Passejada per la Ribera

Tot just apuntava l’alba, quan he sortit del meu pis del barri de la Ribera, sense direcció concreta. De tant en tant,quan el veïnat encara dorm, m’agrada escapolir-me entre les ombres i rondar pels antics carrers de la zona, deixant-me endur per la màgia que els envolta en aquests instants encara buits de gent i de tràfic. Avui m’he entretingut mirant la casa d’enfront de la meva, on va néixer l’escultor Manolo Hugué, semblava talment que el veiés dient-me adéu des de la porta. He enfilat cap a la dreta direcció al carrer de Montcada. Sempre m’aturo a la placeta d’en Marcús, contemplo aquell racó submergit en el passat, observo la petita capella romànica que li dóna el nom, encomanada a la Mare de Déu de la Guia, tot imaginant l’època en què gràcies al burgés Bernat Marcús es van construir extramurs, junt amb un hospital i un hostal a fi d’allotjar els viatgers que feien el camí cap a Roma per l’antiga via franca, avui carrer de Carders. Miro l’escultura de St. Joan Baptista amb l’escut heràldic i els símbols de l’ofici, que destaca sobre la façana on hi havia la seu de la “Confraria dels correus a cavall i a peu” primera organització postal que va existir a Barcelona. També em criden l’atenció els bonics palaus que els nobles es feien construir per aquesta zona. Concretament em fixo en la casa senyorial que s’aixeca a la placeta, fent cantonada entre el meu carrer i el de Moncada, potser havia estat habitatge d’algun ric comerciant del gremi dels assaonadors, els que adobaven les pells i els cuirs, (ofici al qual es dedicaven antigament la majoria dels habitants de la zona i d’on ve el nom del meu carrer). Encara que l’edifici és vell i una mica decadent, conserva l’estil i l’elegància del que va ser. És com un antic palauet amb finestres i balconades gòtiques ornamentades amb petits i senzills arcs i mènsules decorades amb rostres humans. La meva ment vola enrere en el temps, la mansió se’m fa més nítida, observo els cortinatges i per uns instants em sembla captar el moviment del servei fent neteja. Els amos guarnits elegantment i un carruatge esperant el senyor a la porta. Segueixo caminant abstreta fins arribar al carrer de la Princesa, no es veu ningú, una densa boira embolcalla l’entorn donant-li un aire d’irrealitat. Una esgarrifança de satisfacció recorre tot el meu cos, mentre admiro la filera de llum esgrogueïda que formen les faroles encara enceses. Entro a l’únic bar que és obert a aquestes hores. M’assec sempre a la mateixa taula de marbre blanc, deslluït pel pas del temps i mentre em prenc una tassa de cafè amb llet ben calent i menjo un tros de coca, em ve a la memòria el record dels meus orígens i els meus primers dies al barri.

---ooo---

Jo vaig néixer en un pis proper a l’Arc de Triomf, al Passeig de Sant Joan. Els meus pares van morir d’accident quan jo només tenia set anys. L’àvia Mercè,la mare del pare, va llogar el seu pis del carrer Assaonadors a on jo hi havia anat ben poques vegades i va instal•lar-se a casa meva per cuidar de mi. Vàrem quedar ben soles al món. Però l’àvia encara que tenia molts anys, no es deixava atuir i a pesar del seu dolor, no va deixar mai d’encoratjar-me a tirar endavant. La veritat és que en tinc molt bon record i estic satisfeta de com va educar-me. Va morir mentre dormia quan jo tenia vint anys. En aquella època, jo estava estudiant Historia de l’art a la UB i encara em faltaven dos o tres anys per acabar. Recordo que la mort dels pares va ser molt dura per a mi, però era massa petita per entendre la magnitud de la desgràcia i tenia a l’àvia. Ara, ja adulta, la pèrdua em va semblar la fi del món. Em donava la sensació de que m’havia caigut una llosa de pedra tan pesant al damunt que no em podria aixecar mai més. Vaig ser conscient del que representava quedar-se ben sola i sense mitjans per viure. Una cosina de lluny del pare va venir de Figueres on vivia, i em va oferir d’anar a viure amb ella i la seva família, jo crec que va respirar alleugerida quan li vaig dir que no volia marxar de Barcelona. Encara que era un cas de consciència, va respectar la meva decisió i em va acompanyar al notari, per veure com me’n podia sortir.
