Pantejament

Un relat de: Dia rere dia
D'aquesta manera enceto l'espai que he creat a Relats en Català. Primer de tot i en obligat, vull agrair a les persones que fan possible que hi hagi una web així, on pots escriure, expressar-te lliurement, relacionar-te amb altres persones afins a aquesta afició a través dels comentaris i de lectures d'altres usuaris i a més, a més a més, pels que no tenim possibles per col.laborar-hi una mica, fer-ho gratuïtament. És tota una facilitat enorme. No és en forma de protocol el meu agraïment, sinó que és de tot cor. Igual, que amb la mà al cor, penso redactar una sèrie de textos que estaran lligats explícitament a la meva realitat, realitat que m'estira a expressar-la, una realitat que s'ha vist reduïda en els passos d'aquests últims set o vuit anys d'ençà que vaig perdre una feina estable i m'he vist abocat directament a l'abisme d'un sistema precari, d'una complexa estructura laboral paupèrrima que no et dóna altra sortida que viure, involuntàriament, al marge, d'existir en el llindar d'on passen les relacions humanes, aquelles coses, podríem dir, les experiències vulgars subministrades per l'satus quo en mode de píndoles plaents buides de contingut, per molt que n'hi en vulguis trobar. I em comprometo ha dir la veritat, tota la veritat, la meva, la que he pogut sintetitzar del meu voltant. No m'escaparé de confessar que tot el que redacti tingui un accent de ficció, ja que si he acabat sense casa, treballant en una feina poc estable i de poca enumeració, de molt poca enumeració, pot ser que sigui, essent un xic autocrític, perquè no he sigut capaç de traduir la meva circumstància satisfactòriament, vull dir que encara que sigui tossudament tossut, cap la possibilitat que m'hagi equivocat un munt de vergades en un munt de decisions. Ara, això, sí, cada vegada que he errat, he sentit l'aire de la llibertat a la meva cara. Una mera contradicció. Una cosa que no entenc. Equivocar-se té a veure amb la llibertat? Vés a saber! De totes maneres les meves expectatives han superat amb escreix la meva tangibilitat, la meva imaginació m'ha superat com a persona que sóc i estic sobrepassat per tot, per la tecnologia, per les utopies, per les esperances, per l'entorn, per la feina... Sobrepassat per la vida. Se m'ha fet grossa, indomable, impossible de controlar-la. I ara, després d'anar baixant per l'escala de la dignitat, m'he vist abocat, com que cobro uns quatre-cents cinquanta euros mensuals, a entrar a una casa que no és meva, lògicament, i que ni sé de qui es. Té les finestres ben tancades, portes, està pintada i té una llar de foc maquíssima. És que qui es pot pagar un pis? I que més, qui es pot pagar una mera habitació amb aquest sou ridícul? Ningú! Ningú que encara vulgui tenir uns cèntims per poder, ni que sigui, prendre's una cervesa en una terrassa, com un maleït capitalista més, sense demanar-li a ningú la voluntat. Perquè, parlem clar, la pobresa no té res de bucòlica ni de romàntica, un no arriba a pobre per ser fotudament bucòlic ni romàntic, un arriba a pobre per no acceptar moltes condicions, per veure's llençat a un canvi que se li fa incomprensible, i un cop hi ets, no aspires a entrar a la universitat, ni aspires a ser el nou director d'una sucursal bancaria, un quan s'hi veu, es troba amb una transformació, una transformació personal, perquè la pobresa et canvia, ja no ets ni seràs el mateix d'abans. Tot i això, el meu plantejament, el plantejament principal, és plasmar aquí amb tota sinceritat el que em vagi passant, per això l'he anomenat Dia rere dia, perquè vol ser una mena de dietari, no lligat amb els dies estrictament, però si amb el temps, sí amb l'evolució del meu temps. I espero acabar els meus textos havent viscut un canvi positiu, encara que, d'això n'estic una mica segur, quan estàs malament el més fàcil és empitjorar. Però a pesar de tot soc optimista, innocentment optimista, ximplement confiat, crec més amb la meva intuïció que amb tota la realitat subjacent, encara que m'hagi portat a somiar dins d'una escafandre personal, comodíssima.

Conxita Piquer: " Que no me quiero enterar/no me lo cuentes vecina/prefiero vivir soñando/que conocer la verdad."

Can Carro. Fornells de la Selva. Dos de novembre de dos mil dinou.
Pau Mezquita i Romero

Comentaris

  • La vida dura...[Ofensiu]
    Nil | 08-11-2019 | Valoració: 10

    Mira... jo tinc treball, gràcies a Déu, però he hagut de pagar 4000 euros d'una reforma de la comunitat i m'he quedat amb 35 euros per acabar el mes. estic estirant de la Visa...encara tinc sort que tinc casa pròpia malgrat que vaig haver d'hipotecar la casa... Et comprenc i em sento identificat quan dius que prendre una cervesa t'obliga a mirar si un duu prou "calderilla". T'anirà molt bé escriure tot el que sents per dins... Jo amb la meva poesia homoeròtica he trobat una sortida al meu hermetisme dins l'armari. Això si! procura no limitar-te a abuidar el pap...Has de elaborar els relats al màxim, fer-los concisos d'allò més possible i depurar-los de frases irrellevants... és un treball alquímic... Jo mateix et diré que per aconseguir dir molt en poques paraules, hi dedico multissimes hores... Ah! i no ho dubtis que te'n sortiràs en la vida. El fet que ho hagis dit i plasmat en el teu relat... evidencia que el teu desig ara és en camí de realitzar-se... Els pensaments positius són energies potentissimes... Salut i sort, Nil.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Dia rere dia

Dia rere dia

3 Relats

3 Comentaris

175 Lectures

Valoració de l'autor: 8.33

Biografia:
Can Carro.
Carrer sense nom i casa sense número.
Fornells de la Selva.

paumezquita@hotmail.com
Tel. 681229555.