Paràbola del vagareig

Un relat de: Perisci

Acabàvem de passar a gual el riu quan, irritat per haver-me mullat els mitjons i la vora dels pantalons, em vaig decidir a preguntar a l'home que caminava davant meu:
_Perdoni, però es pot saber on redimonis anem?
Em va contestar que no ho sabia, que ell, al seu torn, seguia a la dona que caminava una mica més enllà. Seguint el meu exemple, li va demanar a la dona on anàvem, i aquesta no va satisfer la nostra curiositat, ja que ella també estava seguint algú, un senyor amb un barret ridícul. El senyor del barret ridícul, no cal dir-ho, es va defensar argumentant que ell seguia a l'àvia que hi havia 3 metres endavant. I així contínuament, fins que l'últim membre de la comitiva (una comitiva molt nombrosa, us ho asseguro) va sorprendre'm dient que ell em seguia a mi. Com que jo ja ho havia preguntat, de fet recordareu que jo havia sigut el primer, vaig trencar la cadena de la mateixa manera que l'havia encetat. Es va refer el silenci inicial i vaig aprofitar per reflexionar.
De manera que feia hores que tots plegats caminàvem, però sense saber on anàvem, seguint-nos mútuament els uns als altres. Per algun motiu havíem emprès el camí, i viatjàvem com un ramat, per inèrcia, simplement seguint les passes de la multitud, com si tinguéssim por de desmarcar-nos del camí, refiant-nos que el que caminava al nostre costat sempre sabia el que es feia, i aquest sempre refiant-se de l'individu del costat.
Érem, doncs, un poble a la deriva. Caminàvem allà on la multitud anava a parar per atzar, com la fullaraca empesa pel vent i rebotant en les pedres. L'esperança que jo mantenia que hi hagués algú guiant-nos, i no només la inèrcia de seguir els demès, es va esfumar quan vaig observar que els canvis de direcció bruscos no es devien al lliure albir d'un carismàtic líder, sinó a algun humil caminant que s'apartava del camí perquè el vent se li enduia el capell i el volia recuperar o per collir una fruita fresca per berenar i recuperar la força de les cames, i quan això es donava, tot el ramat es desviava darrera aquest personatge, coronant-lo guia provisional, i encara que aquest no entengués el canvi de rumb, s'hi unia de nou humilment i passava a l'anonimat, i llavors el viatge erràtic seguia el seu curs. Eren aquests petits accidents insignificants en el desenvolupar-se de la marxa els que determinaven el rumb i ens van fer travessar muntanyes, rius i fins i tot planes desèrtiques. A vegades passàvem dues vegades pel mateix indret, i llavors la multitud esclatava en queixes i insults cap a qui creien convenient, però mantenien la marxa sense qüestionar-se'n la responsabilitat.
El destí va voler que després de mesos d'èxode desinteressat, un de nosaltres va caure pel pendent d'una muntanya, rodolant cap a la vall, i pel camí es va obrir el cap. Com havíem anat fent des del dia que inconscientment ens vam posar a caminar, en veure aquell individu relliscant pendent avall i donant voltes, ens vam desviar per anar darrera seu, en direcció a aquella vall, avançant com bonament podíem, intentant anar prou ràpid per no perdre-li el rastre però sense relliscar i patir la seva sort.
En arribar a la vall, quan uns arbustos van frenar aquell cos destrossat, la processó ens vam aturar al seu voltant. Vam romandre allí quiets. Ara que no es movia, els que el seguien i els que seguien els que el seguien (etcètera) tampoc ens havíem de moure. Senzillament no teníem motivació per anar enlloc.
Hi va haver un jove, però, que es va separar uns metres del grup, es va aturar i ens va mirar a tots interrogativament, com investigant si teníem la intenció de continuar. Animats, i alguns fins i tot eufòrics, vam reiniciar de nou el seguici al ritme de les cançons populars més festives de les nostra terra natal, amb el jove al capdavant, orgullós. Unes cançons que van callar de seguida que algú ens va cridar l'atenció: senyalava el mort, que es quedava enrere, insistia en la seva posició, immòbil. Es va afanyar a tornar al costat del mort, es va aturar al seu costat com si esperés algun senyal seu, parant-hi tota l'atenció possible. De mica en mica, tots els de l'expedició vam abandonar el jove i vam tornar al voltant del mort, buscant alguna indicació seva entre tanta quietud.
El jove, contradit, ens tornava a mirar interrogativament, sense saber si reunir-se amb el mort i tots nosaltres o esperar si ens ho repensàvem. Una dona de cabells canosos li va fer que no amb el cap, i el jove va acceptar-ho amb indiferència i va tornar amb nosaltres.
El senyal no va arribar, i va ser així com es van acabar els dies de vagareig, sense saber on anar ni ningú a qui seguir. Així és com vam fundar la vila enmig de la vall, on ja ens hi trobàvem prou bé. Un punt a favor per no haver seguit el jove era que ens feien mal els peus.

Comentaris

  • Lilith | 28-02-2007

    Crua metàfora de la vida. Seguir el camí marcat per altres, sense conèixer el rumb, actuar amb crueltat perquè aquest món és una selva -o un desert- i és el què toca. Però vols dir que no t'has oblidat d'explicar la història d'aquell que, sense que ningú el veiés, se'n va anar per algun d'altre camí seguin qui sap quina estrella?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: