Parèntesi

Viure és [...]
com un estrany parèntesi que s’obre
a les entranyes de l’eternitat.

Argila i sang, vertigen i voràgine de pixa-pins


Perdut en la incertesa
d’un destí que mai no arriba,
s’entesten els meus peus en transitar
per la grisor fosca dels calls
que conformen el laberint
d’una vida uniforme.

De totes maneres, mai no hi manquen
ni costers ni camins engrescadors
entre l’alfa i l’omega dels somnis.
Escalinates obertes devers la utopia,
que amb coratge pugem i baixem
sense planys ni subterfugis
perquè la carn és feble però enterca.

Si bé, a l’hora de la veritat,
ni les lluminàries dels interludis,
ni els fatics raonables del trànsit
o les despulles de les decepcions
ens han servit per saciar cap dels desitjos,
no ens conformem, malgrat el desencís,
amb les flors perpètues de la barana
per coronar el final del trajecte.

Així i tot, l’escala romandrà impertèrrita,
aliena als desvaris dels transeünts
i esdevindrà, al cap i a la fi,
un parèntesi subtil, un truc escènic
entre el setial de la fama
i la monotonia del peu pla.