Passejant per...(1)

Avui he decidit aixecar-me d'hora i anar a passejar pels carrers de Barcelona en un dia feiner, avui ho puc fer, demà ja veurem. He gaudit d'un munt de sensacions interessants. Alguns dels carrers que he visitat feien olor a humit, d'aigua estancada que ha quedat en places i voreres, aigua feta servir per netejar les zones més conflictives del barri. Un soroll constant acompanya les mànegues dels operaris de la neteja, un soroll de caixes que s'amunteguen unes sobre les altres, escenaris que es desmunten, somnis que s'esvaeixen i projectes que tot just comencen. Observo la gent que treballa i que està desmuntant l'escenari principal, n'hi ha un que s'ho mira i un que estira una corda tot ofegant-se.

De bon matí predomina la gent gran. He estat observant com surten a passejar o van de compres, alguns van a la recerca de fruita, d'altres cerquen detergent per rentar la roba, d'altres vegades simplement prenen el sol asseguts en els bancs de les places. De sobte un home gran ha vingut cap a mi, i amb dificultat s'ha tret un retall de diari de la butxaca i m'ha preguntat per un carrer que no em sonava, no l'he pogut ajudar però li he dit que preguntés al quiosquer que de ben segur ho sabria amb més certesa que jo. Poc després m'he quedat pensant una estona en aquest home perdut, pensava en les seves mans grans i tremoloses, imaginava qui podria ser, m'ha semblat un vell poeta, també un fuster de barri, fins i tot un antic mariner.

Dels balcons encara pengen pancartes que demanen no fer soroll al barri, sobretot durant les nits, pancartes que hom diria que ja han perdut una mica de color, fins i tot algunes estan rebregades entre les baranes dels balcons com cansades també de tot. En un dels carrers centrals veig un matrimoni que s'acomiada, els dos van a treballar, ell marxa ben vestit cap a la feina, i com que són gairebé les deu, suposo que no serà un treballador més, sinó que serà el gerent o un important directiu d'alguna empresa, ella també va mudada, però més informal, torna cap a casa. Potser treballa a casa, potser és escriptora, potser només s'havia deixat alguna cosa, potser ha anat a trucar l'amant per dir-li que el marit ja és fora.

Carrer Verdi amunt ara em creuo amb els clàssics treballadors d'immobiliària, ben vestits com sempre, antipàtics i estúpids com sempre. Pobres, és una feina desagradable i temporal, sovint per a adolescents sense gaires inquietuds que es troben allà immersos en un carreró sense sortida. N'hi ha que ho deixen ràpid, n'hi ha que fins i tot se senten orgullosos de pertànyer a una empresa que viu d'estafar i quan surten a fer un cafè els veus tot cofois i amb cares d'arrogància que en el fons, sovint són sempre cares que volen amagar un sentiment d'inferioritat.

Alguns carrers encara fan olor de cervesa, és una sensació gairebé màgica la que experimentes quan vas pel mateix lloc on fins fa ben poques hores l'activitat era frenètica, dies enrere tothom anava per aquests mateixos carrers cridant, ballant, menjant, divertint-se, lligant, fent l'amor en algun racó solitari, veies gent que simplement observava l'altra gent seguda en un pedrís o asseguts pel terra, gent que saltava o simplement hi era.

S'han acabat els dies de festa. S'ha acabat veure adolescents bevent pels carrers, venedors ambulants de begudes fent l'agost, dones madures ballant soles davant d'escenaris, joves i no tan joves que volen fer-se amb el darrer amor d'estiu, noies que passegen la morenor de les darreres platges, adolescents amb la darrera borratxera d'estiu. Veig passar una dona embarassada que llueix la seva panxa al sol, penso si serà nen o nena, i es que el que veig passar, serà el futur de Gràcia i les seves festes.