Parany

No s’ho pot creure. Il•lusió òptica? De cap manera és fruit del cansament, acaba de sortir de l’obertura i es coneix aquesta defensa a ulls clucs. El que està veient el jugador d’escacs en el rellotge digital que controla el temps invertit en la partida és impensable. Sorprenentment, el cristall líquid no reflecteix només números, 2:33 per posar un exemple, sinó una barreja de lletres i xifres claríssima: C3:E4. El cas és que aquesta grafia li és molt suggestiva: té un cavall a c3 i el pot moure a la casella e4 sense perill. I el que és millor encara, la jugada del cavall mena a un seguit d’amenaces que prometen: intimida la dama del contrari, li deixa espai per a desplaçar el seu peó d’alfil de dama a c4, guanyant posicions centrals, i planteja un bescanvi a f6 que debilitaria sensiblement l’enroc enemic. Quan la torna a mirar, la pantalla mostra el que ha de ser: li queden una hora i cinquanta minuts per arribar al control de les quaranta primeres jugades. Potser ho ha somiat. Què carai, juga Ce4 i a veure-les venir, que ha repassat l’arbre de les variants i en totes hi surt ben parat.
L’oponent torna de la seva curta passejada per la sala de joc en veure que li toca moure. Seu decidit, s’inclina lleugerament cap endavant i fixa la mirada en la posició de les peces. Belluga imperceptiblement el cap de dalt a baix i d’esquerra a dreta, escombrant tot el camp de batalla buscant la millor estratègia per al seu exèrcit. A la fi, passats cinc minuts, toca peça i activa seguidament el rellotge del seu rival.
No pot concentrar-se. Tornarà a rebre un missatge com abans? Molt de compte, a veure si aixecarà sospites si passa més estona fitant el cronòmetre que no pas l’escaquer. Farà veure que es concentra en el càlcul i donarà un cop d’ull al temps així que el seu contrari miri cap a una altra banda. Tal dit, tal fet: així que espia la pantalleta, una nova barreja de lletres i números fan acte de presència. Esverat per la repetició de l’inesperat esdeveniment, s’agafa el cap amb les dues mans i s’esforça en no tornar a mirar a la seva dreta. Debades, que ja ha memoritzat la següent jugada: Ad3. Novament, un moviment encertat, enfilant l’alfil cap a la vulnerable casella d’h7, un objectiu poc defensat que podria ser una via d’entrada letal en la muralla de peons enemiga. Atabalat pel nou suggeriment que acaba de rebre, està del tot incapacitat per a pensar cap alternativa. Com que els segons transcorren inevitablement i els minuts darrere, ha decidit de fer cas del missatge enigmàtic i mou el seu alfil de rei a d3.
L’andròmina electrònica li va revelant jugades a mesura que avança la partida. Així que l’oponent activa el temps del contrari, passen uns segons abans no apareix la nova proposta, la qual s’esvaeix uns instants més tard. El jugador a qui s’enfronta sembla del tot aliè a la comunicació home-màquina que s’està produint en paral•lel, està completament capficat en la lluita. Les jugades de procedència desconeguda l’han fet passar d’atacant a atacat, i comença a invertir massa estona en trobar la rèplica exacta. Es recargola a la cadira, neguitós en veure que se li escapa tot l’avantatge acumulat fins aleshores. En té motius sobrats: l’afortunat de rebre el dictat del que ha de moure ja fa estona que ha vist que la dinàmica de reproduir sobre el tauler el que li mostra la superfície luminescent li confereix un pla de combat d’allò més efectiu. I li estalvia d’esprémer les neurones, el verí més fàcil d’empassar-se quan es tracta de guanyar sense haver de barrinar. De mica en mica, el que ha anat llegint d’esquitllada l’ha conduit a una posició dominant, d’aquelles que fan les delícies dels jugadors d’atac: les peces menors, controlant el centre; les torres, amb les columnes obertes; la dama, coordinant-ho tot i el rei a aixopluc. Té la sensació de què s’apropa aquella ocasió en què el problema del diari resa “blanques juguen i guanyen”, i es disposa a rematar elegantment la partida, que prou podria optar a premi de bellesa. Ha agafat tanta confiança en el que se li va transmetent per via electrònica que no s’ha adonat que ja no comprova res abans de tocar fusta. No sap ni si l’ataquen ni si està sota cap amenaça, ha caigut en una rutina perillosíssima, llegir i moure, llegir i moure, com un autòmat en mans del seu creador.
Error fatal. Així que es decideix a sacrificar la torre, segur d’encetar la combinació guanyadora, el rival desplaça la dama fent escac al rei. No és el que esperava i, deixondit per l’estupefacta novetat, repassa una vegada i una altra les diferents respostes, per a concloure que la seva posició caurà com un castell de cartes. Incrèdul del que ha passat, incapaç d’entendre res, resta immòbil amb els ulls esbatanats sobre el tauler abans d’encaixar la mà en senyal de rendició.
El cap li bull de tantes preguntes sense resposta. Els moviments que ha anat llegint, eren generats per un ordinador? Ha jugat contra algú que feia trampes? Ha enviat el seu rival els suggeriments, conduint-lo al sacrifici com un indefens xai camí de l’escorxador? Si ha manipulat el rellotge per a indicar-li el que havia de jugar, fent-lo caure en un parany sofisticat en picar l’ham, per què no denunciar-lo a l’àrbitre del torneig? Ara veu que, si fes això, seria com posar-se una corda al coll, amb nus corredís, que la sola repetició de la partida deixaria ben clar que ha estat seguint el que dictava el programari, inculpant-lo també en l’estrafolla.
- Que fa gaire que jugueu als escacs? – li trenca de sobte les cabòries el seu botxí. Ho fa amb un to que li sona burleta, però es veu forçat a respondre.
- Malgrat els anys de pràctica com a aficionat, mai he acabat de preveure les jugades intermèdies - respon, abatut, sense ni mirar-lo a la cara.
- I preteneu vèncer els programes informàtics dedicats de darrera generació? – exclama mentre enretira la cadira per incorporar-se.
Com no podia ser d’altra manera, el vençut aixeca el cap a l’acte i busca amb desfici el seu contrincant, qui ha pronunciat aquesta injúria deplorable, vertadera blasfèmia contra el joc de reis. Les mirades es troben, bescanviant una llambregada carregada de tensió. En fraccions de segon, les ninetes empetitides i arrodonides del derrotat es claven en les del vencedor, que han adoptat la forma de fus allargat, talment com les d’un gat que ensenya les urpes. Les reserves d’adrenalina són a punt d’esclatar, que el vençut ja no suporta més la mirada trepanadora que li arriba al cervell com un intrús filaberquí. Quan és a punt de reaccionar per a proferir algun improperi, el guanyador aixeca l’índex en senyal d’advertiment, tallant en sec qualsevol impuls irreflexiu dels dos bàndols. Amb parsimònia i en un silenci glaçat, el passa per damunt de la superfície llisa del rellotge, resseguint el rectangle il•luminat, fent-se escàpol tot seguit per entre els badocs del torneig abans d’escoltar cap contesta del seu esbalaït interlocutor. Aquest, superat per les circumstàncies, quasi no s’atreveix a girar-se, però l’enigma al qual s’enfronta l’atrau com un imant fins on sap que trobarà l’aclariment del misteri. El que mostra ara la pantalleta digital són unes xifres tan simples com inquietants: 6:66. Cap lletra, tan sols tres sisos ben clars, un darrere l’altre. Si el punxen no li treuen sang.

llpages