PARAULES MUDES

Un relat de: Doble sis
Són quarts de sis i ja gairebé és fosc. Es fa fosc molt d’hora. El primer fred m’ha fet estar uns quants dies al llit i avui m’atreveixo a sortir de casa. Abans de sortir m’abrigo amb una bufanda de llana gruixuda i uns guants que he trobat remenant un calaix. No em cal massa cosa més per oblidar-me una estona del grapat de deures que m’esperen quan torni a casa i del munt d’exàmens que tinc la setmana que ve. Aquests dies sense anar a l’institut em passaran factura i intento prendre-m’ho amb calma.
Creuo el carrer del costat de casa i passejo tranquil•lament fins a trobar el riu. Deu haver plogut molt aquests dies, perquè baixa ple d’aigua. Faig el camí que he fet tants i tants cops totes les estacions de l’any. És curiós -avui hi penso-, aquest lloc l’he vist de tots colors. Aquests camps els he vist tenyits de color verd clar i vermellosos quan les roselles comencen a florir; de color grogós quan el sol brillant de l’estiu ja ha escalfat prou. Els he vist també coberts de fulles seques i marronoses que han despullat els arbres i plens de rosada quan el fred els atrapa. Però mai no els he vist tristos, mai. Faci fred, calor, nevi o plogui, sempre hi ha algú o altre fent-hi un volt a mitja tarda, corrent o anant amb bicicleta... i ell. Fa tres anys que sempre que hi passo hi és. Camina vagament, sense cap destí ni cap lloc on anar. Sempre que el trobo m’hi acosto i m’assec una estona al seu costat.
Recordo perfectament el dia que vaig caure dins un bassal anant amb bicicleta. Em sembla que era un dia de setembre, pocs dies abans de començar l’institut. Portava uns dies nerviosa pels canvis que em portaria aquell any i havia sortit a fer un volt per esbargir-me una estona. El meu pare sempre em diu que tenim ben a prop un lloc fantàstic per desconnectar de tot, i aquell dia li vaig fer cas. En caure, em vaig fer unes petites rascades, però no gaire mal. Simplement estava enfadada amb el món. Llavors, se’m va acostar i em va mirar. Em va regalar un somriure juganer que em va fer passar l’enfadament de cop. Va tornar enrere i es va asseure a la vora del camí, damunt d’una pedra. Vaig enfilar-me a la bicicleta i vaig decidir seguir el meu camí. Metres enllà, vaig aturar-me. Volia deixar la bicicleta i anar a trobar el riu. Quan era petita, els pares m’hi portaven sovint. En dèiem la platgeta, d’aquell racó bonic arran de l’aigua. Em vaig asseure a la sorra humida i vaig intentar recordar aquelles estones que hi havia passat amb la Jana, l’Emma i els pares. De cop i volta, vaig veure que hi tornava a ser. M'havia seguit i ara era molt a prop meu, assegut al meu costat. Al principi vaig tenir una mica de por, però mica en mica em va anar passant. Tots dos vam estar una estona mirant la poca aigua que baixava pel riu després d'un estiu molt sec. Potser a ell el reflex d'aquella aigua també li duia molts records. De sobte, es va treure la boina que duia posada i la va deixar damunt la sorra. Em va semblar veure com intentava deixar anar quatre paraules per presentar-se, però el temps del meu rellotge corria i el silenci era l’únic que s’atrevia a parlar aquella tarda. No tenia gaires ganes de marxar, però se’m feia tard i a casa es devien preguntar on era. Vaig aixecar-me i em vaig atrevir a deixar anar un fort “adéu”. Ell, encara assegut, em va fer un gest de comiat amb la mà i altre cop em va tornar a regalar un somriure murri. Vaig afanyar-me en acabar la petita ruta fins a la cruïlla després de l’estona agradable que acabava de passar. Al cap de pocs minuts guardava la meva bicicleta a la caseta de fusta del jardí de casa, després d'haver saludat a moltes cares conegudes.
Avui tampoc sembla ser gaire diferent. Tot és com sempre, excepte que la bicicleta no és la meva acompanyant i ho són les meves pròpies cames. Acabo de sortir d'una grip que m'ha fet estar al llit massa dies i no tinc prou forces per pedalar fort. La resta, tot és com sempre. Camino pensativa fins a la platgeta, però no hi baixo. Fa fred i un vent no gaire suau em comença a molestar. Prop del riu la podria tornar a enganxar. No me la jugo. Segueixo el meu camí i em creuo amb en Ramon i la Maria, uns antics monitors meus de l'esplai del poble que fa mesos que passegen junts agafats de la mà. També veig unes dones que es volen posar en forma i corren ben equipades. Aquesta tarda, el Jordi i el seu gos també semblen passar-s'ho bé. També hi ha una noia que està sentint de fons com la seva mare l’esbronca mentre que dels auriculars que porta posats en surt una música animada. M’agrada veure i fixar-me en la gent.
El busco i no en trobo cap rastre per enlloc. Normalment sempre surt a prendre el sol a mitja tarda i fa aquest camí uns quants cops. Però avui no sé on es deu haver posat. Espero trobar-lo i poder-nos asseure prop del camí. Totes les estones que he passat amb ell m’han fet descobrir que, en el fons, no som tan diferents: tots dos buscàvem una mica de companyia. Arribo fins a la Torre del Pla i decideixo no anar més enllà perquè de seguida es farà fosc. Finalment, arribo al camí que fa cantonada amb el carrer de casa meva i em sembla veure’l de lluny. M’hi acosto de pressa. El saludo i li pregunto com està, però no em respon. De fet, no n’espero cap resposta. Durant les tardes que hem compartit mai ha deixat anar cap paraula. El senyor Jaume és mut i no tinc gaire clar que hi senti. Amb prou feines sé quants anys té, però el seu cabell blanc i el bastó que sempre l’acompanya delaten que ha viscut molts anys. Ell m’ha fet companyia moltes tardes i també ha escoltat moltes de les meves històries. Jo, en canvi, no en sé massa cosa, d’ell, però sí que sé que té un gran cor i que el seu somriure val molt més que les paraules que no pot deixar anar.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

l´Autor

Doble sis

1 Relats

0 Comentaris

577 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00

Últims relats de l'autor