Pastilla blava

Ella era una dona amb gairebé tots els seixantes i ben posats, sobretot en el somriure. Ell, un home a mitjos setantes amb massa fantasmes al cap. Feia temps que es coneixien. Quan ella es va divorciar i havent facturat la filla major d'edat feia -feia quatre lustres- a l'Austràlia més pregona amb o sense nòvio, va poder disposar de molt temps per guadir d'una estimulant llibertat.

Es van trobar no pas per casualitat en un bar de tapes ben destapat, com el vestit d'ella. Es coneixen de feia anys, però només eren amics. Amb tot, hi havia un què especial que els feia estar a gust sempre que es propiciava un encontre grupal. Però aquella vegada estaven sols. No calia dir que els encantava.

Amb força entrebanc, ell, vençut per unes copes de vi, li va dir fluixet que era forçosament pastillablava-addicte. I ella, víctima de les mateixes copes, li va fer saber que no s'ho creia. Que caldria assegurar-se que no li calien gens ni mica.

Hi ha petons i carícies i mots que maten perquè aviven un desig que destrueix medicacions torracolloneres.

A partir d'aleshores, aquella parella es deixava anar amb grans kamasutrades un mínim de tres cops a la setmana, a l'apartament de la dona, un segon segona sense segones.

Estaven molt a gust junts i ben junts. Quan els horaris els ho permetien anaven a esmorzar, algun cop a dinar. Parlaven sense avorrir-se i sacsejaven un potet amb una pols blavosa: la de les pastilles triturades, per irrisòries. Esclataven a riure! El que podia fer una passió autèntica!

Ella li havia fet recuperar-se de la disfunció -ell li agraïa i deia i redeia i amb acompanyament d'atencions, entre postura i postura i carícies i abraçades.

I van passar sis anys.
Ella considerava que a aquelles alçades la relació era factible: calia normalitzar-la. Ell, però, estava casat. I era pare i avi. Li costava decidir-se. Ella insistia i a vegades s'enfadava. Si era l'amor de la seva vida!

Quan ella no va poder més va fer-s'ho venir bé per tal que la muller d'ell s'assabentés de l'affair compacte, quallat.

Allò obligava l'home a escollir.

I com no volia ser privat de veure els néts, va continuar com estava. La viagra es venjava, picardiosament malparida, vençuda per sempre a canvi de res.

La dels seixanta i mitjos setanta a aquelles alçades va quedar de pasta de moniato en saber la tria d'ell. De resultes, de les emocions tancades, patia hipotèrmies cíclimament, com si hagués recuperat una menstruació rara. Va haver d'emigrar a una zona tòrrida del planeta.


Però continuava tenint-hi fred. Un fred d'un blau d'emocions tacades.