panxa

La panxa era com la seva carta de presentació, arribava des de feia uns mesos, una estona abans que ella mateixa i li franquejava un món de situacions desconegudes.
Li faltaven escassos dies per explotar. La doctora havia dit, a la darrera visita, que l’agror que l’acompanyava a totes hores, l’ hi provocava la densa cabellera d’una nena.
Si, una nena robusta, sana, alta i amb un pes que era l'enveja de les altres aprenentes de progenitora, que, com ella, assistien a aquells cursos on ensenyen a bufar a les mares futures.
El part va anar bé, molt bé.
L'Eleonor, que és el nom de l'orgullosa mare paridora, s'hi havia empleat a fons per aprendre l'ofici de "super-mamà", malgrat que el ministre que s’encarregava de l'escolarització dels nous alumnes li havia enviat una carta on es legislava el temps d’amor en català i castellà que li corresponia donar a la seva futura filla
«no es tracta d’afavorir el separatisme intrauterí, que és el més perillós que hi ha».
-deia el sr. ministre-

Aquell bebè, va néixer amb el do i la dolçor de rebre l’atenció de la maternitat dedicada només a ella, com si això fos una funció genètica que la seva mare portava de sèrie, i no fos pas adquirida.
Al nadó li varen posar ONG de nom.
Original, si, però una mica estigmatitzant.
Na ONG (des d’ara mateix passaré a nomenar-la Maria, per una qüestió de llicència literària que m'autoatorgo, però sobretot per vergonya aliena) era el bebè de referència a totes les revistes del ram: "Ésser pares", «El bebè mono-parental», “Ro-ro”, “Parlem de bolquers” i tantes i tantes d’altres publicacions mensuals que l'Eleonor comprava i llegia o més ben dit estudiava, per tal d’estar al dia en qualsevol novetat o descobriment al respecte.
Menjava a les hores que eren escaient, dormia també quan tocava, feia caques i pipis amb una regularitat de rellotge helvètic, feia el rotet sense orxegar res ni a ningú, en fi: Una joia de nadó.
Va començar, amb el temps, a menjar purés i mai va fer escarafalls a un de bones verdures, en contra del que fan la majoria de nens.
Mai, però mai-mai, va esquitxar el menjar a la paret, ni tan sols es va tacar. El pitet que l'Eleonor li posava, net en cada àpat, era com una mantellina immaculada en tot moment. El seient de la trona que, per a qualsevol criatura és un objecte de tortura, era per na Maria, com el seient del sofà més tou i còmode del món. S’hi estava el temps que a la mare li feia falta i amb una compenetració que vorejava la para normalitat, apuntava un somriure, malgrat les corretges que, per seguretat, el moble duia.
Ni una sola nit va deixar anar un plor. Cap mal cop en caure (s’ha d’entendre que l'Eleonor duia la seva filla entre cotons, i fóra difícil que mai es fes mal), ni un mal de panxa, ni una nit a «urgències» i si va tenir cap de les coses esmentades, les va patir en el més resignat silenci per tal de no fer patir a ningú.
Cap als set mesos, com la majoria de nadons, se li varen crear les primeres dents i amb elles, entre els coneguts, es va crear l’esperança que rossegués alguna cosa, que fes alguna trapelleria que l'acostés a un bebè convencional.
Però no va ser així.

Vuit mesos després, edat en què les criatures comencen a desplaçar-se, i tu a donar-te conte que no tens prou mans per a recollir-ho tot (i que enveges enormement als pares pop i als seus vuit braços) la Maria era al costat de la mare en tot moment, fins al punt que era ella, l'Eleonor, qui havia de vigilar de no caure en més d’una ocasió ensopegant amb la nena de tan arrapada a les seves cames com estava.
Onze mesos després, quan les criatures comencen a dir "Papa i Mama" ella ho feia xiuxiuejant, per a no molestar a ningú, amb una gran humilitat que feia senzill el que per altres nens era una proesa.

Per fi va arribar el dia de la presentació en societat d’aquesta personeta: El seu primer aniversari.
Iaios, iaies, tiets, tietes, amics dels pares, col·legues del parc on anaven a prendre el solet cada dia amb la mare, acompanyats de llurs respectius tutors i germanets
Era una festa "friqui", com ha de ser.
Serpentines, confeti, barrets en forma de cucurutxo, espanta-sogres i banderes de països llunyans, alguns dels quals haguessin extingit la gana dels seus habitants per un temps, amb el menjar que sobreeixia de les safates.
Brioixos amb pernil i mantega, brioixos d’altres viandes, patates, carn, humus, mutàbal, Fanta, Pinki i un enorme pastís, desproporcionat en grandària per a la il·luminació que li donava una sola espelma.

Això es va anar repetint any rere any. Una espelma de més, alguna cara nova, altres que s’hi havien donat de baixa, la Fanta que es va convertir en un altre refresc menys dolç i amb menys bombolles, eren els únics canvis notoris. (El Pinki va seguir present).

