París

És un relat excel·lent, perfecte, que et transporta a Paris i et fa sentir identificat amb els protagonistes, felicitats!

Arribo al teu París, convidat per la meva estimada Dolça Parvati. I és un plaer, navegar en la nostàlgia, que és la teva, sens dubte, però de la qual ens fas partícips amb la teva mestria narrativa, i que ens condueix a vestigis, remembrances, fils de les teranyines de les nostres pròpies evocacions, nostàlgies.
Magnífica la imatge nocturna del París del comiat.
Magnífica la visió del comiat definitiu de la mort. I la seva contraproposta, la (relativa) mort de l'amor llunyà.
Perquè, com diu la Dolça, qui sap quins cercles queden tancats per sempre i quins no!

Salutacions,
franz

M'estranya que el meu estimat Franz Appa no s'haja passat encara per ací. No crec que tarde molt, tractant-se de París.
Admirable el cercle que has traçat en l'estructura d'aquest poema contat, per acabar deixant entreobert el cercle genuí, el de l'amor reviscut malgrat el temps o gràcies al temps.
I de rerefons la mort del pretext, transformat en força reanimadora de la passió remota... March déia que l'amor per mort és anul·lat. Certitud per al subjecte que deixa d'existir. Els qui sobreviuen, però, estimen més davant la fi dels altres. Com aquest jo que has compartit amb nosaltres.

Un relat que demostra un domini especial de les paraules, un encert especial per triar el matís exacte, que el fa magistral.

Encantat de llegir-te i encadenar-te.
a reveure, SB

ENHORABONA!!! ACABES DE REBRE UN COMENTARI ENCADENAT!

Fes clic a la imatge i descobreix de què es tracta

Quan un arriba tard a comentar-te i llegeix els que l'han precedit, ha d'esborrar de les intencions algun concepte que ja ha estat ressaltat. Com influenciada per l'esperit del professor Weisman, t'ha sortit un relat concís, precís i net; sense ambigüitats. Amb una gran quantitat d'adjectius qualificatius -sovint dos i fins i tot tres per un sol nom- molt ben aplicats i que en cap cas no suposen cap sobrecàrrega.

perquè serà que parís, només el nom de la ciutat, ja dóna aquest toc poètic i elegant al relat?

breu, concís i amb molt estil. les mans que troba a faltar la protagonista potser són més una imatge d'un temps que ja no tornarà, aquí rau el poder d'aquests records. potser

Trobo molt encertat que hagis triat el nom de Weisman i la ciutat de París.

Tots sabem que les qüestions del cor no són una qüestió quirúrgica (em refereixo a les amoroses), no obstant això, l'associació d'idees que ens proposes és inevitable (ens hi portes cosint els paràgrafs amb una precisió i qualitat molt elaborades).

Sembla ser, per tant, que determinades ferides obertes perduren i no s'acaben de cloure mai (almenys això és el que li succeeix a la protagonista del relat). A ella, però, se li podria suggerir que fes el cor fort i tornés a la càlida llum de París.

Enhorabona M. Victòria, és un relat excel·lent.

Una abraçada.
·Jofre·

...també, en recordar la mort, l'amor, la vida.
Com sempre, amb llenguatge precís i exacte, però no exent de bellesa, ens transportes al jardí de la literatura.
Molta salut i molta rebolica!