Pare, et torno el llibre "Poesies patriòtiques catalanes"

15/11/05
Cracòvia

Estimat pare:

....

No entenc encara que m'hagis obsequiat amb el llibre de poesies patriòtiques catalanes, perquè no veig amb el teu exemple cap lluita per la nostra terra i en el mateix nivell per la nostra dignitat personal. Que terra, llengua i dignitat van junts i són el mateix. Que ara és l'hora d'avançar i quan més triguem més difícil serà i potser ja no hi haurà més remei. Que no podem treure'ns de sobre el problema ja que l'únic que fem és acomodar el present amb feblesa per a malmetre indignament el futur. Crec que la teva feina com a català la tens molt més fàcil que altra gent, ja que sense anar més lluny tens dos fills catalans amb els que mai t'has sentit plenament orgullós, català, tu mateix i amb plena forca i convenciment, per a parlar en català amb ells davant de qui fos i en la situació que estiguéssim, i et vas treure de sobre un dret i una obligació per comoditat. Sobretot si afegíssim que quan has estat envoltat de la teva família catalana, que amb sols unes minses i ridícules figures plenament franceses i castellanes, vau rebutjar tots la llengua catalana entre vosaltres per complex i prestigi esnob alhora, perquè els errors inicials fossin ja definitius per complex també. L'únic que es va rebel.lar va ésser l'Ignasi, no sols amb això si no amb altres coses, i ell no se n'anava a Egipte o pujava a la figuera de la fugida. Li vau concedir parlar alguns de vosaltres al seu fill Sergi en català, considerant que era ja plenament de raça catalana per no haver de sentir-vos acomplexats com en altres casos. També us va engrescar saber la posició rebel que prenia l'Ignasi amb el català en oposició a la vostra comuna de submissió des de dues generacions enrere. Llavors en el teu cas, que jo ho recordi, has fet com l'Aznar, que no t'has atrevit a parlar-me en català en públic i només ha estat en la intimitat quan ja era gran. Entenc els fantasmes que tots tenim del passat i que òbviament és normal que tu en tinguis més que jo, per la proximitat i obediència cega als teus superiors i complexes, però quan em va sortir la força rebel que tenia de més jove que et recordava que jo no volia jugar al mateix nivell que l'errònia frustració teva i d'altres, tu, ofès per la teva estúpida masculina competitivitat, em vas recordar que la meva mare era castellana i que potser per això m'avergonyia i exagerava les meves posicions diferents a les teves, en trobar tu en mi tanta empenta, quan no en tenies cap acció positiva en la pràctica, que és el que importa. Bajanades teves i merdes xenòfobes molt reeixides dels teus propis enemics, que tu mateix i altres han considerat en el complex o en la humiliació. La meva mare pot ésser filipina o el que sigui, que no hi ha res a veure amb que jo hagi nascut al mateix lloc que tu, i sense haver nascut fins i tot per voler sentir-me, és només un voler, és una opció lliure; ésser català i refer les nostres coses pel bé de tots nosaltres. Jo llavors, potser inconscientment, sentia el teu i el silenci dels demés i per estimació a vosaltres i a la terra, no us volia ofendre, si no mostrar-vos una altra, més sana i més bona opció que la frustració constant feble i el neguit que l'acompanya, que esdevé sempre no més que paràlisi. És simplement practicar el que sentim. Esbrinar on són els bloqueigs que simplement són endins. Endins i enfora en la mateixa quantitat. Només hem d'esborrar-los de dins perquè cada cop tinguin menys força fora. Igual hauríem de fer amb els fantasmes. No donar-los de menjar. La teva frustració com a home i català (que va tot junt), m'ha recordat que havia de lluitar encara més per tu i els teus, com per mi mateix, alhora, i tu, en comptes de donar-me més forces, engrescar-me, t'has sentit ofès per la teva feble opció i m'has atacat anant en contra de tu mateix i la teva pròpia lluita amagada i no auto reconeguda. En comptes de mirar el que jo volia per tots nosaltres amb la pràctica i el respecte, et senties assenyalat, perquè tu ni de bon tros eres capaç de moure un dit. Perquè et vas sentir sol i em vas veure anar molt més lluny et va ésser més fàcil atacar-me. Per què no em vas dir que volies venir amb mi i que pensaves el mateix, però et faltaven les forces? T'hauria avergonyit això? Era llavors ridiculitzar el que tu no eres capaç d'arribar, però que de fet volies? Sense més conyes!, ..., l'única cosa que rebo de tu, són dos llibres, un sobre la malaurada història del catarisme i el que això de retruc va esquitxar en el Regne Catalanoaragonès i l'altre sobre poesies patriòtiques catalanes. O sia sense embuts, Catalunya com sempre entre dos poders que no han acabat en fent-se la guitza, el castellà i el francès. La nostra família Pons, tant la part de la teva mare com la del teu