PARAULA

Un relat de: Franxapa
A Manu Marí, no he arribat a temps per fer-te el relat, però res no m’impedirà dedicar-te’l.
I a tots aquells pares que tenen la bonica i sana costum de llegir als nens al llit.
Gairebé no va ser conscient que el rellotge de paret acabava de marcar les nou, i de no ser perquè havia anat baixant la vista fins que algú va encendre el llum de l’escriptori, tampoc haguera sigut conscient que s’havia fet fosc. Únicament el grinyol de la porta en obrir-s’hi el va tornar al mon real. “Guillem aviat anirà a dormir”. Va alçar la vista de la taula per recórrer les parets amb la mirada. Es sentia observat per petites versions per sí mateix: Amb els seus antics companys de l’escola, un dia que es retrobaren; rebent el premi de la ma del ministre de cultura; junt a Gloria Fuertes, en un encontre d’escriptors; amb son pare, fent els deures en el seu antic escriptori, amb la prestatgeria farcida de llibres de Richmal Crompton al darrere… I sobretot sentia que els defraudava a tots. Aquells eren bons temps, poc després d’haver publicat el seu primer llibre de contes, amb totes aquelles històries que havia anat atresorant des que havia tingut suficient seny per saber que seria escriptor algun dia. Al principi l’havia passat a alguns amics, com a regal d’aniversari, però a Manel li havia semblat que tenia potencial i l’havia publicat. Sense saber com, s’havia convertit en un dels escriptors més prometedors del moment, li plovien els premis i reconeixements, havia guanyat un pessiguet amb les vendes que li havien permès establir-s’hi amb la Lola i criar junts el seu fill. Però les vendes s’anaven ressentint de mica en mica, la seva fama s’apaivagava, els crítics s’afanyaven a dir que no havia fet res original en anys i que el seu darrer llibre de contes era excessivament ensucrat. Quan li havien preguntat en alguna entrevista si li afectaven aquestes crítiques negatives sempre responia que ell escrivia per gaudir, i no per fama i diners. Alló era accessori. Però no era del tot veritat, feia temps que no gaudia escrivint. Portava ja dos mesos intentant treure punta al seu darrer projecte, però el resultat era ben magre. Semblava que les paraules no volgueren sortir. Dia a dia s’havia anat tancant més en el seu despatx, solament es permetia sortir del despatx per dinar, sopar, dormir, i llegir-li una mica a Guillem en el llit. “Vaig de seguida”. Va fer un recompte ràpid de les boles de paper escampades pel terra, ho hauria d’arreplegar en acabant.
El nen ja l’esperava, tapat fins la barbeta. Havia deixat ja preparada la cadira perquè seguera son pare, i un llibret damunt la taula. En ocasions podia reconèixer la lluïssor dels ulls de Guillem en els seus propis, anys enrere.
 Veig que has triat el conte del drac…
 És que l’altre dia ens quedarem a meitat, i vull saber com acaba.
 Molt be, doncs teníem a Jordi enfront del drac, llança a la ma, armadura brillant, casc emplomat… una imatge molt cavallerosa de no ser perquè…
 Agafava malament la llança?
 No, tremolava! els genolls li feien tic-tac, i el drac es va adonar. Amb una veu molt greu va dir “com, tremoles? quina classe de cavaller ets?” i Jordi li va respondre “És que no sóc cavaller, sóc més aviat poeta”. El drac li pregunta “poeta? què és aixó?”
 Jo ho sé! un poeta és algú com tu!
 Be, Guillem. És… semblant. Els poetes escriuen versos, jo escric contes - “I ara, ni aixó”, va pensar.
 I què va respondre Jordi?
 “Jo escric versos, per joves cavallers que volen festejar alguna dama, o per reis que volen que cantin les seves aventures, o simplement per gust. - Va posar veu de falset - “Però el rei no em donarà la ma de la seva filla si no mato el drac”
 Doncs quin rei més dolent! Jo no ho faria!
 Ell tampoc ho va fer. Jordi i el drac arribaren a un pacte: el drac marxaria a un lloc tranquil, i li donaria dues escames i la ungla del dit petit, i Jordi li ensenyaria els secrets de les paraules, com utilitzar-les per compondre versos i crear belles construccions. Des d’aleshores es diu que si un poeta te un dragó a casa, mai li faltarà inspiració. - “Potser és el que deuria de fer, buscar un drac i portar-lo al pati”. - I ara ja va sent hora de tancar els ulls.
 Molt be, bona nit, pare
Estava a punt de marxar quan va es va fixar en un full penjat a la paret, que feia fila d’haver estat molt arrugat.
 Guillem, has estat dibuixant?
 Aquesta tarda. Ho sento, pare. Sé que no he d’entrar al despatx quan estàs ocupat, però no em quedava paper i en necessitava. He tret aquests de la paperera.
 No passa res - es va quedar pensant quan devia ser aquest moment, que no recordava per res. Després es va fixar més en el dibuix. Guillem es va adonar.
 És la princesa Hanna, pare
 Has dibuixat la princesa? i per què l’has dibuixada així?
 Hanna és una princesa valenta, així que ha d’anar vestida com els valents. I portar una espasa, per defendre el seu regnat dels malfactors.
 Tens raó, Guillem. Però he de dir que els valents no tenen per què portar armes. Dorm, fillet. No t’amoïnis pel paper. La propera volta em pots demanar tant com vulguis.
 Quan sigui més gran podré llegir contes tan be com ho fas tu?
 Millor encara: contaràs les teves pròpies històries.
 De veres ho creus?
 Te’n dono paraula. Bona nit, Guillem.
 Bona nit, pare.
Va apagar el llum i va sortir de l’habitació, no sense abans despenjar amb molta cura el dibuix de Guillem. El va posar al seu escriptori, a la esquerra. A la fi s’havia adonat del motiu pel qual no li sortien les paraules. Des d’aquell paper arrugat la princesa Hanna, vestida amb una lluent armadura i una espasa a la ma, el somreia. Ell li va tornar el somriure i va destapar la seva ploma, per escriure sobre el primer full: “Les aventures de la princesa Hanna i l’arbre de la veritat”.
FI
(Francesc Palanca, inspirat per Bea Vil)

Comentaris

  • M'ha agradat[Ofensiu]
    Retorn Blau | 07-05-2018 | Valoració: 10

    Hola Franxapa:

    M'ha agradat molt el teu conte... Molt de contingut... I optimista...

  • I tant que si![Ofensiu]
    Franxapa | 27-04-2018

    A voltes, quan deixes de pensar en una idea, torna amb més força i es fa realitzable. Me'n alegro que t'hagi agradat!

  • La...[Ofensiu]
    Montseblanc | 26-04-2018

    ...inspiració és una noia molt esquerpa i difícil d’entendre, i a la vegada molt generosa de tant en tant. No cal intentar entendre-la, ni provocar-la, ella vindrà quan li sembli, els ressorts que la mouen són foscos i ignots de vegades, i senzills i evidents d’altres...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Franxapa

14 Relats

21 Comentaris

3305 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Escric perquè escriure allibera. Escric perquè escriure alimenta. Escric perquè escriure relaxa. Escric, en definitiva, perquè escriure és una passió.