Paraules mudes

Fileres de paraules s'arrengleren mudes
i es perden sense trobar el cap ni la fi.
No riuen ni ploren, només callen vençudes
engolides per remolins sense destí.

Desfetes s'esmicolen entre les runes
regalimant un desig que no es complí,
s'ofeguen en bassals d'incerteses i dubtes
sense arribar a abraçar ni un sol camí.

Volen dibuixar imatges que el cor crida,
però abans d'esclatar ja s'han marcit;
són instants no pronunciats ja morts en vida.

Sols i nus els mots roents s'esfilagarsen
lliscant de la gola cap a endins,
entre sospirs ferits que impotents s'alcen.



Anava passant el temps i cada cop era més difícil trencar aquell profund silenci.
Quan s'estrenyen amb força els nusos d'una corda és feixuc i laboriós desfer-los un per un; ja no se sap per on començar...
I quan més temps passa, més embolics semblen tenir aquelles paraules no dites que s'han anat entortolligant entre els pensaments. Són com madeixes de llana que han perdut el cap del fil i s'han descabdellat rebregades.

La Roser i la Carme feia temps que no es parlaven. S'havien criat juntes a la vora dels seus altres germans més petits i havien compartit una gran part de la història de la seva vida.
Les relacions es van tallar de cop, ja a una edat molt avançada, escapçades per malentesos i secretes rancúnies que només elles imaginaven o sabien.
Mirat des de la perspectiva del pas del temps i les distàncies tot s'havia anat transformat, com aquells miralls còncaus i convexes que deformen la realitat de les imatges.
En un lloc arrecerat de l'oblit, on es guardaven les anècdotes, els jocs, els somriures, els plors i la tendresa de la infantesa i la joventut, creixia l'olor a resclosit que anava escampant una floridura humida.
En un moment determinat, el cor havia donat l'ordre al cap o a l'inrevés de tancar el passat en una mena de cel·la sense ventilació ni escapatòria. Llençar les claus havia estat una decisió extrema, irreversible...
Quan la Roser es va morir després d'una dolorosa malaltia, es va endur amb ella els mots no pronunciats i aquell adéu que no va arribar mai a néixer.
Va deixar ben clar a tothom el desig de no veure més a la Carme i especialment va insistir en què no fes acte de presència durant les misses ni l'enterrament.

Al cap dels anys la Carme ha sepultat allò que quedava de la nena i de la dona que un dia va estar la seva germana, ficant molta terra a sobre dels records.
Potser la fermesa de les conviccions, van acabar de donar forma a aquella estranya barreja de sentiments de rebuig i negació que s'havien anat degenerant dia a dia.
Només una llàgrima va fer l'intent de guaitar, però va morir ja abans d'esclatar, com ho havien fet aquelles paraules no pronunciades des d'aquell moment precís on es va trencar la comunicació per sempre.
Nusos i nusos que ja no es van poder desfer...
Dins d'aquella presó cada cop més petita i fosca, amagada en un indret perdut del cor i la memòria, la negror de tot allò que es va anar podrint lentament es convertia en nores.
Miralls trencats, impossibles de reconstruir.

Pel forat d'un pany fictici, dues noies corrien empaitant-se per l'era, compartint els primers secrets de l'adolescència.
Els cossos esvalotats, bonics i plens d'il·lusions. Havien sobreviscut als embats de la guerra i a l'ombra de la fam, amb l'esguard de la força i l'esperança dibuixats a la mirada. Somreien juganeres mentre deixaven darrera seu un escampall de pols i alegria.

I aquella complicitat que no van poder fer explotar les bombes que queien sense coneixement ni consciència, ni totes les dificultats que van anar trobant pel camí, es va desmembrar després de molts anys, en un fatídic dia qualsevol on es va produir un irreparable tall de les arrels.
Només va quedar de tot plegat unes paraules mudes que no van arribar a trobar mai més un destí...