pare, són el millor exemple del que li va passar a Catalunya històricament amb la llengua i amb la seva dignitat, ja que llengua, país i dignitat no poden separar-se. I mira per on, que els reis francesos d'Espanya, que encara els portem a sobre, van acabar d'arrodonir la nostra desfeta amb tot l'interès dels regnes castellans. O sigui que primer fan ús de la nostra reconquesta, ens traeixen la unió de regnes sense cap tracte i respecte mutu i desprès essent nosaltres un regne cristià ens volen desfer. Encara estem així. Que no ens vinguin amb punyetes que hem tingut objectius comuns i hem compartit una casa de respecte i harmonia. El seu objectiu era afeblint-se. Encara dintre d'ells està la temptació de sotmetre'ns i portar els nostres desitjos com a poble, forca més enrere.
M'agradaria saber quins comuns tenim que no han anat en contra nostra al cap i a la fi. El millor exemple és la cessió de la Catalunya més antiga (la del teu besavi) a França, (el país més brutal i assassí d'entitats a l'Europa, oprimint l'entitat basca, catalana, bretona, occitana, ...). Com ens podem dir espanyols només tenint aquest fet en compte? Que m'ho expliquin! O que li expliquin a tots els catalans que van ésser humiliats a Franca quan els deien que deixessin de parlar com els gossos. Hauries de llegir exactament el que els van fer i comprendries el teu pare, el teu oncle i el seu complex o rebuig al català en família i que només el parlés als botiguers del barri. Però en el present, a nosaltres encara ens falta més determinació i convenciment que mai. La malaltia que el poble català ha portat ben endins ha estat el silenci, la solitud, la frustració i sobretot molta por després de la més gran desfeta que vam patir i que encara la portem lligada. Tu segueixes essent part d'aquest fet i els teus fets ho expliquen. Recordat del dia que es va portar l'estatut a Madrid, que la primera noticia venia del rei Borbó, i la reunió sorprenent per a parlar amb l'exercit de la immortal unitat d'Espanya que ara rau en la constitució. Això ja era per a donar-se por per si algun ADN històric dels nostres, ens pogués fer anar una mica enrere i acollonir més. I ens podríem oblidar que estem a Europa de ple dret i no ho hauríem d'oblidar. Ara no ens poden envair, només ho fan amb el llenguatge i tocant complexes, vergonyes i ridiculitzant, dient-se que som nosaltres els vells nacionalistes i que ells la gent moderna i d'altres foteses, amagant-hi el més verinós nacionalisme espanyolista. La democràcia és la nostra força i l'hem d'aprofitar ara que la tenim. Potser vindran altres temps que no hi serà i ens faran recular com sempre ho han fet. D'això hauríem d'aprendre algun cop. Repetim els mateixos errors. No podem oblidar el passat. El passat ens explica exactament el que hem de fer. Tenim tot el dret a pensar que aquesta casa amb la que vivim, mai va ésser la nostra i tindríem que, amb sinceritat, dir-ho i tenir els nostres dubtes i preferir, per si un cas protegint-nos com també anar més endavant amb els nostres desitjos. Ja vindrien temps, no ho dubtis que si poguessin ens traurien tot allò aconseguit amb tants sacrificis. Ara ens volen convèncer que no ens han fet res. Ara que estem més determinats. Diuen que parlem d'històries passades, quan la història de què parlem la tenim en les reaccions que ells tenen a la nostra llibertat. La seva forca rau en el temps que passa, en l'oblit i immobilisme, fins que es pugui, malversar la veritat i perllongar més complexes de la nostra malaltia, jugar amb els sentiments dels ciutadans de Catalunya que han vingut de fora i tot allò que els sigui productiu. Els fem molta por, perquè la llibertat està en les nostres mans si sentim tots el dret, i no ens poden fer com fan reiteradament amb els bascos, que amb l'excusa del terrorisme bloquegen els seus desitjos fins que ells mesurin els permisos. Però què ens poden dir a nosaltres ara? Què li poden dir ara al món que és possible el joc democràtic per a tothom? Com poden convèncer de convivència en pau, si quan els catalans democràticament ens expressem, comença l'Espanya de la caverna a cremar-ho tot per tot arreu. Posen ara en dubte la nostra democràcia, no la seva, és clar. I parlen de separació entre els ciutadans de Catalunya i els polítics i els seus desitjos. O sia que el paternalisme centralista sempre ens vol ofegar, no hi ha remei, i la nostra millor llibertat està en reduir les nostres històriques pors. Europa tal com està construïda, mai admetria una invasió militar a Catalunya dintre la nostra democràcia, encara que hem d'admetre que qualssevol excusa de mal perdedor que tingués l'essència més dura castellana amb el seu nacionalisme espanyol, podria provocar un altre cop als francesos que estan ben acollonits amb el procés de l'Espanya plural i que no els interessa de cap de les maneres. Amenaces rebrem per tot arreu però ara a Europa no poden fer res si no caiem amb les pors antigues. La forca de la nostra raó i la pràctica de la llibertat ens ha de portar a bon port. La nostra lluita ha d'ésser una lluita constant per guanyar la nostra ciutadania amb millores socials, per això la importància del finançament i alhora guanyar finalment la batalla de la llengua. Per la llengua hem