Aviat vaig veure que només tenia una solució, vendre el pis dels pares, col•locar els diners per anar vivint fins que trobés feina i instal•lar-me al pis de l’àvia. El Notari i el seu ajudant em van donar tot el seu suport i un bon dia van avisar-me que els llogaters havien marxat del pis d’Assaonadors i ja hi podia anar a viure.
En Pere, la Matilde i en Miquel, els meus millors amics de la universitat, em van ajudar a fer el trasllat. Només vaig endur-me el més imprescindible, ja que el pis dels pares, que estava molt ben decorat, es va vendre moblat per treure’n més guanys.
L’últim viatge el vaig voler fer sola, com si fes un ritual d’acomiadament. Tan sols portava una caixeta amb fotografies. Vaig tancar la porta de cop, ja no em caldrien més aquelles claus i una tristesa indescriptible es va apoderar de mi, semblava que les cames no m’aguantessin, notava com el cor em bategava de pressa i les llàgrimes que havia aconseguit tenir a ratlla, lluitessin per sortir. Uns petits regalims salats em van acompanyar durant tot el camí. Vaig tirar avall pel carrer Lluís Companys, m’anava girant per mirar la casa de lluny, tota jo anava encongida. Vaig tombar a la dreta pel carrer del Portal Nou i a l’esquerra, en arribar al d’Allada Vermell, un espai guanyat a l’enderroc de cases velles i malmeses ubicades en carrerons estrets. Anava trista, enfonsada, amb el cap cot; aquest lloc que ara per mi és encantador, aleshores el vaig trobar horrorós, lleig, degradat i concorregut per gent estranya. Tot em semblava brut i sentia pudor.
A tocar del carrer de la Princesa hi ha un petit espai, la plaça de la Puntual, on hi ha un bust en memòria de Santiago Rusiñol i a la dreta en surt l’estret i corbat carrer dels Assaonadors, el que a partir d’aquell moment, en contra dels meus desitjos, va ser casa meva. Mirava amb recel els edificis vells i decadents, balcons amuntegats de roba estesa, plantes i estris varis que no els cabien dins els pisos per la gran quantitat d’habitants que els ocupaven, la majoria immigrants.
Després d’obrir el portal i creuar l’antiga porta de fusta clivellada i deslluïda, les cames em feien mal, l’escala era fosca i estreta, els esglaons gastats i desiguals. Al segon pis hi havia dues portes, la meva i una altra que estava entreoberta on es podia veure un munt de criatures morenes cridant i somicant.
Un cop a dins del pis, la poca energia que em quedava em va fugir i el meu cos sense forces, recolzat rere la porta va anar relliscant cap al fred terra de mosaic del passadís. El meu plor tanta estona contingut va esclafir sorollosament acompanyat de forts sanglots impossibles d’aturar. No sé quanta estona vaig estar així, només sé que ningú va trucar a la meva porta. Quan ja quasi era fosc vaig aixecar-me intentant sobreposar-me.
Els primers dies van ser terribles, només sortia a comprar ben poca cosa per menjar i tornava decebuda, espantada per l’entorn que em rodejava que jo creia hostil.

---ooo---

Ara asseguda en aquest bar, no puc comprendre la meva malfiança i desconnexió d’aquells primers dies. Cóm vaig poder tancar-me a aquell món, a la gent tant entranyable que ara és part important de la meva vida?
No recordo en quin moment vaig fer el tomb, però sí que una setmana després de la meva arribada, a mig matí va despertar-me un soroll estrany i repetitiu que em va costar d’identificar com el timbre de la porta. Vaig anar a obrir amb un impuls. Una dona potser de l’edat de l’àvia i un home encara més gran, van fer cara d’espant en veure’m, segurament, pel meu aire descurat a causa del meu estat d’abandó i dels horaris caòtics que feia.
La dona va donar el primer pas i em va dir:
- Tu deus ser l’Emma oi? la néta de la Mercè, al cel sigui.
