Pau

Vaig pentinar els carrers amb la mirada fins que els meus ulls van demanar clemència i pietat. Em vaig arrossegar per la catifa de porqueria que recobria les voreres. La nit m'envoltava de clandestinitat però em clavava els seus ulls incandescents amb compassió. Et vaig buscar a cada racó de la ciutat, als parcs i als jardins, al port i a les estacions. Vaig escorcollar els bars i els poblats que la gent desafortunada construeix sota els ponts. Vaig aixecar les tapes de cada claveguera i vaig regirar tos els centres comercials. No hi eres. Vaig entrar a les capelles, a les sinagogues, a les mesquites...a tots i cadascun dels temples que van aparèixer al meu camí. Vaig llegir tots els diaris i vaig mirar a la seu de tots els partits polítics que asseguren dur la teva bandera blanca. No, no et vaig trobar.

Em vaig deixar emportar per les onades de la malenconia i elles em van dur suaument fins a l'horitzó, on s'uneixen el meu cel i el seu mar, allà on es perd la consciència del que és real i del que és fictici, allà on el bé i el mal no es distingeixen amb prou claredat. Em vaig sentir rodejat de llums que feien pampallugues; semblava que volien dir-me alguna cosa però no les vaig entendre i em vaig sentir frustrat. De sobte les teves paraules van venir a la meva ment amb la rapidesa i crueltat del raig amb el que Zeus li va treure la vida a Sémele i li donà a Dionisi. Enorme contradicció la dels Déus que volen ser estimats i arrenquen la vida des del seu fonament. Les teves paraules van venir a la meva ment i vaig començar a perdre la fe en tu. ¿És possible que qui diu coses tan maques no menteixi? ¿És possible que algú que em parla de camps de blat on la llum del sol ho inunda tot i de rius on els nens juguen sense por existeixi? Em va semblar obvi que no, que tan sols m'enganyaves per passar una bona estona. Em vaig convèncer de que la teva trucada i la petició de que et cerqués eren una més de les moltes bromes pesades que m'han gastat al llarg de la meva vida. Una tovallola va creuar l'aire en aquell precís instant i va caure a terra. Jo tocava el dos.

M'havia deixat embolicar per tu i estava enrabiat. Reconec que la meva força de voluntat va flaquejar i que la meva consciència no va ser de ferro, com era necessari. Admeto que no vaig ser digne de tu però m'has d'entendre. Crec recordar que vaig prendre un parell de copes abans de tornar a casa; on era se sentia jazz; una cançó que parlava de perdedors com jo. Com jo, i com tu.

Trontollant i amb un tel als ulls vaig esquivar la foscor i vaig aconseguir introduir la clau al pany. La maneta va girar i la porta es va obrir amb gest cansat i monòton. "Ha de ser dur veure tothom qui entra i tothom qui surt però no saber res més, no saber que fan després de passar per aquí" vaig pensar "és just el que em passa a mi". Les busques del rellotge de paret s'havien aturat però jo no m'hi vaig fixar, em vaig llençar al llit i vaig caure en un estat de repòs infinit. No vaig somiar. Crec que és impossible somiar dintre d'un somni, ens saltarien els ploms. Al matí, quan el sol va envair el meu pis, el raigs em van ferir. El cap em girava com una baldufa endimoniada que no tenia intenció d'aturar-se. Va ser aleshores que vaig veure que el rellotge no estava funcionant i vaig treure el cap per la finestra. El rellotge de l'ajuntament marcava un quart de vuit: si m'afanyava, encara tenia temps d'arribar a l'escola.

Vaig esmorzar ràpidament i d'una revolada em vaig llençar al carrer. Seguia dolgut amb tu pel que va passar la nit anterior però la pluja em va refrescar la cara i em va alegrar un xic. L'autobús venia més ple que de costum i vaig patir de valent per poder pujar-hi. Vaig tenir una premonició i vaig examinar a tots els passatgers: m'havia equivocat, tu no hi eres.

Em vaig quedar embadalit mirant com la pluja esquitxava als tolls i de poc no em passo de parada. Quan vaig baixar vaig preguntar l'hora i em vaig adonar de que arribaria uns cinc minuts tard. Allò era d'una importància ínfima però, la meva mania -per alguns- o virtut -per d'altres- de ser puntual, em va fer recórrer la distància que em separava de l'escola com si estigués competint contra el temps indefectible.

Quan era a la porta principal algunes mares sortien juntes a prendre un cafè i fer-la petar després d'haver deixat els seus fills a classe; les vaig saludar. Quan vaig entrar a l'aula els nens m'esperaven asseguts a les seves cadiretes, un parell, els més trapelles, havien agafat una pilota i la xutaven contra les parets. Sense adonar-me'n, un somriure se'm va dibuixar a la cara i, quan vaig seure i vaig aixecar la vista et vaig veure, asseguda a l'última filera. No m'havies traït. Em somreies, et vas aixecar i et vas acostar fins on era jo. Els nens no et veien pas, aquell instant era només per a tu i per a mi.

Mai oblidaré el teu rostre, però, el que veritablement se'm va marcar al cor amb foc, van ser les paraules que em vas dirigir: "La innocència és la meva llar. Busca'm allà on les ments no siguin corruptes encara i els prejudicis no assotin les consciències, allà on la tergiversació i la mentida estiguin contingudes per la muralla del respecte i la comprensió, allà on l'odi no sigui més que una idea vaga i incompleta. Em busquis quan em busquis sempre em trobaràs allà, jo no descanso"

Aleshores et vas esfumar i, quan vaig mirar de nou als meus alumnes, ho vaig comprendre tot.