Paris

París.
Quina droga més dura per la meva salut.
París que m'has donat tant.
París que m'has fet somiar, viure, estimar.
París que els teus carrers més amagats em fan viure en algun temps
de la meva ànima que no arribo a esbrinar.
París que m'has trencat somnis i me'ls has donat.
Marxo i sento la teva veu que em crida i em fas tornar...
Sempre em fas tornar, i torno perquè si no moro.
Ciutat, que et necessito!
ni pel teu fred, ni per la teva hostilitat
ni per la teva extrema solitut entre tanta multitud.
Sí, per la teva impersonalitat
per la teva olor
per aquests petit racons que amagues només
per aquells que et deixes descobrir.
Per els color de les fruites als carrers
per les estufes de les terrasses en ple hivern
pel canal de Saint-Martin
per Chateau Rouge, per la Chappelle
per la Rue Labat, per Fauborg Saint-Dennis
París, m'atrapes.
Addicta a tu, a la teva llegua.
Em fas sentir-me a mi mateixa
El teu teatre.
Aquests somnis que omplen els carrers, l'aire.
Aquesta força que s'amaga darrere cada mirada
de tants extrangers.
Les cantonades esperant aquell petó.
La poesia que sagna per les teves parets.
El vi barat a la vora del Sena a la primavera.
La teva "Shakespeare & Company"
Evidentment, no pel teu aeroport.
Sí, per la teva macrovisitada Tour Eiffel
que vista desde Montmatre a mitja nit em roba els mots.
Sí, potser també per la teva solitut
dins les ànimes que caminen, sí, també per aixó.
Per la inspiració de Cortazar,
per la Maga present a cada carrer que llegia a Rayuela.
Pel Blues dels bars secrets.
Per tantes oportunitats.
Per la lluita a la que ens desafies als que venim de fora.
Pel romanticisme.
Per la por de Barbés a la Chapelle a peu després de l'últim metro.
Per Charonne i Saint-Sulpice!
Per una llista interminable et necessito
i t'ho confessaré... per tot aixó també, t'estimo
i per no sortir de lo tòpic, per les llàgrimes i els somriures.

Per l'Emil i per la Laura, per la Stephi el James i la Solenne... per ells també t'estimo.