Partida amb el més enllà

El van veure assegut observant el tauler per tercer dia consecutiu. Res d'estrany, si no fos perquè no tenia oponent. Arribava a la sala, penjava l'abric i s'asseia davant de la mateixa taula on les peces estaven disposades en la posició en què havien estat deixades el dia anterior. Movia i, al cap d'uns minuts, feia el moviment del seu rival invisible. El primer dia va passar desapercebut per a la resta de jugadors, però el segon ja hi va haver algun comentari en veu baixa. El tercer dia ja no van resistir la temptació de preguntar-li si estava reproduint alguna partida.
- De cap manera, estic jugant contra Capablanca, el genial cubà.
- Capablanca? Perdoni, però si ja fa anys que és mort!
- Doncs jo em comunico amb ell des del més enllà, i ell em respon puntualment. M'explicaré: sóc descendent d'un indiano que va fer fortuna a Cuba i que a la vegada era un entusiaste jugador d'escacs. Malgrat caure derrotat per Capablanca una i altra vegada en els tornejos que els havia enfrontat, va jurar-se que un dia el guanyaria, encara que hagués de perseguir-lo al més enllà. Al seu testament va deixar per escrit que la seva immensa fortuna només seria per al descendent directe que aconseguís guanyar-lo, juntament amb unes instruccions precises de com invocar-lo sense recórrer a la intercessió d'un mèdium. Les successives generacions que seguiren a aquest parent llunyà han anat acceptant el repte, no cal dir que moguts per la manera com s'ha anat multiplicat el seu llegat econòmic, i s'han estat comunicant amb l'aleshores anomenat la máquina , sense èxit escaquístic. Jo he agafat el seu desafiament, després de preparar-me a consciència estudiant totes i cadascuna de les seves partides. Perdoni, em sembla que ja ha trobat la rèplica al meu atac, si em permet…
Va girar-se cap al tauler i va moure l'àlfil negre com si res. Després, va quedar concentrat observant la posició, recollit en un silenci que disuadia qualsevol d'interrompre'l de nou.
Els dies següents no van variar gaire el ritual de cada tarda. Tan sols un detall era palès entre els que, sense fer-se notar gaire, s'acostaven dissimuladament a la taula de joc: la freqüència de la resposta de les negres era cada vegada més baixa. Les darreres tardes, amb prou feines feia un parell de moviments. La resta de jugadors del club, entendrits per un cas més proper al patetisme que a la suposada parapsicologia, van decidir prendre cartes en l'assumpte quan la partida va arribar a la següent posició:
Blanques: Rg5, Tf7, Ac3, Pg7
Negres: Rh7, Tb8, Te8
El nostre protagonista, que jugava amb blanques, havia assolit una posició de taules inapelable. Res, el nostre entranyable personatge es veuria abocat a encetar una nova partida amb el més enllà si volia seguir optant a l'atractiva herència. Quan semblava que no hi havia cap alternativa al resultat de la partida, un membre del club, de reconegut enginy, va encertar amb una sui generis continuació guanyadora per les blanques. Amb l'aprovació de la resta de companys, van deixar un sobre tancat al costat del tauler abans que es reprengués la partida. Quan l'asidu visitant va obrir-lo, encuriosit per la paraula Capablanca al lloc del remitent, després de llegir-ne el contingut se li il·luminà la cara i s'aixecà d'una revolada per desaparèixer per la porta. No el van tornar a veure mai més pel club. A la nota de dins del sobre hi estava escrit: g8=C(negro)++ ¡Enhorabuena desde el más allá, has vencido al campeón!