Pàtina de delícies

Un relat de: deòmises
Després de deixar els nens a l'escola i de fer una compra ràpida al supermercat que es troba de camí, torna a casa i es dutxa ràpidament. Fa setmanes que se sent neguitosa, sobretot els darrers dies, en què ha rebut la confirmació de tot. S'ensabona amb perícia i velocitat alhora. Vol que tot estigui impecable. Cada racó del seu cos ha de quedar immaculat, sense cap olor estranya. Ni tan sols de suor fresca. Vol que sigui una ofrena sincera i pura, sense res que corrompi aquests sentiments. Els que la desvetllen nit rere nit, perquè se sap desitjada. Ella, que no mereix la felicitat en aquesta vida.

La tovallola ja la fa estremir. Les restes de la fragància del suavitzant i la rugositat del rus li desperten els sentits. Torna al seu cap una única idea: uns dits que la duguin allà on decideixin. Vol ser penell en aquest corrent d'aire que l'ha feta alenar de nou. I anhelar també. Anhels dins del cap durant tot el dia perquè transcorregués el temps i arribés la nit i poder trobar-se amb unes paraules plenes d'amor i apassionades, amb uns ulls que la devoren mentre li recorden la infantesa en platges gaditanes. Desperta de l'ensonyament en adonar-se que s'ha assecat dos cops tot el cos. Mira el rellotge. Té un marge ampli encara. Però no vol anar de bòlit.

Deixa la tovallola amb cura. Així, en una revolada, podrà recollir-ho tot quan torni. S'unta de crema tot el cos, amb més delicadesa a la zona dels pits. Hi passa més d'una vegada, fins que els mugrons se li sensibilitzen. No hauria de seguir perquè s'humitejarà i haurà de tornar a la dutxa. Es ruixa amb la colònia que sempre utilitza. La vainilla, junt amb la crema corporal, que es barregen en la seva pell, crea una pàtina de delícies, que trobarà cada carícia que li sigui oferta. Sent la suavitat del seu cos i l'excitació creixent, amalgamada amb els nervis i la suor que li provoca la proximitat de l'hora concertada. Pateix, abans de col·locar-se les calcetes negres, encara sembla que suï i que olori la transpiració. Es vol maquillar ja. Així no se sentirà tan estranya. Es veu horrible al mirall del lavabo. Per això es dirigeix a la seva habitació. Davant de la còmoda, es perfila la línia dels ulls. No els veu tan bonics com li diu. Són marrons, normals, mediocres. Ella els prefereix verds, com la mar de Cadis que ha descobert fa mesos de nou en el seu esguard. Es perfila també el contorn dels llavis amb el llapis de color magenta. Res de colors estridents. El carmí, rosa pàl·lid, per omplir els seus llavis molsuts i res més. No vol pólvores a les galtes ni rímmel a les pestanyes. Sap que la troba més atractiva amb el rostre al natural.

El sostenidor, de blonda blanca, ha estat triat perquè sigui un senyal que indiqui que avui és un dia important. Quan se'l col·loca, els pits exhuberant i rebels comencen a pacificar-se. I els dissimularà., o ho intentarà, amb allò que triï. L'acomplexen per la seva mida. No li agraden i, per tant, no poden agradar a ningú. No ho vol pensar massa ja, i se'n va cap a l'armari i la munió de roba que hi troba dins no l'ajuda en l'elecció. En veu tanta... i tota li agrada i li desagrada al mateix temps... La faldilla i una brusa deixen al descobert les seves cames i l'escot; uns pantalons i samarreta perfilaran massa el seu cos grassonet... se li acut presentar-s'hi només en gavardina. I la idea esbojarrada la fa somriure. Quina cara faria en veure-la! O ella anant pel carrer... La decisió recau en un vestit texà que no es pot desbotonar però que és fàcil de treure. Només hi troba una pega, a banda de l'escot, que és impossible d'amagar amb qualsevol peça: el vestit cobreir només mitja cuixa i no li fa prou el pes, per agosarat, però no se'n desdiu més.

