Cercador
PASSEJANT A WILLOW
Un relat de: L'espurna adequada- Compartir:
Seguia sense caure una gota. El gos passejava entre rebrots d’om trepitjant les fulles porprades que cobrien el sòl. Semblava capficat explorant el terreny, ensumant-ho tot, encuriosit i amb les orelles suaus i peludes ben ertes. Era divertit veure l’animal tan dedicat a les seues coses de gos. Ah! En el fons l’envejava. La simplicitat de la vida de la seua mascota era estupenda. Vivint el moment, sense pensar en què s’ha fet o es farà.
Sovint el perdia de vista i el cridava amb un xiulit. L’animal corria obedientment on ell era i s’aturava als seus peus mirant-lo amb cara de llàstima, segur que per veure si podia aconseguir alguna carícia. Com t’envege, pensava. Tan sols li preocupava això, una carícia.
No feia massa fred. El vent de ponent bufava suau movent plàcidament les altes rames dels tarongers. De fons, la remor del tràfic continu que corria per la carretera, semioculta metres més enllà rere els arbres, feia d’aquella calma quelcom dinàmic.
La veritat és que sota aquells núvols d’amenaçador gris el món semblava agitat. Com ell mateix. Observava meditabund al seu amic pelut amb la ment perduda en la llunyania.
Havia eixit a pegar una volta pel camp per a desemboirar-se una mica i estirar les cames. Li agradava la idea de caminar sota el risc de pluja. La vida semblava més simple quan un ruixat el pillava lluny de casa. Tothom fugia per amagar-se i un podia seguir sol i tranquil.
La veritat és que no esperava trobar-se a ningú per aquells termes, i menys a eixes hores. La majoria de la gent estaria asseguda al sofà front al televisor o preparant el sopar.
Quan se n’adonà, a l’oest el sol tenyia ja el cel de vermell. Era hora de tornar-se’n. Xiulà per última vegada i prengué el camí de tornada cap a casa.
Avui la pluja no acudiria per a alleugerir allò que l’oprimia per dins.
Sovint el perdia de vista i el cridava amb un xiulit. L’animal corria obedientment on ell era i s’aturava als seus peus mirant-lo amb cara de llàstima, segur que per veure si podia aconseguir alguna carícia. Com t’envege, pensava. Tan sols li preocupava això, una carícia.
No feia massa fred. El vent de ponent bufava suau movent plàcidament les altes rames dels tarongers. De fons, la remor del tràfic continu que corria per la carretera, semioculta metres més enllà rere els arbres, feia d’aquella calma quelcom dinàmic.
La veritat és que sota aquells núvols d’amenaçador gris el món semblava agitat. Com ell mateix. Observava meditabund al seu amic pelut amb la ment perduda en la llunyania.
Havia eixit a pegar una volta pel camp per a desemboirar-se una mica i estirar les cames. Li agradava la idea de caminar sota el risc de pluja. La vida semblava més simple quan un ruixat el pillava lluny de casa. Tothom fugia per amagar-se i un podia seguir sol i tranquil.
La veritat és que no esperava trobar-se a ningú per aquells termes, i menys a eixes hores. La majoria de la gent estaria asseguda al sofà front al televisor o preparant el sopar.
Quan se n’adonà, a l’oest el sol tenyia ja el cel de vermell. Era hora de tornar-se’n. Xiulà per última vegada i prengué el camí de tornada cap a casa.
Avui la pluja no acudiria per a alleugerir allò que l’oprimia per dins.
Comentaris
-
Preciosa...[Ofensiu]Montseblanc | 23-01-2017
...descripció d'uns moments de no res, dels pensaments que ens donen voltes a dins i a la vegada ens fan més observadors de tot el que tenim al voltant. Quan estem encaparrats sembla que els ulls es pengin dels més mínims detalls per tal de no deixar-nos arribar a l'arrel del problema. Espero que un altre dia plogui i aquest parell es quedin sols sota la pluja (sí que és màgic quan passa això).
l´Autor
6 Relats
6 Comentaris
3913 Lectures
Valoració de l'autor: 5.00
Biografia:
Sóc un valencià de la Costera, amant de la llengua i amb inquietuds creatives de diversos tipus.Ací vaig penjant algunes de les divagacions existencials que se'm passen pel cap en forma de relats, poesies...
Si vols llegir-ne més, pots visitar el meu blog:
www.laprincesadelcaos.com