Paraules buides

En el cas de la Laura, tot va començar deurà fer cosa de quatre anys. La Laura era molt amiga d'en Vicenç, ell li explicava totes aquelles coses que el preocupaven i que el feien estar feliç, i la Laura també li explicava a ell. La Laura mai havia cregut en les casualitats, per a ella el destí els havia unit per poder formar un gran lligam d'amistat en el que un "Sempre estarem junts" quedava petit. La cosa es va començar a enredar quan la Laura va notar que se li apropava un estrany sentiment que no era el de costum ja que totes aquelles abraçades que ell li feia per saber que estava al seu costat o aquells petons que li donaven forces per seguir endavant en moments difícils o aquelles paraules que sortien de la seva petita boca, li estaven començant a crear preguntes interiors de si s'estava enamorant d'en Vicenç o no. Li va costar molt acceptar que estava enamorada d'en Vicenç però cada trobada entre els dos era com una vitamina perquè els sentiments anessin agafant força i més força. Tot i els sentiments que s'havien creat a l'interior de la Laura cap en Vicenç ella seguia fent com si res estigues passant. En Vicenç li seguia explicant els seus problemes amb les noies i la Laura li donava consells perquè tot anés be. Per a ella era molt dur, però estava disposada a viure així per tal de no sacrificar l'amistat ja que si el sentiment no era recíproc era possible que un "Sempre estarem junts" quedes molt gran.
Llavors va arribar un dia en que a les converses que tenien cada diumenge a la tarda mentre prenien el cafè, en Vicenç tan sols parlava de la Laura, a ella li agradava però tenia tan clar que per part d'en Vicenç només podien tenir una relació d'amistat que no hi donava importància, simplement es mental·litzava que aquelles paraules eren per fer-li passar una bona estona. Però va resultar que no era així, sinó que en Vicenç cansat d'esperar que ella fes el primer pas va decidir que s'hi havia de declarar i li va dir - Tot això potser no portarà a cap lloc, però necessito dir-t'ho. Ja fa cosa de dos mesos que espero impacient el diumenge a la tarda per poder anar a fer el nostre cafè a la taula arraconada que sempre ocupem en aquell bar, perquè quan no sóc amb tu no puc parar de pensar amb tu, perquè no vull fer-te un petó a la galta vull provar els teus llavis, no vull una abraçada de un segon, vull una abraçada eterna.- la Laura es va quedar en silenci, va riure i li va dir - Això que m'acabes de dir és el que jo porto sentint durant tot aquest any - ell es va quedar paralitzat i li va dir - I perquè no me n'havies dit res? - I ella va respondre - Doncs senzillament perquè sé que amb les noies mai et prens les coses en serio i jo no vull perdre l'amistat que tenim per només tres o quatres mesos de relació amb tu -. Després d'hores i hores discutint el tema la Laura es va deixar portar pels sentiments sense pensar en el futur i així van començar a caminar tots dos junts. Tot anava d'allò més be, ell la feia la noia més feliç del món i ella a ell també, fins que desprès de tres mesos i mig va passar allò que la Laura temia i que li havia fet pensar tant alhora de començar la relació. Ell començava a estar distant, a fer-li petons sense amor i abraçades buides i ella ho va veure clar. Aquell diumenge a la tarda també havien anat a prendre el cafè però en Vicenç va voler anar a un altre bar. Des de bon principi la conversa ja era molt freda i en Vicenç va dir - Laura, has sigut i ets la persona més important de la meva vida. Al principi estava molt segur de que això nostra duraria per sempre però ara trobo a faltar aquelles converses que teníem quan tan sols érem amics, aquells riures sense cap sentit però que ens alegraven el dia, aquelles abraçades que tan sols duraven dos segons però eren molt efusives. - La Laura tot i saber que ja havia fet això amb altres relacions no entenia res, no entenia com una persona que li havia pogut dir coses tan maques que l'havien fet sentir estupendament bé de cop i volta creia que tan sols volia una amistat. Va marxar cap a casa plorant, sense dir-li res en Vicenç es va estirar a sobre el llit amb la llum apagada i els porticons tancats per a veure si es dormia i així quan despertes tot fos com abans, però ella sabia que aquesta no era la solució.
Després de quatre mesos de tot això ella encara no entenia moltes de les coses que havien passat. Els dos seguien mantenint el contacte per no perdre l'amistat però va arribar un punt en que la Laura va decidir que havia d'agafar més distancies perquè sinó mai l'oblidaria. I encara menys l'oblidaria si veia que amb altres noies tornava a fer el mateix que amb ella per tant va decidir distanciar-se'n poc a poc i deixar-ho tot enrere.
La Laura veia que ell anava de relació en relació, i ella es trobava que cada cop que un noi se li apropava hi mantenia una conversa mínima per així evitar tornar a passar tot aquell dolor que creia que no mereixia.

Un dia de novembre, la Laura va començar a parlar amb un noi amb qui hi tenia molt bona relació. És deia Miquel i passava per un època difícil i ella el va ajudar en tot el que va poder. En Miquel, que sabia tot el que la Laura havia viscut amb en Vicenç va intentar que tornes a agafar confiança amb els nois i que pares d'evitar qualsevol possible amor que se li apropés per assegurar que no hi hauria un nou patiment.
La Laura i en Miquel feia molt que no es veien físicament però mantenien contacte per internet i pel mòbil i un dia van quedar per trobar-se. Van estar xerrant tot el matí, van anar a dinar a un restaurant de classe mitjana i a l'hora dels postres en Miquel li va agafar la mà i li va preguntar - Laura vols que continuem el camí que ens ha proposat el destí tots dos junts? - La Laura es va quedar bocabadada i va respondre - I és clar que ho vull! - De cop tot allò que semblava difícil era ben senzill i tot allò que semblava senzill era ben difícil però en aquell instant es va produir un equilibri, de manera que si ho haguéssim de reproduir en una balança totes aquelles coses que semblaven difícils es trobarien a dalt de la balança mentre que aquelles coses que creia que eren fàcils es trobarien a sota la balança.
Per a la Laura tenia molt més valor un simple "Vols caminar amb mi?" que no totes aquelles paraules que li havia dit en Vicenç per conquistar-la que al cap i a la fi no tenien cap sentit sentimental per a ell.
Desprès de tot això la Laura va començar a entendre moltes coses, amb en Miquel estava d'allò més be i tot i que ell no li prometia el món se l'estimava igual o més perquè sabia que les paraules que sortien de la seva boca eren reals i amb això en tenia prou.

La relació amb en Vicenç no era la mateixa ni molt menys, ella a vegades es sentia be pensant que ella havia trobat en Miquel i estava molt contenta de poder compartir la vida amb algú que l'estimava i en canvi en Vicenç seguia com sempre de relació en relació fen mal a noies que tan sols busquen un amor de veritat.

La Laura sempre havia cregut que el temps posa les persones al seu lloc i en aquell moment, des de el seu punt de vista va ser així. Poc a poc però va començar a tenir contacte amb en Vicenç i tot i que mai va tornar a ser com abans sovint es trobaven en aquell bar per explicar-se coses de les seves vides que ja havien passat a ser independents una de l'altra.