Un cop que es calça, les primeres sabates que troba i que combinen amb el vestit, descendeix per les escales a la planta baixa i, allà, en el lavabo que només usa ella i quan hi ha convidats, es pentina. Es pentina diverses vegades, canviant la clenxa, recollint-se els cabells en un monyo, deixant-lo solt sense cap més complement. Finalment, però, tria la cua. Els recull amb una goma blanca, que combina amb tot. Mira, de nou, el rellotge, aquesta vegada el del menjador. Queden quinze minuts per a l'hora. S'esglaia perquè tot ha transcorregut tan ràpid... Sobretot la darrera hora. Agafa les ulleres de sol i les claus del cotxe i les de casa i surt al carrer. Tanca de cop. No vol perdre temps reculant per tancar amb doble volta. El cotxe, aparcat enfront del xalet, l'espera fidelment. Al maleter, ben amagada, la compra del matí, que li servirà de coartada per a tota pregunta que se li formuli més tard. Té deu minuts ben bé fins al centre de la ciutat. Entre carrers tallats, avingudes plenes de trànsit i de vianants, carrerons alternatius que la diguin per itineraris una mica més llargs. Els carrers més pròxims al seu domicili es troben deserts. Per sort, el veïnat treballa o és al bar, o al supermercat comprant o a casa, atrinxerat. I potser algú la vegi sortir esperitada. Però no sofreix per això. Més aviat li sembla més perillós un cop al centre. Per molt que sigui gairebé desconeguda per aquella zona, sempre hi ha coneguts escampats per tot arreu.

Multiplica els ulls. Ho mira tot, tot ho observa i busca cares familiars que puguin ser informadores. No arribarà a temps però ja ha avisat que potser portaria una mica de retard. Només li sap greu que sigui temps perdut en altres coses. Pteix. La processó més important va per dins. Els seus principis són uns altres, la fidelitat, el respecte, l'aliança durant anys... Però, si ho pensa, també actua segons els seus principis. Perquè és fidel a allò que sent i que ha despertat en ella. Amb una força tan increïble com agradable. Amb una gran part de sorpresa, perquè se sent desprendre's d'una letargia que l'endormiscava, que li afeixugava el cos i els membres. I també el cor, la part dels sentiments, i el cervell, la ment cada cop menys àgil per haver-se rendit a la sort de la vida. Malgrat tot, ara sent la veu lluitadora de l'adolescència que reclama els seus drets i els seus somnis, els arramblarà amb força i amb tot l'esforç que calgui, encara que la veu de la maduresa, també interior però més calmada, li xiuxiuegi amb insistència que el camí correcte és un altre.

Encara la rampa d'accés a l'aparcament subterrani del centre de la ciutat. Així no cal capficar-se més, a banda de les cabòries, amb la dificultat de trobar un aparcament a aquestes hores del migdia, quan la bullícia és tan exasperant com intranquil·la. Per qualsevol raó, per petita que sigui, es toca el clàxon o es renega o s'esmenta un familiar proper amb oficis de baixa estofa, o, fins i tot, es busca brega i, si tan greu és l'icident, o tan valenta és la part implicada en l'incident, pot arribar la baixada del cotxe o el cop de puny. S'atura davant de la barrera i espera el tiquet, que mai no havia tardat tant a sortir. Així ho veu ella, avui. La barrera, amb una parsimònia igual de lenta que la del tiquet, s'apuja i, a la fi, pot avançar a la recerca de la plaça lliure el més a prop de la porta de sortida. Ha de baixar dues plantes abans que, al la tercera, en trobi una, en l'atapeïment en penombra de l'aparcament. No és una maniobra perfecta, ho sap, però ara no té temps per tirar de manuals de conducció o de reglaments de comportament cívic.