Per primera vegada en aquelles dues setmanes vaig ser conscient del meu mal aspecte, i del desordre i la brutícia que s’acumulava al pis... i una profunda vergonya em va envair.
Vaig assentir tot disculpant-me pel que veien, esperant que no se’ls acudis d’entrar-hi
- Podem passar? Van dir a l’uníson.
Vaig treure ràpidament les bosses buides de patates i les llaunes de refrescos que ocupaven gran part del menjador i els vaig convidar a seure en un sofà atrotinat que m’havien deixat “de regal” els antics inquilins.
Em van explicar que eren els dos únics veïns antics de la casa i que havien conegut l’àvia. Em portaven un pastís casolà que vaig devorar inconscientment tan bon punt van marxar, adonant-me per primer cop de la gana que tenia.
Aquella visita va ser el revulsiu que em va fer posar en marxa. Dues excel•lents persones que em van oferir la seva amistat i ajut incondicional només per ser néta de la Mercè.
Aquell mateix dia, desprès de prendre una bona dutxa calenta que bona falta em feia, vaig sortir al carrer amb intenció de comprar estris de neteja i menjar normal. Vaig adonar-me que, pel barri, hi havia de tot, i ben mirat era bonic. Em vaig imaginar l’àvia corrent per allà parlant amb l’un i amb l’altre i en aquell instant, va ser com si es fongués el color fosc que m’entelava la visió i ho vaig començar a veure tot amb el to clar i brillant de l’optimisme.
A poc a poc vaig anar entrant a l’ànima del barri, vaig netejar el pis i vaig tornar a la universitat. La meva vida va fer un tom molt agradable. Sortia aviat de casa i en tornar de classe, m’entretenia mirant els establiments del carrer de la Princesa. Al primer lloc que vaig entrar a part dels comerços de comestibles, va ser a “L’Arlequí” una botiga de màscares i disfresses que em va fascinar; vaig comprar-ne un parell per decorar les parets del meu pis encara buides. Tot sovint m’hi aturava i m’havia de contenir per no comprar-ne més.
Més endavant hi ha “El rei de la Màgia” un altre lloc on entrava a gaudir, per a mi era com anar a un parc d’atraccions.
Sempre havia de córrer perquè no em tanquessin “La confiteria Brunells” que era a on comprava el pa i algun tros de coca.
Desprès de dinar, estudiava una estona i acostumava a sortir. M’asseia en algun bar de l’Allada vermell i m’entretenia mirant l’entorn sempre animat, ple de gent i a vegades també hi havia botiguetes d’artesans i pintors que hi venien les seves creacions. Allà vaig conèixer en Jordi, el noi amb qui ara comparteixo la meva vida. Era actor aficionat a l’espai escènic Brossa, ara n’és col•laborador. Tot sovint el veia interpretant obres sobre una tarima que hi ha instal•lada enfront del teatre. Ja m’havia fixat en ell més d’un cop, quan un bon dia es va asseure al meu costat sense demanar permís. Anava disfressat d’arlequí i abans jo no pogués reaccionar, em va fer una actuació de mim tan divertida que no vaig poder fer-li cap retret. Aviat vam congeniar, tenia un art especial per fer-me riure i a més d’avenir-nos molt, era i és molt atractiu. Quasi cada dia ens trobàvem i preníem una copa al mateix bar.
Així van anar passant els mesos i jo cada vegada era més feliç. Sempre sortia de casa contenta esperant quina nova sorpresa descobriria aquell dia amagada entre els carrerons i façanes de pedra.
