paradoxa

....esdevenen peces d'un joc, que col oques ( coses del corrector, queda graciós), amb gran traça i formen aquests escrits d'alta qualitat! La Sra tristesa ja pot estar ben contenta.
En calderer, ens explicava com volia els comentaris,però jo no en se de fer-los en plan tècnic...potser més endavant.

als que m'han precedit, tan sols que és un poema preciós i que és colpidor. La tristesa ens aporta una sensibilitat que moltes vegades crea aquesta paradoxa: volem alegria i allunya la tristesa, però amb aquesta com a companya, si no ens deixem enfonsar, podem ser molt creatius. Cal sapiguer la justa mesura!

FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
relataire!!!

La tristesa t'ha escoltat i ha guiat la teva mà , tu li demanes ajuda i ella et dóna els versos que , així que van sortint de tu et fan reflexionar i vas deixant l'odi, les llàgrimes i fins i tot la tristesa , per recuperar en el darrer vers "fer un crit d'il·lusió" , un desenllaç preciós i ple de vida.
M'ha arribat al cor, qui no ha tingut moments així !
Llegir-te és un plaer
Gràcies pel teu comentari , m'ha emocionat.

una càlida abraçada,
i Bones Festes !
Núria

He apreciat coincidències entre el teu poema i el meu. La relació ODI / AMOR és força semblant. Si bé en el teu el text flueix mercè a la raó, crec que en el meu hi predomina major irracionalitat. Vull dir que el teu sembla més meditat i el meu més "directe", com una batzegada, una ràfega punyent...

Interessant tot plegat. Per fortuna ara el meu odi es va disipant. No és bo portar molt de temps l'ira a dins.

Els sentiments dolorits clamen perquè la tristesa escolti els silenciosos laments, i perquè les llàgrimes assedeguessin l'odi del amor.
El teu crit d'il·lusió em porta a llegir els teus anteriors relats, i també ha seguir les teves petges a Relats.

J. Lluís Cusidó

Aquest poema mostra el sentiment amarat d'un dolor abatut, que no furiós, i l'esperit erm d'entusiasme, però al mateix temps manifesta el desig d'evitar l'abisme i continuar el trajecte més enllà de la foscor de les ombres i del cant de sirena de la immobilitat.

El desànim, el cansament, i el pes del passat fan un pols vital amb la voluntat, amb l'instint i l'esperança, oi?

El podria fer meu, vers a ver, especialment allà on diu
"em portes imatges absents
amb sons que ja són sords."
No puc menys que intentar correspondre't amb un oferiment: Jau! Si ho llegeixes, ho entendràs.

Tinc pendent amb tu un altre tema per comentar, no se m'oblida, però ho deixo per un proper relat, per un altre moment.

T'envio una abraçada plena de somnis,
Unaquimera

Molt bonic el teu poema. Expresses molt bé les ganes de sortir de la tristor i donar un pas endavant amb l'arribada de l'alba que ho renova tot, dia a dia.
Et felicito i endavant!
Mercè

Amb permís jugo amb la lletra "p".
M'agradat el text i sobretot la frase final:
"Fer un crit d'il·lusió".

sí que van agafats de la mà el silenci i la tristesa però no sempre. Tan sols et diré una ocasió. T'imagines com gaudeix del silenci una mare jove quan els seus fills petits dormen?
M'agrada com escrius, et seguiré llegint.
Benvinguda a Relats.
Una abraçada.
Nonna_Carme

Me n'alegro de coneixer a nova gent a relats i asobre escrius de meravella, m'agrada molt molt aquest poema. Et felicito, t'aniré llegint.

Salut i records!
ullsblaus1

En veure el poema a la pantalla m´he adonat que hi ha una coma i un accent mal picats.