Passes, passetes

Un relat de: Yanira
La nit queia sobre les seves espatlles, en una pesadesa mortal que dia rere dia li consumia les forces; una sensació que no l’abandonava ni tan sols al respirar. Cada alenada era ja un esforç, com si hagués estat esperant a envellir per adonar-se de que els seus pecats no quedarien impunes. Però feia massa temps que havia condemnat la seva ànima... Així que ara ja, tant li feia. Pagaria el seu mal com tants d’altres abans que ella.
Va treure de la butxaca la vella nina de roba que sempre l’havia acompanyat, i va rebuscar un parell d’agulles dins la caixa de cosir. Un últim pecat no l’arrossegaria més profund en l’infern.
Sentia el seu cor ralentitzat, en un bombeig cada vegada més dèbil i costós. I les arrugades mans que tant havia utilitzat ara tremolaven per l’edat. Contra això no hi havia màgia possible.
Va atansar la roba d’aquell parrac en forma de dona i va clavar la primera agulla entre els dos ulls. La flama de l’espelma va parpellejar i en somriure va deixar entreveure les seves ennegrides dents. Havia funcionat. Ara una segona, més afilada que la primera; enmig del cor. Un tro ressonar en el cel. Pluja. I més pluja. Aviat es sentiren els cavalls arrossegant els carruatge del metge sobre el fang. Ingenu, no hi tenia res a fer. La seva màgia era poderosíssima, i aquella meuca mereixia acompanyar-la en el seu viatge a l’inframón.
Li havien fet grans promeses des d’allà. Com ara conservar els seus poders en la pròxima vida i que, per tot el mal que havia fet, segons la llei kàrmica, no li pertocaven.
Havia estat fàcil enverinar les aigües del pou, però amb allò no n’hi havia prou. Necessitava un sacrifici físic, un sacrifici per a que es desencadenés els següent, i el següent; un ritual que fins i tot a ella li posava els pèls de punta. Va nuar un cordill al voltant del coll de la nina, estirant amb gust els dos extrems. Es delitar amb el silenci que corrompia l’ambient i observar l’espelma flamejant. Una suau brisa s’escolà per la finestra, era la calma que es mostrava com a preludi del que estava per venir. Absurds tots aquells que s’havien quedat tancats a les seves cases pregant per les seves vides. Innocents... Després de la primera mort, tots ells la seguirien.
Unes vides ja condemnades a l’eternitat.

Comentaris

  • m'agrada [Ofensiu]
    lledarat | 27-03-2018

    m'agrada la literatura de terror i està molt bé aquest relat, et situa perfectament en l'ambient, podria estar una mica més polit en algunes coses com quan diu "els següent, i el següent", suposo que falta una s però tampoc acabo d'entendre la frase, tampoc entenc bé això d'estrangular la nina, no l'havia matat ja amb l'agulla al cor? Bé, a vegades no entenc coses i quan ho expliquen exclames "aaah és clar" A part d'aquestes petites cosetes el relat està molt bé.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Yanira

Yanira

9 Relats

14 Comentaris

2838 Lectures

Valoració de l'autor: 9.50

Biografia:
Aprofito aquest espai per agrair a tots els lectors i relataires els vostres comentaris sobre els meus relats. Sobretot quan es necessita una empenta per creure en un mateix. No obstant, i si us ve de gust, us animo també a criticar-los, sense que us pugui saber greu res en absolut. És impossible escriure a gust de tothom, però com a la majoria de nosaltres aspiro a la millor versió de mi mateixa, i agraeixo enormement el temps que dediqueu en la vostre lectura o en escriure'm unes paraules.
Així que, de tot cor, moltíssimes gràcies. I espero, si més no, saber fer-vos disfrutar.