Per altra banda na Maria seguia amb la seva excel·lència com a filla, parlava trenta-sis idiomes, llegia llibres que altres nens no podien ni subjectar de tan gruixuts com eren. Mai havia d'ésser renyada per res en absolut.
Es començaven a sentir veus que prenien posició en contra del seu fer com a bebè tot dient que feia una mica de ràbia i que no podia ser que una perfecció tal habités en el cos d’una nena tan petita (que potser s’havia llegit a la biografia d’alguna Santa, però…).

Quan faltaven molt pocs dies per a fer set anys, estava distant, com absent, no contestava a les preguntes de la mare en dècimes de segon, com feia sempre, i havia deixat un cabell a sobre de la taula en acabar de berenar, quan ho havia donat tot per endreçat i net.
Tot el dia amunt i avall amb un bloc de paper reciclat sota d’un dels bracets de nena de 7 anys, un llapis a l’orelleta de nena de 7 anys, fent llistes escrites en arameu perquè ningú l’obligues a dir mentides si era preguntada per alguna cosa de les que apuntava en el seu bloc de paper reciclat, prenent mides del menjador amb un regle de l’escola, la qual cosa li representava un esforç enorme, ja que el regle mesurava dotze centímetres. I havia de repetir l'operació de mesurar i d’anotar les mesures manta vegades.
Un senyor embigotat, prenia mides per a saber si passaria per la porta d'entrada l'enorme pastís que estava fent al seu obrador de pastisser"aniversarista", i ho feia en absència de la mare, quan la tieta Norma la venia a cuidar, i això era en contades ocasions.
És veritat que es va rebre a la casa alguna trucada telefònica estranya, on es demanava per algú inexistent en aquell número. Tots, inclòs un pintor que aquells dies hi treballava, varen creure que es tractava d’una confusió i no en van donar importància, i la nena havia deixat ben clar que no mes a ella li donessin els encàrrecs, per si era necessari algun aclariment.

De fet era l'empresa de «càtering» que la Maria havia llogat, amb els diners de la guardiola (de moment unes inversions que havia fet, i els quatre cèntims que tenia en paradisos fiscals no li havia fet falta tocar-los per a res).
D’aquesta manera li treia feina a la mare en fer i recollir l'àpat.

Aquesta feina extra que va assumir la Maria, no va fer canviar els magnífics resultats en els treballs que portava corregits de l'escola: Sempre Excel·lents, ni un Notable alt, res que fes abaixar la mitjana de la nota.

Xxxsssttttt!!! No ho digueu a ningú, però na Maria estava preparant una festassa per a celebrar el setè aniversari però no del seu naixement, si no de l’aniversari setè d'ençà que la mare va deixar de viure una vida sense preocupacions, de persona que pot fer el que desitgi i a l'hora que ho desitgi, per a dedicar-se a Ella en cos i ànima.
Era el seu agraïment a tanta dedicació.
Volia celebrar que feia set anys l'Eleonor l’havia parit.
La Maria no entenia que els aniversaris siguin de la persona que neix i no de la que dóna la vida, no ho havia entès mai.

El dia havia arribat, tothom era a taula, iaios, iaies, tiets, tietes, amics dels pares, col·legues del parc on anaven a prendre el solet amb la mare, acompanyats de llurs respectives mares i germanets. Tot el seu món estava en aquell menjador, tot el que recordava que l'havia envoltat des de quan era a la panxa de la mare seia al seu voltant i ella n’era la «culpable» d'haver-los atropat en aquella sala.
Varen menjar per sobre de les seves possibilitats, alguns -concretament els tiets Miquel i Lluïs- també havien begut per sobre de llurs resistències.
En sonar el timbre de la porta, tots els congregats varen mirar al seu voltant per saber qui podria faltar.
Un senyor embigotat i tot vestit de blanc, acomboiat per dos operaris varen fer acte de presència precedits per un enorme pastís i una música de fanfàrria procedent d’un casette que sobresortia de la butxaca d’algun davantal, però oh desgracia¡, algú havia pres malament la mesura de l'ample de la porta, i el pastis havia quedat clavat en el seu forat talment com una comporta que inutilitzava aquell accés
Com varen poder, per sota del pastís i amb moltíssima dificultat varen entrar tots tres a la sala amb la cara desencaixada de qui no culmina amb satisfacció un encàrrec rebut. Automàticament també varen fer callar la música
En aquell moment, na Maria va prendre consciència que tothom que tenia relació amb el seu món, menys quatre personatges secundaris com la mestra de l’escola, el pintor, els botiguers que eren establerts a la ruta que la mare feia per satisfer les necessitats d’avituallar una casa, i va fer la barrabassada més gran de la seva vida.
Va entendre que aquella seguretat era irreal i que només saps què és mullar-se si travesses un riu descalç, un genoll pelat quan reps la fortor de la mercromina, només saps què és un foc si les seves flames t’escalfen.
Ho va aprendre i després va marxar caminant portant al cul el bony que marca una caixa de llumins barrejant a la seva carona una ganyota entre el somrís i el desgrat de l'olor de fum que tot ho envoltava.