Passeig pel prat dels sentiments

Recorde aquell temps en que passejava tots els matins cap a la Colònia, sobretot a la primavera. Sovint feia el mateix itinerari, des de la petita plaça on vivia fins l'enigmàtica Cripta; allí, en un banc de pedra freda descansava una miqueta i gaudia d'aquella escena meravellosa; una impressionant obra arquitectònica sortia de l'escorça calcaria per arrelar-se fermament a la superfície, al mateix temps que abraçava amb tendresa un petit bosc d'ombres de pi. Gairebé sempre, durant la caminada, m'acompanyava l'ombra d'aquella trista i abandonada torre, d'Eles o Salbana, que vigilava acuradament una gran masia de pagesos, pràcticament enderrocada.

Unes fustes cilíndriques, de corfa esclatada, assenyalaven un camí, estret, revestit de pedres grisoses i bastant transitat. A l'altra banda, contemplava una riera, la qual brollava de les entranyes de la terra, esquerdant al seu pas la muntanya, i que, estava atapeïda d'uns matolls secs que s'esforçaven en creuar, per sota d'un pont argilós, aquell camí sinuós que s'esvaïa com l'aigua dolça pels porus d'aquella tova terra . Tanmateix, sortia del seu amagatall metàl·lic un núvol negre que m'embolcalla l'anima, i em feia respirar amb dificultat; en aquest aturall, ja no percebia l'aroma de rosella barrejada amb brossa tendra sinó fums de benzina cremada.

Sempre m'aturava al mateix lloc, a prop d'aquelles escoles difuminades per un petit bosc, de grans pins amb branques ensangrentades degut a l'escalfor del sol del migdia. Allí, contemplava un paisatge únic; divisava al fons el meu petit poble a sobre d'una gran catifa, la d'un gran prat del color de l'herba tendra amb milers de roselles esmicolades pel vent, acaronada per un cel blau que es reflexava en l'espill de la ferma muntanya que presidia l'horitzont engelabrit. A dalt, coronant aquella muntanya farcida de pins entristits per la boira immobiliària, divisava una petita ermita, avui enderrocada, embraçadura dels batecs passats d'un poble.

Ara; una gran barrera opaca de formigó armat, teixida amb les cendres d'aquell dolç prat, s'enlaira cap al cel com les tiges de blat. ¡Llàstima!, ¡No podrem gaudir mai mes d'aquella tendra escena! Tones de ciment i fums entelen la meva mirada; es disfressa amb el vestit de "progrés", per sempre, aquell prat del color de l'herba tendra.