de fer a tots catalans i no excloure a ningú quan parlem. No podem a la nostra casa parlar una llengua o un altre depenent amb la persona amb la que parlem com si ens haguéssim d'avergonyir de la seva reacció o simplement no pensar que podem estar menyspreant i separant quan no hauria d'ésser així, en els bons catalans, el nostre desig. Els que porten ja quatre mesos a Catalunya ja no poden dir que se'ls tingui en consideració i que ens facin canviar la llengua per ells, ja poden fer l'esforç pel seu bé i els hem de recolzar sense ridiculitzar a ningú. Nosaltres no hem de canviar la nostra llengua per la seva mandra o la seva mala llet. Tan se'ns ha de donar que el català ho parli un negre o un àrab o el qui sigui. Hem de treure complexes als usos de la llengua, treure-li la part política i xenòfoba de propietat que fan servir alguns catalans, o per aquells que diuen que són més o que se senten més i evitar que encara catalans facin servir els seus usos en contra seva i aconseguir internacionalitzar la llengua sense complexes per al nostre propi bé. És l'única solució. T´ho dic perquè fa temps que conec el problema i ara que tracto amb moltes llengües i països en sé més. Estic a Polònia, ells van estar sense país durant molt de temps. Els nostres enemics saben ben bé que tard o d'hora, si guanyem que el català, sense miraments, sigui la llengua normal de comunicació a Catalunya i que el castellà o l'anglès o d'altres, només siguin tries que fan els ciutadans d'ús, lliurement per motivacions i circumstàncies molt puntuals, com en qualssevol país normal, etc, llavors ja ens poden treure un xic de calés que hauríem finalitzat el nostre procés per a solidificar la plena recuperació de la nació catalana i després tot seguit seguir treballant com a bons catalans, mirar de salvar els altres territoris que són comuns a la nostra història i llengua. La idea del Maragall de la Euroregió mediterrània fa molta por als cercles nacionals de Madrid. I tant! Si aconseguíssim la nostra unitat, podríem donar prestigi a la nostra comunitat i de retruc els nostres veïns que comparteixen llengua i història, i que estan amb una situació més feble, també s'afegirien a deixar el complex i amb serietat salvaguardar la llengua en els seus territoris. Per això l'obsessió tan forta del PP i els valencians de dretes, per a la separació de la llengua catalana en valencià i català. Units els fem molta por. No podem caure en aquest insult. El nostre president, en Maragall, va fer molt bé. És molt savi. Hauríem de fotre-l's encara més, i amb la situació creada i sense embuts dir als catalans que hem de començar dir que parlem valencià del nord. Llavors ja no sabria la deixalla anticatalana com sortir-se de l'embolic que ells mateixos han creat, només per a perjudicar la unitat dels antics regnes d'Aragó. La seva feina és ridiculitzar-nos i fer veure que no hi ha per tant i més collonades, mentre el temps passa i al seu benefici. Ës per això que van aconseguir que molts catalans es mengessin aquest ridícul i es posessin a competir per veure qui tenia més dret per a parlar català. Qui era més català de sang i qui tenia més orígens dubtosos per a ridiculitzar-lo quan parlava. He viscut força temps a Catalunya i he vist tot un munt de comportaments excloents, xenòfobs, humiliants, molt negatius dels propis catalans. El pitjor enemic sempre estarà en nosaltres. Ara me'n recordo com se sentia el meu germà Cèsar, quan desprès, de tornada de la Universitat Catalana d'Estiu, li emprenyava, com vaig sentir, que el seu oncle Ignasi li parlés en castellà encara. Ho va dir davant la mare i tia Tatu a Madrid. És normal que se sentis ofès. Això ho deia, perquè parlar malament de l'Ignasi estava ben vist llavors per a tothom i qualsevulla coses, hi afegia més foc al que ell hauria vist en la resta. Però el que ell no es va adonar és què com podia criticar a l'Ignasi si el problema originari estava que tu, el seu pare, no ens reconeixies com a catalans en parlar-nos en castellà. Jo llavors, de tornada, portava quatre anys a Catalunya i parlava català sense embuts amb tothom, excepte el cercle tancat Pons. Ell començava el primer any a Catalunya. Per què ell era menys que el Sergi? Per què tu parlaves sense problemes en el Sergi en català i no en el teu fill? És que tu mai t'has sentit amb el dret de sentir-te plenament català per a poder