Tanca i s'assegura que no queda res a la vista, i corre cap a la sortida. No espera l'ascensor i puja els graons de dos en dos. Els replans serveixen per agafar aire. I per notar que tota ella està banyada en suor. Se'n tornaria, evidentment, però el desig per abocar-se en aquells ulls marins és irrefrenable ja. Tornen, novament, les imatges de tres mesos i mig, les paraules nocturnes que trobava cada cop que coincidien, l'estratègia pensada i planejada, girar l'esquena al decòrum i a la vergonya, la nostàlgia i l'espera, la desesperació, l'enyorança, el neguit de no arribar la nit encara. I haver de callar, buscar l'única complicitat en el silenci i, en resum, ser feliç durant un interval de temps tan breu com satisfactori. Travessa la plaça n diagonal, amb les ulleres de sol posades i la mirada baixa, mirant un punt inconcret del terra. No sabria què respondre si es trobava amb algú conegut i li preguntava on anava. I si la resposta l'anima a acompanyar-la? Millor dir la veritat, que es dirigeix a l'església per resar i pregar. No diu cap mentida. Sap a qui resarà i per quin motiu pregarà. Vol que la vida sigui més fàcil, que li permeti aconseguir allò que sap que no té dret a tenir ni a merèixer. Però que, malgrat tot, vol tenir perquè s'ho ha guanyat. Perquè, en el fons, sent l'egoisme per un cop a la vida.

Enfila el darrer carrer abans d'arribar a l'església, la seva preferida entre totes les de la ciutat. La més tranquil·la i bonica alhora. Per tot el que significa per a ella com a dona i com a creient. Creu en Déu, sí. Però també creu en l'amor. Sobretot si l'herald que porta el seu missatge és un esguard nítid, una mar en calma de verdor i de profunditat, on ella hi ha naufragat abans d'aprendre a nedar. I no se'n penedeix. De res. Al llarg dels cent dies i escaig que fa que sospira pel dia d'avui. Se sent lliure a decidir, ha llançat els daus i no sap quins números tocaran. Però vol jugar amb l'atzar i amb la fortuna. Una vegada més. Com la primera, que va acabar en matrimoni, el matrimoni que dura i l'acolla. Però, aquest cop preferiria que la sort li somrigués. Tot i la clandestinitat i els nervis pel mal tràngol d'haver de mentir. No li fa res ara. Quan ha traspassat el llindar de l'església, el cruiximent d'un dels bancs li descobreix la figura esquàlida d'ell, amb el llibre sempitern i omnipresent a les mans. La somriu, perquè l'ha reconeguda. Està suada, vol tornar enrere, però aquell somriure i els ulls que, mica en mica, va distingint, acceleren els seus passos cap a ell. Perquè sap que aquesta és la segona oportunitat d'intentar ser feliç. Malgrat que no sigui lícit ni se li permeti ser-ho. Per la seva condició de casada.

Comentaris

  • Enhorabona![Ofensiu]

    El teu relat ha estat seleccionat per formar part del recull Segona Oportunitat, que l'Associació de Relataires en Català publicarà dins la Col•lecció Relataires (Editorial Meteora) durant el mes d’abril de 2013.

    Gràcies per la teva col•laboració,

    Junta de l'ARC

  • Molt creïble[Ofensiu]
    Mena Guiga | 05-10-2012

    I escrit al moment, que tu no acostumes a fer faltes de dits i alguna n'hi ha, però no l'he copiada en llegir.

    Fas arribar molt bé els sentiments de la dona. Et felicito.
    Deixes el lector suposant la segona part. Tot plegat, un tema mediocre, sí, però cada mediocritat és única en aquesta vida i té motius i no són ni jutjables ni criticables. Hi ha la vida i cal viure-la.

    Mena

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de deòmises

deòmises

346 Relats

936 Comentaris

249462 Lectures

Valoració de l'autor: 9.79

Biografia:

Pèrgoles (o Escandinàvia)


Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.



***

Tot s'acaba, inclús el somni més bell, per manca de resiliència...


***



deomises@hotmail.com

EL MEU BLOG:

Es desclou la tenebra...

Lluís
13.05.1978