PATI DE LLETRES

Tot just entrar al pati de Lletres, després de tant temps, em va sorprendre la rara sensació d'una funció que s'ha acabat no fa gaire. Pràcticament no hi quedava ningú, i la foscor reduïa el claustre a un sinistre magatzem de columnes i tarongers de cartó-pedra, un decorat de malles shakesperianes, d'actors que fumen amb la perruca als dits mentre discuteixen on anar a sopar. Però, començant a caminar sota les fredes voltes, vaig descobrir que no era l'únic que es resistia a anar-se'n: altres ombres m'acompanyaven perquè intuïen, com jo, que el millor encara havia de començar.

EDMOND
Viure era per l'Edmond com caminar enrere. Polisportius tancats, carreteres secundàries, passadissos sota la llum dels fluorescents, centres comercials desangelats, tristes avingudes, el decorat inert dels carrers nocturns estimulaven molt més la seva jove imaginació que qualsevol altra cosa necessitada d' un mínim contacte humà. Edmond, un nom fora de lloc al qual honorava passejant-lo lànguidament per aquells indrets, fets per i per a l'home, que s'obren a una altra dimensió quan gairebé ningú no mira. Indrets desolats que feia reviure amb una mirada crepuscular, on només hi cabien ell i
l' enorme enyorança de no sabia ben bé què.


CARME

-Amb aquest vestit nou fas molt goig. Qualsevol dia te'l prendré...
-On és, el pare?
-El pare? ...a casa.
-I com és que no em ve a veure mai?
-Sí que ve, només que no te'n deus recordar.
-Ah sí? I quan va venir?
-No ho sé, no fa gaire...
-L'he de trucar. Hi ha molta feina.
-No, ara no, ja el trucarem demà.
-Ajuda'm a aixecar-me i l'anirem a telefonar.
-Infermera, sisplau, es vol aixecar... Així, quieta, molt bé.
-És que no entenc com és que no em ve a veure.
-Va, que aviat soparem.
-Hi ha alguna cosa que no em voleu dir. On és el pare?
-...
-Que no m'has sentit?!
-El pare és mort.
-...és mort?
-Sí.
-...i com és que ningú m'ho ha dit?
-Perquè ja ho sabies. Fa quinze anys que és mort.
-Quinze anys?! Au vinga, no m'enredis.
-...
-I els meus germans, ja ho sabien?
-No saps qui sóc, oi?
-És que aquí entra i surt tothom i ningú posa ordre.


MARIA JOAO

Els meus clients havien insistit en trobar-nos al local de fados. No era el millor lloc per fer negocis, envoltats de parelles de lluna de mel i d'americanes en viatge d'estudis, tot i que els nostres negocis ja els teniem més que fets. Era com una visita anual de cortesia, en entredit aquesta vegada perquè ells venien amb retard.
Tenia gana i, com que hi havia prou confiança, vaig decidir demanar. Però, just en alçar la mà, la llum de la sala va anar baixant, convertint-la en un firmament de lamparetes de sobretaula. Les notes enrogallades d'una guitarra ens van començar a gronxar fins que , esquinçant la fosca, aparegueren la cara i les mans blanquíssimes de la Maria Joao. Els seus ulls s'anaven obrint, absorbint poc a poc tota les lluïssors tremoloses que descobrien. Tots hi érem, dintre, en el moment en què va començar a cantar.