Un altre dels meus llocs preferits era la llibreria “Almirall” on em passava hores triant llibres interessants; quan anava a pagar-los, dubtava una estona i, finalment, en deixava uns quants per un altre dia, no fos cas que me’ls endugués tots. M’agradava intercanviar punts de vista i escoltar el propietari un home savi que et donava raons de tot. Allà mateix de tant en tant feien unes reunions on parlaven de temes varis: religió, cultures antigues, esoterisme, un ventall ben atractiu per a mi, acostumava a anar-hi sempre que podia. Acabaves fen-te amic dels tertulians i aprenies moltes coses, una d’elles a no creure’t tot el que es diu. En sortir ens agradava entrar a algun bar per acabar de parlar del tema del dia, alguns deien coses interessants i d’altres desbarraven, però el cas és que en gaudia molt d’aquestes trobades. Allà és on vaig conèixer en Pau un psicòleg que a més d’intervenir activament en reunions de la seva especialitat, era un gran coneixedor del món esotèric, tema que a mi em fascinava, i això va fer que sorgís entre nosaltres una corrent de simpatia. A poc a poc vaig anar alternant les meves hores lliures entre ell i en Jordi. La veritat és que jo no tenia gaire experiència amb nois, però en Pau no era el tipus d’ home amb qui m’hauria plantejat tenir-hi una relació, tan sols teníem afinitat de gustos i podíem parlar hores i hores sense avorrir-nos. Això va provocar discussions amb en Jordi que no entenia la nostra amistat, jo li deia que tot plegat eren cabòries seves, que jo l’estimava a ell, però el que estava clar era que no volia perdre la relació amb cap dels dos nois.
En Jordi havia pujat algun cop a sopar a casa meva, sempre portava una ampolla de vi de “Can Cisa” un celler del barri que tenen tota classe de vins i de licors. Moltes d’aquelles nits començàvem menjant, parlant i rient i acabàvem fent l’amor al meu llit. En Jordi sempre va ser tendre, delicat i afectuós amb mi. No hauria pogut trobar una persona millor per despertar la meva sexualitat. Aviat em va demanar de viure plegats, però jo li demanava temps, el volia sí, però feia tant que vivia sola que no les tenia totes de fer-ho bé.
En Pau també venia a sopar alguna vegada a casa meva, però les nostres trobades eren ben diferents, només de bons amics. Parlàvem dels temes que ens agradaven i em va obrir la ment a un munt d’explicacions i plantejaments totalment ignorats per mi i que jo valorava com a enriquidors. Un dia sortint d’una de les reunions de la llibreria, vam escapolir-nos de l’altra gent i vam anar a prendre una copa en un pub marroquí que hi ha enfront de la llibreria, és un local molt acollidor, hi ha bona música i serveixen uns còctels molt bons. A mesura que en Pau anava bevent, cosa que habitualment no feia, els ulls se li anaven fent petits i em mirava d’una manera que si hagués estat qualsevol altre, n’hagués desconfiat .
Desprès de prendre’s dues o tres copes, em va dir que no es veia amb cor de conduir i em va demanar de quedar-se a dormir “la mona” deia ell, al meu pis. Vaig acceptar, dient-li, tot fent broma, que el faria dormir al sofà. Ell estava més distès i divertit que mai i va pujar les escales rient, a empentes i rodolons repenjat a les meves espatlles. Tan sols creuar la porta i a pesar de tenir el cap menys clar del normal, vaig tenir un mal pressentiment. Un altre Pau potser menys begut del que jo em creia, va mostrar-se’m en una faceta agosarada i agressiva totalment desconeguda per a mi. Literalment em va empènyer cap el sofà i se’m va tirar a sobre amb fúria, jo vaig cridar espantada i tremolosa, vaig lluitar amb el seu desig desmesurat, donant pas a una escena ben desagradable, que a mi en un principi em va semblar irreal, pròpia d’un malson. L’excés d’alcohol, el va fer tornar violent. A pesar de la por que jo tenia, el vaig acabar fent fora de casa de males maneres.
L’endemà al matí no vaig anar a classe, necessitava caminar, airejar-me. Encara que no estava de bon humor, vaig entrar rutinàriament com tantes altres vegades, al basar dels veïns del costat del meu pis, una família marroquina carregada de criatures. En Hamet l’amo em va saludar discretament, a penes aixecant la vista. Del darrere la cortina del fons del local va treure el cap la Jasmina, fent-me senyals perquè passés, segurament per convidar-me a prendre un te com sempre. Per sorpresa meva se’m va abraçar plorant, parlant acceleradament, amb els mots intel•ligibles per a mi del seu idioma. No em va caldre cap explicació per entendre que volia consolar-me. Havia sentit el que havia passat a casa meva la nit passada i per a ella no va ser gaire difícil d’entendre. Em va fer seure i agafant-me amb afecte em va servir un te ben calent. No sé què em va reconfortar més, si la beguda o la comprensió i la calidesa amb què va tractar-me. Només sé que a partir d’aquell dia la vaig considerar com de la meva família. La nostra relació es va fer més estreta i tot sovint anàvem l’una a casa l’altra. Però mai vam parlar d’aquell succés .