passar aquest sentiment als teus fills, expressat com hauria estat simplement parlant-nos en català i menys foteses ridícules de discutir amb la mare que els cels de Catalunya també són bonics com els meravellosos cels de Castella. O sia més pràctica, menys palla que sempre molesta i menys collonades. La força no la dirigies simplement on t'havia d'anar, i així encara la frustració augmentava ja que et veies més ridícul. No pots parlar de terra als teus fills en una llengua diferent que no sigui la llengua de la terra. Això un home, un pare no ho pot fer i permetre. No té sentit i insistir-hi és malaltís. Però hem de reconèixer que el treball de constant desfeta catalana va estar molt ben fet. Malauradament la burgesia catalana de la que tu ets originari, no va ésser plenament la de la Renaixença que va deixar la temptació de parlar castellà encara que hi hagués més prestigi. Els nostres orígens venen d'uns senyors catalans a prop de Perpinyà, de províncies com es diu, que es van sentir acomplexats pels francesos, i una senyora del Maresme (la nostra besàvia) que per la mort del marit castellà va deixar de parlar català a les filles. Com hauria d'estar llavors el respecte a la llengua per a fer aquest canvi tan ridícul. Et recomano que llegeixis tot el que va estar fent durant més de dos segles la República Francesa per a canviar els usos lingüístics de la Catalunya Nord. La guerra està ben guanyada. Imagina't que encara la portem nosaltres al cim, arrossegant-hi uns quants Pons que queden febles i coixos. Què t'havies de casar amb una catalana? Pels catalans només aquesta opció hi hauria? Ximpleries! O sia separar-nos la gent i els sentiments comuns. Per això no m'estranya que quan vaig tornar a Madrid, de visita i per primer cop, amb molta empenta catalana, me'n recordessis que la mare era castellana com si això fos un problema, només per amagar-me la teva incompetència com a català i com a home, si haguéssim de parlar d'altres coses, ... En comptes d'enorgullir-te de què no estava repetint els teus errors i estava solucionant els teus fantasmes en escreix, et dediques a sentir-te ofès erròniament i per conseqüent insultes després. Tu, i ho has d'admetre, estan els fets, encara vius aquesta sensació de ridícul si haguessis d'esforçar-te a parlar-nos simplement en la llengua de la nostra terra. Et recordo que el castellà no és la llengua de Catalunya. Això un català mai ho podria dir. Això no li diguis a la mare que es tornaria boja. Entre tu i jo. Una cosa és que certa petita burgesia des del segle divuit deixés en moments de més prestigi del castellà de parlar-se entre ells en català, en algunes específiques situacions, simplement per esnobisme. És cert que el català en la desfeta es va prohibir a l'ensenyament durant dos segles sencers. Però la població mai va parlar castellà com a llengua natural a Catalunya. Tornaven de l'escola, oblidaven el castellà après que mai més el farien més servir i tornaven a agafar l'aixada envoltats dels seus en català. Òbviament amb els funcionaris que venien no podíem fer res. Això no vol dir que ara quan més catalans coneguin el castellà millor, sí, més oportunitats. Com quan més catalans que dominin l'ordinador, matemàtiques, rus o anglès, etc. El coneixement benvingut sia! No emprenya. I hem de desitjar per al nostre poble, el nivell més alt de coneixement per a la nostra pròpia llibertat. Que el castellà tingui a la Catalunya d'Espanya, ara, més importància que l'anglès o el francès, això no ens treu que la nostra primera obligació és conèixer la nostra llengua al nivell més alt possible i després que cadascú trïi el nivell que vol tenir amb les altres llengües lliurement. Nosaltres no podem permetre'ns més que la nostra llengua, que està ferida des de fa més de tres segles per anormalitats, que encara no tingui plena vida i ben sana com es mereix el més aviat possible. Per això et recordo que la nostra lluita és que el castellà no sigui la nostra llengua al mateix nivell que el català. I que un dia no tinguem tanta necessitat de la llengua estrangera. Tenim l'anglès, que collons! I per què no el francès? Millor l'anglès, a nosaltres es protegiria més per no tenir que renunciar a la nostra. Catalunya està dividida encara en dos països. La nostra família és un bon exemple del que malauradament va succeir. La Catalunya del Nord la tenim completament perduda. Ara els francesos, fins i tot pensen canviar el nom de tot el conjunt català occità pel nom d'Aquitania. Ara perdem el nom, fins i tot. Ja havíem perdut la llengua. Quina vergonya més gran per a tots nosaltres. Maleits francesos. Quina collonada més gran allò de "la liberté i fraternité". Mira com s'esforcen els maleïts en defensar el seu Quebec i com s'han carregat tot el què hi havia de riquesa en el seu poder i territori.

