Paraules sublims

Mots que es claven com sagetes. Frases que diuen sense dir, però que diuen molt. Retalls de realitat que corren entre els mots de les teves frases i descobreixen el què s'amaga darrere d'un decorat de paper pinotxo.

Bona descripció, bon ritme de la narració, bona creació de l'ambient adequat. Amb una frase, malgrat la duresa del tema (o potser precisament per això, per la forma com l'has sabut tractar): m'ha encantat.

FELIÇ SANT JORDI!!!

Com la ment humana pot arribar a aquestes
aberracions. Tu en dius "psicòpata" però jo he sentit i llegit que, moltes vegades són "gent corrent" els maltractadors.

Jo n'he vist algun d'aprop i, sí, molts són "corrents".

Fa esgarrifar pensar que es pot arribar a desitjar "devorar", poseeir l'altre, destruint-lo per sempre.

La societat, tots una mica , en som responsables. Perdona, però m'ha commòs molt el teu relat.

Una abraçada Lavínia, i moltes gràcies pels teus comentaris afectuosos i comprensius.
Gràcies, de de debò!

Un context angoixant, amb certa tendència a la narració d'un ambient dens, fosc, amb un toc de nauseabund per la descripció del cadàver (una vegada en vaig descriure un de 6 mesos, i la veritat, no resulta ben senzill).

Però el missatge final va més enllà, és més profund. Mèdicament, és una mort natural. Però com diu rnbonet, hi juga una espècie de dualitat humana (la que tots tenim, potser?) amb una personalitat que així, a primer cop d'ull, sembla força complexa (la de tot escriptor/a, potser?)

Del conjunt de la narració, hi ha quelcom que m'ha semblat que et podia criticar (ja estic fent d'advocat del diable, jo!). L'alternança inicial entre extractes del que seria l'obra, ja pòstuma, del difunt i la descripció de l'escena no del crim sinó dels fets, per dir-ho d'una manera, em sembla molt ben trobada, i aquí el meu elogi (n'aprenc molt, d'RC, jo, de debò!). Però potser en alguns moments "el tall" (el pas d'una seqüència a un altre) l'he trobat massa sec, massa directe, massa sobtat. Potser ja és el que pretenies i amb aquest comentari que t'estic fent em fico de peus a la galleda, però m'ha semblat que aquesta impressió te la podia comentar. Potser si les seqüències fossin més llargues, o d'alguna manera més marcades per no donar peu a cap confussió ja en primera lectura, etc. No sé si m'explico, vaja!

El que si he de dir-te és també moltes gràcies pels teus comentaris! En dec un munt a molta gent, i espero que et podré anar comentant més coses!

Una forta abraçada del teu company d'RC!

Vicenç

intrigant, emocionant... crec que un monument a la poesia visceral, fanàtica...
el poema, una passada, m'ha colpejat i he quedat bocabadat:
"Fert a cops
tots els colors
d'un poema
retornen al ventre
humit i tendre
de la POESIA
fabulós!!!
FELICITATS!!!
i gràcies pels teus generosos, poètics i llargs comentaris que m'omplen d'ànims i a la vegada m'avergonyeixen..
un petó i una abraçada!!!

...xicota! Deixant feminisme i masclisme a banda -molt acusats al relat- també podríem entreveure la dualitat -o pluralitat, no ho tinc gens clar! de l'ésser humà.
La trama l'has encadenada de forma perfecta perquè tothom puga llegir entre línies... i per si qualquú no ho havia comprés, la frase -i la paraula- final.

Quanta raó regalimen les paraules del teu relat Lavínia!
Hi ha tants homes, i molts d'ells, homes considerats socialment dins el món cultural, que s'escuden rera una façana lliberal i progressista, fins i tot amable, i en canvi, per dins són una fosca galeria de corcs.
M'ha agradat molt, però, com has estructurat el relat, tan net i concís. Original. I la "mirada de vidre glaç" una imatge molt ben aconseguida, molt poètica, tot i el que engloba de cruesa.
Una abraçada!

que bo! (L'únic que no m'agrada és el títol... em perdones, oi?, que jo de vegades dic les coses massa directament...)

La resta, sublim, en efecte. Comença com una cosa policiaca i... sorpresa! L'ídol no és d'or... encara que tothom s'ho pensi. I has de callar la veritat, perquè si no encara rebràs. Els poderosos tenen molt poder, fins i tot per canviar la veritat en mentida... i la mentida en art.

És un pensament que em ve sovint al cap, el de la futilitat de les aparences. El gran home lloat per tothom que en el fons del fons és un desgraciat que només sap fer patir els altres. He pensat en més d'un personatge que conec, la veritat...