En Pau no va tornar més pel barri i encara que no hauria estat malament una disculpa, vaig preferir no haver-lo de veure més, ja em sentia prou traïda i humiliada. I no volia que per culpa d’un mal moment s’espatllés el benestar que sentia vivint en aquest barri.
No ho vaig explicar a ningú, m’havia acostumat a interioritzar els meus problemes. Però l’Anna de l’herbolari, on anava tot sovint a comprar remeis casolans i amb qui ens havíem fet amigues, va adonar-se que no estava bé, va dir-me per dinar plegades i jo vaig acceptar encantada, no pensava dir-li res del que m’havia passat, però necessitava desconnectar, parlar amb algú... i ningú millor que ella, que era el més proper a una mare que podia haver trobat. Vàrem entrar en un bar proper petit i íntim enfront la seva botiga, no van passar ni deu minuts que ja m’havia tret tot el que em turmentava. Escoltant les seves paraules, de dona pràctica i experta a donar consells, vaig aconseguir desdramatitzar el succés i mirar-me’l com una lliçó de vida. Això va ajudar-me i sentia com una mena de confortament que m’anava alleugerint. Em va dir que no tenia per què tancar-me, que tornes a classe, que evités trobar-me aquell indesitjable i que sobretot si estimava el meu xicot, li expliques tan bon punt m’hi veies amb cor.
- Si no et sinceres em ell, amb va dir, no viuràs mai tranqui-la. I Així ho vaig fer.
Passats uns dies, vaig anar amb en Jordi al Museu Picasso i en sortir vam entrar al Palau dels marquesos de Llió on hi ha un bar i tenen bona música. Mentre ens preníem un refresc vaig aprofitar per explicar-li-ho, encara que amb certa aprensió. La seva reacció va ser diferent a la que jo m’esperava, va emmudir de cop i després d’una llarga estona de silenci que se’m va fer eterna, va dir:
–On puc trobar aquet malnat - li faré una cara nova.
Jo no tenia ni idea d’on vivia i encara que ho hagués sabut, tampoc no li ho hauria dit. Passat el primer moment de ràbia, va abraçar-me i va plorar com un nen petit.
- No he sabut protegir-te Emma, deia entre sanglots. -Jo ja no me’n refiava
d’aquella peça. - Ara sí que vull que visquem plegats, no podria perdonar-me
que et tornés a passar qualsevol cosa. Aquest cop vaig acceptar.

---ooo---

Les veus de l’entorn i un soroll irritant em fan sortir de la meva abstracció talment com si el so agut d’un despertador em fes sortir d’un somni.
M’adono que ja fa estona que és de dia. Potser ja és hora de tornar cap a casa em dic a mi mateixa. Pago el compte, el cambrer em saluda cordialment, ja hi està acostumat a les meves rareses.
Camí de casa, em fixo que obren la joieria artesana “Taller Antic” M’hi aturo. Em porta tan bons records! Mentre admiro els objectes i joies antigues fetes amb l’estil de l’època de més esplendor del barri, repasso amb la ment esdeveniments passats. Veig el meu rostre reflectit en el vidre de l’aparador i somric al recordar el dia que en Jordi va venir a viure amb mi, portava un paquetet d’aquesta botiga i contemplo satisfeta la brillantor de les arracades de plata amb una perla d’aigua que hi havien a dins.
Quan arribo al pis, en Jordi s’esforça en fer cara d’emmurriat, com sempre que faig aquestes sortides, però la mirada el traeix i em fa un peto tendre ple de complicitat, mentre acaba de vestir al nostre fill. Avui és dissabte i ens agrada anar plegats a comprar al mercat de santa Caterina ben a prop de casa. Sento que tots tres portem el barri dins el cor...