Veig que no ha canviat res... Sé que aquest és el tipus de llenguatge que et van ensenyar i amb el que vas haver de viure obligat sense cap més remei, ..., però coi una mica d'esforç i no deixar-se insultar per tots cantons!

Ara m'agradaria respondre com cal al teu obsequi, aquest dos llibres en català que m'has adreçat. En quant a la malaurada història càtara, encara tenim una oportunitat en comptes de seguir plorant. El passat sempre torna i ens dóna el poder de rectificar. Tenim la possibilitat de desemmascarar la hipocresia de certs elements que parlen de Déu en nom i benefici seu. Podem engrescar als nostres germans occitans amb la lluita reeixida que finalment tinguem els catalans dels dos costats del Pirineu. Podem deixar finalment el complex davant de francesos i castellans i demostrar la nostra s
olidés, sense embuts, sense caure en el seu insult que ens vol ridiculitzar. Podem construir una religió catalana cristiana de tolerància amb tota la resta de religions i no entrar en el joc dels violents, i ja veuries com la història es repetiria. Que li farem. Hi estem lligats. Sempre lluitant contra el mateix dimoni.

En quant al llibre de poesies patriòtiques catalanes. Moltes gràcies. Però el meu llibre patriòtic de tornada a tu ets que rectifiquis de seguir parlant castellà en els teus fills. M'agradaria que ho aconseguissis abans de morir. Tens el meu ple suport. Pots començar amb mi si t'avergonyeixes massa amb el César. No dubtis que jo mai recularia. He parlat català fins i tot amb pakistanesos del Raval, al costat de ciutadans de Catalunya que portaven trenta anys al país sense engrescar-se amb el català. Estic entrenat amb tot. Et recordo que va ésser per mi que vam començar a parlar català, en privat com l'Aznar, a la Barceloneta i que vaig sentir tristament, malauradament, que tenies molts problemes per fer el mateix en públic. Et recordo que jo ja sóc grandet, massa i tot, i que ja no estic per mes foteses i collonades. No sé quan ens tornarem a veure i en quina situació. Et recordo que m'asseuré a la teva taula o en aquella taula on t'estiguis quan t'ho aturis els insults envers tu i els teus fills i recuperem dignitat, que és l'únic aliment per l'ànima. Et recordaré el teu llibre de poesies patriòtiques catalanes si en públic em deixessis sol amb el meu capteniment de parlar al meu pare en la llengua de la nostra terra. No conec altres comunitats que deixin de parlar la llengua als seus fills per molt que hi hagi altra gent d'altres llocs. El que s'ofengui que pateixi. Jo no vull patir pels altres i tu tampoc ho hauries de fer.

