Papa... qué és un polític ?

Un relat de: Sebastià Climent

Cony de criatura!! ... va pensar el pare. Ves quina pregunta ha de fer ara, just quan estic escoltant les noticies del migdia. Però també va pensar que potser era lògic que la fes en aquell moment, perquè el telediari és com una bossa d'escombraries que recull totes les misèries de la classe política i, per tant, és una font inesgotable d'arguments per fer-ne una crítica familiar tot endrapant el dinar. És un bon moment per fer la pregunta, es va dir a si mateix, però també és un mal moment per a respondre-la, va concloure. Intuïa el pare que l'origen de la pregunta estava en un comentari que, poca estona abans, havia fet en veu alta i amb un punt de crispació envers les declaracions d'un destacat personatge polític que, val a dir, no li queia gens be. Només el veia aparèixer per la pantalla del televisor, ja se li regirava tot. Però, com va poder esbrinar tot seguit - les preguntes de la canalla no van mai soles sinó que s'encadenen unes a les altres - el nen pretenia desfer el garbuix mental que tenia en la seva massa encefàlica, encara innocent. Papa... Per què quan parles de la iaia dius que és la teva mare política ? Papa... Si no t'agraden els polítics.... tampoc t'agrada la iaia ?

El nen no tenia aturador i les preguntes anaven sortint disparades com bales del carregador d'una metralladora, i el pare no sabia pas per on començar a respondre. De fet no sabia que ni com respondre. Que no us ho ensenyen a l'escola això ? Li ho podries preguntar al mestre... Oi que dius que ell ho sap tot ? Va preguntar al seu torn. De seguida s'adonà de la ruqueria d'aquella pregunta i de la bestiesa que acabava de dir. Però interiorment pensava que no estaria pas malament que a l'escola els ho expliquessin d'una manera didàctica, com els mestres han de saber explicar aquestes coses. Ho farien, segur, amb criteris pedagògics i objectius, cosa que a un pare li és més difícil d'abstraure's de la seva natural subjectivitat.

Adreçant-se al nen i fent un exercici de continència verbal, li va dir... - Mira fill... és clar que m'estimo la teva iaia. Per a tu la teva iaia, és la teva iaia. D'acord ? Però per a mi no és la meva iaia, ni la meva mare. És la mare de la teva mare. D'acord ? Semblava que el nen escoltava amb atenció i responia assentint amb el cap, com si ho entengués.









I els meus pares, que son els teus avis, son els sogres o els pares polítics de la teva mare i els seus pares son els meus sogres o els meus pares polítics, que de les dues maneres es diu. Ho has entès ? Naturalment, el nen no va entendre res de res i així li ho va dir al seu pare. I el fill devia pensar... I això que te a veure amb els polítics que surten a la tele... No ho comprenia pas. És clar.

Aquesta complexa explicació només era una excusa del pare per sortir-se'n del pas, amb la convicció que el nen, amb la intel·ligència que els caracteritza per copsar els punts febles dels pares, ho deixaria córrer fins un altre moment. En realitat va fer el que fan a la pràctica els polítics: discursos sense continguts però plens d'ambigüitats. Pura parafernàlia.

El nen es va adonar de la ineptitud del seu pare per respondre a les seves preguntes i va veure clar que no es podia preguntar segons quines coses a les persones grans, pares inclosos. No era prou conscient, però el nen tenia la percepció que aquell tema no devia ser bo. Així que en acabar de dinar se'n va anar a jugar amb les seves coses.

El pare, assegut al sofà mirant la pel·lícula que començava i iniciant el procés que el portaria a l'assoliment d'una digna migdiada, encara va tenir una mica de temps per intentar reflexionar sobre la pregunta que li havia fet el seu fill i com podia enfocar una resposta senzilla, entenedora i coherent amb la realitat quotidiana. Tenia clar, al menys en la seva concepció teòrica, que era la política i quina hauria de ser la funció de les persones que s'hi dediquen.

Però... Cóm li expliques a un nen innocent, a dia d'avui i amb la realitat que ens envolta i les coses que senten a dir, sense mentir i sense que et caigui la cara de vergonya, que és un polític ? Pensava, potser amb raó, que seria més fàcil - malgrat la seva complexitat - explicar-li al seu fill la teoria de la relativitat d'Einstein amb la famosa equació que no pas que és un polític en l'actualitat. Almenys aquella teoria, encara que no la entengués gens ni mica, estimularia la imaginació infantil, cosa absolutament impossible en l'altre cas.

I el pare, mentres s'abandonava a les mans de Morfeu, en els darrers instants de lucidesa intel·lectual es preguntava... I que cony és un polític ?

Comentaris

  • No et responc[Ofensiu]
    Jaumedelleida | 13-05-2010 | Valoració: 10

    Podria respondre't perquè jo si ho sé qué és un polític, però la resposta adequada que voldria donar-te no seria la políticament correcta i per tant m'estalvio de donar-te-la. És així com ho fan els polítics més o menys no?. Que parlen i parlen per a fi de comptes no dir-te res de veritat.

l´Autor

Foto de perfil de Sebastià Climent

Sebastià Climent

173 Relats

313 Comentaris

140539 Lectures

Valoració de l'autor: 9.82

Biografia:
Nascut a Castellbell i el Vilar, comarca del Bages, però fa anys que resideixo a Lleida.


sebastiacliment@gmail.com