PARLA PAGESA

Un relat de: montserrat vilaró berenguer
No li faci quimera que plogui!. Això es el que em va dir la Remei quan la vaig conèixer i li vaig ensenyar que anava xopa de dalt a baix i que li agrairia que m´ensenyes l´habitació de la casa de turisme rural que havia llogat.

La dona petiteta i rodanxona amb galtes de pa de ral, em va acompanyar a una cambra d´una pallissa, doncs això vaig veure era, abans de ser habitació rural, però molt endreçada i càlida, amb una llar de foc que enamorava.

Va mirar-me fixament i va comentar que no sabia que hi venia a fer en ple més de Desembre a un lloc tan apartat de la civilització.
Doncs escriure vaig dir jo, aqui hi trobaré tranquil·litat oi?
Si va dir la Remei i tan sols cloquejos d´alguna gallina o el renill del cavall, o el sapastre del meu home quan porta les vaques a pasturar, fa uns brams i uns renecs com un ase.

Bé vaig dir, és precisament el que busco i veig que hi teniu una bonica llar de foc i una taula, no em manca gaires coses més. El menjar el féu vosaltres oi?

Si ja hi vàrem quedar per telèfon va dir la Remei, recony els de la ciutat no teniu gaire memòria.

No, si i tant vaig dir m´entres em treia les bambes xopes . La dona va veure que volia canviar-me la roba, va posar dos tions més a la llar de foc i amb un Siau, va marxar.

Estava molt cansada em vaig canviar amb roba còmoda i em vaig estirar a un sillo que hi havia davant la llar de foc. Hi estava tant còmoda que em vaig adormir.

En despertar ho vaig veure ja fosc per la finestra. Em vaig posar dempeus i vaig mirar el rellotge, les nou del vespre. Ostres em vaig dir jo, ja deu ser hora d´anar a sopar. Vaig agafar una jaqueta i xino xano em vaig encaminar a la casa de pagès del davant.

No va fer falta que truques a la porta. La Remei somrient em va fer passar a dintre la casa i sorneguera em digué.
Vostè deu tenir son endarrerida, he vingut un parell de vegades i vostè dormint com una lirona, entri ja havien començat a sopar.

En entrar vaig veure una taula parada amb un home escardalenc que menjava sopa fent un gran soroll en engollir-la..
És el Cosme el meu home va dir la Remei, aquesta es l´escriptora de Barcelona..

Li vaig allargar la mà i li vaig dir, bona nit i molt de gust senyor.

Mai tant carallot! em va dir, aquí no anem amb aquestes flasqueries , recollons, som gent de pagès nosaltres. Seu noia seu i sopa. Que diu aquesta dona, diu que escrius?.

Jo una mica sorpresa pel mai tant carallot! em vaig asseure a la taula i vaig pensar que havia fet bona tria. Eren una parella que bé els podia dedicar un relat. Això de carallot, feia temps que no m´ ho deien.

Comentaris

  • Carallot[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 28-10-2017 | Valoració: 10

    Tinc una amiga que m'encanta que em digui "carallot". Em fa pessigolles al meu interior, em fa riure i, a més, ho acompanya fotent-me un suau clatellot al clatell. Potser sóc massoquista, però me'encanta quan m'ho fa. I ric. Una forta abraçada, Montserrat.

    Aleix

  • Bon relat[Ofensiu]
    Karin | 26-10-2017 | Valoració: 10

    una parla una mica peculiar , però be

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de montserrat vilaró berenguer

montserrat vilaró berenguer

307 Relats

920 Comentaris

130769 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
Tota la meva vida he sigut lletraferida. M'agrada molt escriure, perquè
a dins meu esta ple d' histories..
Per mi es un plaer compartir somnis i pensaments amb qui tingui la paciència de llegir i procurar entendre els meus humils escrits fets amb tot el meu cor. Moltes graciès per la vostra gentilesa.