Jo, i ho saps ben bé, no necessitava el llibre patriòtic vivint allunyat a Polònia, perquè la pràctica és el millor llibre. Et torno el llibre cap a tu. A veure que fas amb ell. Seràs capaç? Jo mai vaig voler posar en dubte el teu esforç i menys encara ridiculitzar-te. Mai se m'hauria acudit insultar-te. Tenia prou feina en ésser jo mateix amb els orígens que hi vaig trobar de dictadura en la casa que era de tots.

Una forta abraçada patriòtica catalana (Com entendràs tot això no t'ho puc dir en castellà)

Visca la Catalunya i els seus ciutadans lliures.

Del teu fill

vpim

Posd:

Me'n oblidava i és molt important. Espero que no se t'acudeixi respondre'm aquest escrit en castellà perquè llavors el teu obsequi de poesies patriòtiques catalanes seria una llufa molt gran per a tu. Hi ha un munt de cursos de català no sols a Madrid si no també sense moure't de casa, que crec que és el que fas, a la xarxa. Essent jubilat crec que el departament de política lingüística ofereix un per a adults a distància, on hi pagaries només un 40%. Bé la informació està a la pàgina de la Generalitat. Demana-li al Cèsar que t'ho busqui.

Jo no crec que escrigui ara molt bé portant ja 7 anys fora, però ho faig que és el que importa. Amb el temps i la pràctica un va fent millor les coses.