Papallones a la panxa

(Apala gent d'alla. Ja torna el pesat del delas amb les seves croniques pseudo_intel.lectual_filosofiques. Pero com sempre, escrites i enviades des del fons de mi. Estic be pero enyorant_vos, com sempre a alguns mes q d altres. Gracies a tots els q em dieu alguna cosa pq heu de saber q ho agraeixo de debo. Delas sempre la delas, cuida't molt alla on estiguis...)

Crònica 1: Papallones a la panxa

La primera vegada que vaig sentir l'expressió papallones a la panxa em va fer somriure. I en uns temps aquests on el somriure o és escàs, o forçat, no està gens malament.
La frase me la va dir una noia que, coses (bones) de la vida, ho sentia de vegades quan estava al costat d'un noi que, coses (dolentes) de la vida, no la corresponia. I em va agradar.
Perquè es una sensacio efímera, que ve i que marxa, i que no la tries quan sentir, i no se sap si tornarà (...q mai més tornaran...) És potser aquest l'encant. Com el del plorar. Té màgia. També com quan dues persones que s'han creuat es giren al mateix temps i es troben mirant-se i després riuen; o com quan dos sense saber-ho pensen l'un en l'altre a la vegada.
Perque les coses que no es diuen, diuen, és com si no existissin; i n'hi ha d'altres, diuen d'altres, que no cal dir-les perquè se sàpiguen.

I l'altre dia caminàvem per un camí (els camins ja ho tenen això de que s'hi camini...), amb centenars de papallones al terra i tot encerclats de baobabs com els del Petit Príncep (rellegiu-lo per mi sisplau...). Eren papallones grogues, més aviat vulgars i un camí marronós, també més aviat normalot, pero passàvem i les papallones s'enlairaven i ens envoltaven. No les vaig sentir a la panxa pero em va fer somriure. I aixo em va fer pensar en allò, i una cosa porta l'altra i l'altra fins on tu vulguis, realment.

I és que l Àfrica torna a ser terra de detalls. Són coses només modestament excepcionals, pero en definitiva excepcionals.

A Bandiagara, capital Dogon, nomes van caldre cinc minutets de conversa, un bon dinar compartit i una samarreta del barça portada amb orgull, per ser convidat a un partit de futbol. Que carai? vaig pensar. Així que el carai va ser un partit quasi de debò organitzat en un parell d hores.
Us explicaré primer que, primer, vam haver d'escalfar uns trenta minutets, amb corregudes, estiraments i abdominals. Estava mort abans de començar. I al començar, tronada, arc de sant martí gegant i diluvi universal. Seguiem jugant i a mi se m'escapava el riure. La txell refugiada a una botiga entre tès, noies i galetes i jo provant de que no se m'endugués el riu que passava pel mig del camp.

No se perquè, pero aquì tot el dia se'n riuen de mi, i jo amb ells; i entre rialla i rialla, tot segueix. L'altre dia al bus, ja sol, mentre suava i dormia (suava molt i dormia poc....) em vaig despertar amb la mà d'un petitó agafada a la meva, mirant-me encuriosit. Vam aixecar la vista i ens vam trobar i , com els que us explicava abans, vam somriure alhora. I els del voltant tamb.

I moments així em remouen l'estòmac i em fan sentir bé, quasi quasi com les papallones a la panxa d aquella noia que estava enamorada del noi (coses dolentes...) que no la corresponia.

Delas