Patir o gaudir la Cerdanya a doble velocitat.

Vull tenir la capacitat d’ignorar el temps, i de fruir, i vull cultivar un camp de no res, i contemplar la bellesa (anava a dir a cada moment, però no hi haurà temps), i passejar i trobar-me un pagès que me conti el perquè, i visitar les runes i els oblits i els temors i tot allò que ja no existeix. I seré feliç aquí, per això he vingut, equivocat. Me pensava que les altures adormien la natura peresosa de pujar, que els capricis de la terra esperaven l’estiu per no tenir primavera. Aquí he vist florir plantes que ja havia vist espigades i he vist els colors pastel prohibint una primavera ufanosa, apagada, com si no volgués arribar. I per aquest motiu me pensava que tot tardava més, però anava equivocat. Ara, uns mesos més tard, veig que aquí els núvols formen i desformen el paisatge a cops de vent d’un temps molt canviant, aquí els núvols trinxen el cel i la terra a pas sever. Plou i fa sol com a la cançó abans que acabi un dia de vint-i-quatre hores o deu ser de dotze hores perquè va molt ràpid i potser tot es multiplica per dos. A l’esquerra veig la Serra de Tramuntana i a la dreta tenc la Serra de Tramuntana, totes dues trempen i destrempen el cel a doble velocitat. Plou i fa sol abans que acabi un dia i l’endemà passa el mateix i l’altre també, a un ritme diferent que al Pla on tot, la gent i la terra i la pluja…, va més lent, i on només tenim una Serra de Tramuntana i no tenim canals ni rierols que recullin l’aigua que sua o vessa de les finques que són esponges amarades que no poden contenir més líquid i omplen una xarxa de canals que fa córrer el Segre avall i que passa per camins on t’has de treure les sabates o baixar de la bicicleta i banyar-te obligatòriament els peus i patir o gaudir la Cerdanya.