hi estan ben gravats tots els detalls de quan ja el tenia a prop, a dues passes (no vaig poder acostar-m'hi més perquè em moria, un tap a dins m'ofegava). Els ulls oberts, l'expressió agre, un fil de sang als llavis (aquella boqueta tan ben definida, oh...la boqueta de la veu trencada), un enorme bassal de sang que mai he sabut per quina part del seu cos s'havia buidat (el cos, que semblava intacte, rebentat per algun lloc). No sé d'on vaig treure l'empenta per ajupir-me. Vaig agafar la carta i vaig córrer.
Tot ha quedat així, estancat per sempre, des d'aquell dia. La tinc en un calaix, amb la franja del sobre a mig obrir, tal com li va saltar dels dits en el moment. Jo l'estimava, a en Pau, i sempre li hauré de dir encara.