Paraules entre enemics

Un relat de: Iu Xalant

Producte segurament de l'explosió d'un obús o d'alguna altre arma similar, el que podia haver estat una casa s'havia convertit ara en un munt de runes. Un gran forat s'havia format entre mig de les roques i els ferros, i a dins s'hi trobava un soldat. Aquest soldat havia rebut l'impacte de ple i, sens dubte, es creuria mort si no fos per l'increible dolor que sentia, el qual li feia recordar que encara estava viu. Tenia el cos ajegut al fons d'aquell forat, havia sofert diversos impactes de metralla a les cames, les quals estaven inutilitzades, i tenia els braços amputats. Després de diversos intents de sortir d'allà arrosegant-se com un rèptil, i provocant amb això l'augment del dolor, va desistir.
Un segon soldat es dirigia cap a aquell munt de runes. Feia hores que caminava perdut, buscant algú del seu regiment, en especial al seu germà gran, del qual no s'havia separat mai fins aquella nit. Va decidir entrar en les restes de l'edifici. No va veure ningú, ni res, no va veure que estava caminant sobre una viga podrida caiguda, no es va fixar que sota els seus peus hi havia un enorme forat. S'en va donar compte quan, degut al seu propi pes, la viga va cedir, i ell va caure uns metres més avall. No va caure sol; trossos de vigues, pedres i ferros l'acompanyaren. Es va fer mal, si, però això no va ser el pitjor. El pitjor va ser que va quedar sepultat sota molts dels materials que s'acabaven de derruir. No podia moure braços ni cames. De fet, d'entre les runes només quedava a la vista el cap, i el seu casc verd mig despenjat.
L'escandalosa caiguda i els posteriors crits de dessolació del desafortunat soldat varen sobresaltar l'altre cos que, immòbil i dolorós, ja habitava aquell pou. Quan va desaparèixer la polseguera es van poder mirar l'un a l'altre. Un va veure com sobresortia un cap i un casc, un casc enemic. L'altre va observar que l'uniforme d'aquell home ajegut era marró, el de l'exèrcit rival. Es veien l'un a l'altre, i se savien enemics. Però quina importància tenia això? Ambdós estaven sóls, abandonats, amb els moviments inutilitzats, i amb un dolor físic increible.
En un principi, cap d'ells tenia compassió per l'altre: sabien que eren d'exèrcits diferents, i per tant, el patiment de l'altre estava justificat. L'únic que comptava era la pròpia supervivència, l'ànsia de poder escapar. Però van passar, lentament, les hores. Quan varen deixar de tenir esperances fou quan s'adonaren que l'altre sufria tant o més. Aleshores, tot i que la foscor de la nit omplia aquell forat, es van buscar amb la mirada per compadir-se. Els seus gemecs, que en un principi eren de còlera i ràbia, ara només expresaven la lamentació i la impotència. Anaven prenen consciència que el millor que els hi podia passar era que la mort arribés l'abans possible.
Mentre esperaven la mort, i veien que aquesta tardava molt en arribar, varen intentar comunicar-se. Eren de països diferents, i parlaven idiomes extranys així que s'adonaren que no seria fàcil. Cada un va dir a l'altre les poques paraules que coneixia de la llengua forastera. Curiosament, i a part de "bon dia" i "adèu", totes significaven insults. Els dos rieren quan s'adonaren que, precisament, l'únic llenguatge que compartien eren els insults.
Mentrestant, a l'exterior, aprofitant els últims instants de foscor, un tercer soldat s'arrosegava des d'una trinxera cap a qui sap on, en busca del seu germà petit, company del mateix regiment, que no havia tornat des de l'última ofensiva. Al passar pel costat d'un munt de runes va sentir veus. Sense dubtar-ho, va aproximar-se silenciosament a una mena de forat d'on sorgien les veus, fins que per una ranura, i entre les penombres, va observar alguna cosa semblant al cap d'una persona. Aquesta estava parlant en l'idioma de l'exèrcit enemic, i estava proferint insults; això ho sabia perque les úniques paraules extrangeres que ell coneixia eren els insults. Va arribar a la conclusió, doncs, que s'havia trobat amb un enemic.
No s'ho va pensar. El va disparar pràcticament a boca de canó. La sang ho va esquitxar tot. Cinc segons de silenci després, un raig de sol va penetrar entre les runes. Primer, es van poder veure pedres tacades de viscós líquid vermell. Després quedà a la vista un casc de color verd. Finalment es va descubrir un rostre pràcticament desfigurat. Just en aquell moment se sentí un crit. El que havia acabat de disparar va reconèixer aquella cara: era la del seu germà petit. Era l'última bala que li quedava, i havia comés amb ella un acte fraticida. Es va quedar paralitzat, glaçat. Només les seves cames funcionaven i es van començar a moure ràpidament, allunyant-se d'aquell forat.

L'altre ocupant del forat, mentrestant, només podia pensar en dues coses que no entenia. Una; perquè un soldat enemic havia disparat contra algú del mateix exèrcit?; i dues: i perquè, perquè, perquè no l'havia matat a ell? aquesta era la única cosa que desitjava, apagar d'una vegada l'insufrible dolor amb una mort ràpida. Però no va tenir la sort del seu company de desgràcies, i va estar més de 48 hores patint abans que la gana, el fred i el dolor apaguessin definitivament el seu cor.
El militar supervivent no va arribar mai a saber que el seu primer dispar havia estat la millor opció, que el seu ex-germà li hauria agraït aquell gest eternament. Però no ho va saber i ni tans sols ho va sospitar, perquè arran del trauma es va anar summergint en un estat vegetatiu cada cop més profund i irreversible.

Comentaris

  • Esfereïdor[Ofensiu]
    Josep Maria Colás | 15-05-2004 | Valoració: 8

    Esfereïdor i impressionant. Molt bé. Qualsevol esforç és bo perquè no oblidem ningú l'horror de les guerres.