PASSAR EL TESTIMONI

Quantes vegades us heu preguntat, quo vadis ?.

Hi ha moltes persones que diuen que la vida no te sentit. I en conseqüència viuen com fos així.

Contràriament, penso i defenso, que tenim com a mínim dues obligacions a complir; una com a essers individuals i l’altra com a membres de la nostra espècie, dins la diversitat que conforma la vida a la terra.

En un i altre cas, com a les proves atlètiques de relleus, hem de fer la transferència del testimoni; en el nostre cas no acostuma a estar pintat d'un color viu, i això fa que ens ocasions ens costi identificar-lo durant la cursa, tampoc és quasi mai del material i mides convencionals; tub llis, cilíndric i lleuger , de fusta, metall o qualsevol altre material rígid, d'una sola peça, ni la seva llargada està entre 28 i 30 centímetres , ni fa una circumferència de 12 i/o 13 centímetres, per descomptat sovint és molt més pesat dels reglamentaris 50 grams mínims.



Em feien una confidència que il•lustra la transferència del testimoni a nivell personal, un pare de família desprès d’una llarga vida de treball, havia aconseguit donar estudis universitaris a la seva descendència; li semblava a ell que d’aquesta forma es materialitzava la seva obligació, i el testimoni es lliurava d’una mà a l’altra. Pensava íntimament que deixar únicament bens materials, finques, màquines,... desqualificava tot l’equip , com en el casos que el testimoni cau a terra. A nivell col•lectiu, l’home entre sanglots confessava no entendre’s amb la resta de rellevistes del seu equip; sentia que com a la marxa atlètica no sempre un dels seus peus tocava a terra , i tenia la sensació d’haver escoltat el tercer avís reglamentari , i els marxadors – ell inclòs - estaven definitiva i irreversiblement desqualificats. Amic lector, passa – a qui et sembla que ho has de fer – aquest testimoni.