Parlar sense dir res.

Estar al sofà juntes, però no dir res, i al mateix temps en aquell silenci ens ho diem tot, tot allò que no volem o que no sabem dir amb paraules, de sobte una mà es mou i arriba als cabells de l'altra, i els dits es mouen seguint sempre el mateix ritme, però no hi ha paraules i encara menys, mirades, però si fos així, si els nostres ulls es creuessin, els nostres pensaments fluirien amb una gran facilitat, les nostres ments es convertirien en una de sola, i per un moment ho entendríem tot, no caldrien explicacions, no caldria dir res; ara ens hem estalviat aquesta mirada, però en moltes d'altres ocasions aquesta mirada ha succeït, i ha estat meravellós, mirar-te als ulls, mirar-nos recíprocament les mirades, i parlar, parlar sense dir ni un sol mot, i per un moment veure en els teus ulls que m'entens, que no hem preocupi, que estaràs aquí per mirar-me, entendre'm, i escolta'm sense en cap moment dir un sol mot. Sé que la nostra relació és així i que així serà sempre, i en la majoria dels casos m'encanta, però hi ha certs moments que m'agradaria saber que et passa realment pel cap, si és realment lo que penso que estàs pensant; i també però no tant sovint si realment entens lo que jo realment et vull arribar a dir, a explicar, amb aquella mirada que intenta expressar tot allò que no m'atreveixo a dir-te en paraules.