Passatge a Bermudes

Els avions surten, veloços, amb corrues de passatgers sense equipatge que esgaripen de por, que ploren o que perden els sentits. Ningú no sap on va; el cas és fugir. I sorprèn la diligència dels pilots, de la tripulació, dels treballadors de l'aeroport que podrien buscar-se la vida i oblidar-se de la població. N'hi ha que ja ho han fet.
Els últims raigs del dia tenyeixen de carabassa el núvol espès de la primera detonació, que encara esbossa formes plàstiques al cel de Barcelona. La pols radioactiva cobreix els edificis, el paviment dels carrers, la roba, els cabells. En certa manera tots saben que són moribunds. Cadàvers vivents. Morts que encara caminen. Projectes de difunts que han perdut familiars, amics, possessions, la pàtria... La televisió no funciona. Alguns aconsegueixen de connectar amb cadenes estrangeres que parlen de milions de víctimes. Saben, mercès a aquestes cadenes, que s'acosten més projectils, que qui els llança pretén, sens cap mena de dubte, anihilar qualsevol forma de vida a l'Europa Occidental. La malícia del cervell que fumiga Catalunya, Espanya, França, Anglaterra, Alemanya, Itàlia... no té límits. Ningú no té clar qui és que vol sotmetre el món lliure. Ningú no es posa d'acord sobre la procedència dels míssils. Milions de morts. Foscor somorta a les dotze del migdia del diumenge dinou d'octubre de dos mil vuit. Simfonia de crits dissonants. La Sagrada família convertida en runa. La catedral, difícil de localitzar. El vuitanta per cent de la població feta cendra. La mar fregant les façanes de la Gran Via. I enmig d'aquest caos encara hi ha qui té prou fetge per a entrar a les botigues de luxe de la part alta de la diagonal i endur-se abrics de pell, grisosos per les restes de la pols radioactiva.
-Que ens estem morint? -pregunten retòricament els saquejadors -. Ja ens moríem abans que comencés tot! -i per enrevessat que pugui semblar, s'enduen fins els maniquís, sense que cap autoritat tingui esma per impedir-los-ho. Les oficines de les principals companyies financeres del país romanen desertes: els vidres trencats, pudor de plàstic cremat, flames brandant a més de la meitat de les finestres. Un immens cartell publicitari que oferia crèdits sense demanar explicacions fa un soroll com de plat de bateria percudit pel vent. Al cel, núvols negres estranys que no són de pluja, ascendeixen i davallen com les bombolles d'una gran olla que bull a punt de vessar-se sobre una cuina bruta i enrunada.
-On anem? -la nena sanglota.
-No ho sé, i no ploris. -li tremolen les pupil·les; la veu se li esquerda.
-I el pare? Ja ho sap que marxem?
-És clar que ho sap, reina! -trenca a plorar.
-És veritat que ens morirem, mare?
-Tothom es morirà algun dia, Clara. -diu, recomponent-se.
-Dic ara, mama. Aquest polsim ens farà morir, oi?
-No dona. Això cau de les parets esfondrades de la ciutat. El vent ha aixecat la terra i ens ha cobert a tots amb aquesta porqueria.
Pugen a l'avió. Un oficial amb la cara descomposta crida un fins aquí i empenta un home que pujava les escales rere la Clara. L'home renega mastegant un mot de protesta agut, com l'udol d'un gos, i envesteix contra la porta de l'avió que ja es tanca. S'engeguen els motors. La nau es comença a moure. L'home rodola per la pista. La succió de la turbina l'absorbeix i es converteix en carn trinxada. L'avió salla. El seient prem l'esquena dels passatgers que estranyament no temen un possible accident. S'enlairen. Pressió a les orelles. Aplaudiments tímids de desfogament. La veu del comandant els anuncia que es dirigeixen a Hamilton, capital de Bermudes, i que allà els espera un equip mèdic especialitzat. Més aplaudiments.
La Clara s'adorm recolzada en la seva mare, que contempla per la finestra la immensa extensió de l'Atlàntic i pensa en el Serafí, mort a l'acte. La nena es pensa que és viu, a les muntanyes, a la casa d'Espot. Ella, però, l'ha vist de color blau moradenc, gèlid, amb el tros de vidre clavat a la gola i el bassal de sang dessota el seu cos. S'adorm també.
Es desperta no sap quan, i sent esgarips.
-Les illes no hi són!
-Com és que no hi són?
-No hi són.
Algú diu que no poden aterrar a Bermudes a causa de les inclemències metereològiques. El cert, però, és que l'avió ha començat a volar en cercles al voltant d'un punt indefinit de l'oceà, i ha corregut el rumor que les illes han desaparegut, que el mar ha pujat o alguna cosa per l'estil. Un home s'aixeca del seient, s'acosta fins a la cabina i copeja la porta exigint explicacions. Després agafa embranzida i trenca el pany.
-Déu dels cels! -exclama, mirant vers la cabina del pilot.
-Què passa? -crida la Rosa, tremolant de cap a peus.
-No hi són! -exclama l'home, tombant-se cap al passatge, blanc i gairebé sense alè. -. La tripulació ha marxat, no hi ha ningú!
L'avió continua donant voltes i voltes al voltant del no res, mentre la Rosa consola la Clara i li assegura que tot anirà bé, que no ha de perdre l'esperança, que de seguida els vindran a rescatar.