Panic Attack

Un relat de: Ullets

Entre il·lusionada i esgotada podia definir el meu estat d'ànim del 27 de Juliol del 2004. Tenia un sopar de cloenda de la feina que durant l'estiu realitzo tan de gust, ser monitora d'un casal amb infants de totes les edats. Havia passat unes quantes hores posant-me guapa, primer un bon bany d'aigua calenta i amb molta escuma que m'havia fet relaxar-me, desprès una bona neteja de la cara, de les dents, i una miqueta de maquillatge. Just allò que podia tapar els forats de la meva ànima, i que els mes ulls perfectament reflectien.

Mira sí! Aquella nit, hem sentia guapa, estava contenta (era a punt de marxar de viatge amb dos persones molt especials a Anglaterra) i hem disposava a passar una nit mes com qualsevol altre, a un restaurant de Sabadell.

Jo ja arribava tard, com sempre, atrafegada... però amb ganes de passar-ho bé, recordo que havia quedat abans amb "ell", amb una excusa qualsevol només per sentir dels seus llavis un "Sílvia, que guapa que estàs". Malgrat tot, ell no hi era, i quasi quasi vaig marxar sense veure'l! Però casualitats de la vida a la rotonda de la sortida de casa seva, m'el vaig creuar. Va parar el cotxe, i amb 10 segons ho vam solucionar.

Jo ja estava contenta! L'amor és així... cal una paraula, una abraçada, una mirada per fer d'un dia el més feliç! En arribar el sopar, desprès de moltes "rises", de fer conversa... de cop vaig tenir la primera pitjor sensació dins el meu cos. Francament, ho he entès amb el temps, que aquella nit va ser la desencadenant de moltes coses, per què sense ser massa conscient, estava patint, allà, a la taula d'un restaurant un "panic Attack".

De cop, vaig sentir morir. Creu-me... no li desitjo a ningú. Jo francament no recordo que hem passava, només sabia que dins el meu cap és repetia la paraula MORT constantment.. M'ofegava, m'estava marejant, tenia moltes ganes de plorar, i jo no era conscient de per què. Necessitava sortir d'allà, fugir, marxar, escapar, però de que? Escapar de mi mateixa? De la meva vida en aquell moment? Escapar del estrès, de les obligacions, de la por, de la poca seguretat, dels sentiments, com podia escapar de tot allò de cop, en un sol instant?

Recordo que en comptes de riure, a taula hi havia un gran silenci. Les persones que sempre m'havien vist alegre, m'estaven veient en un estat d'ansietat brutal. Ningú sabia que fer, potser algú va pensar en trucar una ambulància, però jo lluitava contra aquella sensació i desitjava que passes el mes aviat possible.

Crec que vaig estar vora els 30 minuts en aquest estat, fins que vaig trucar-lo a "ell". La seva veu en respondre, era d'estranyat! El seu cap devia pensar, "que fot trucant en mig d'un sopar?". "Vine'm a buscar" li vaig dir.

En vint minuts apareixia amb la cara una mica descompassada, com sense saber exactament que passava, i hem duia a casa.

El camí va ser llarg i molt dur, tu hem deies "però que et passa? Que collons t'està passant?" Recordo que el principi només podia plorar, tenia tanta por, por que neixía d'enlloc, por què no era real, por de la mort que sentia com imminent.

Quan vaig poder articular mes de quatre paraules, et vaig dir "no vull marxar de viatge, necessito parar la meva vida, estic anant tan depressa que sento que estic perdent mes que guanyant. Hem sento espectadora de la meva vida, no puc explicar-te com m'he adonat de tot això en aquesta nit, però és així"

Hem vas deixar a casa, com qui deixa a un malalt que no pot comprendre pas. Recordo d'aquell moment fins i tot les olors, era estiu, i les plantes de casa meva desprenien una olor màgica que vaig inhalar ben fort abans d'entrar a casa, i enfrontar-me amb les opinions del pares.

La veritat es que jo vaig creure, que allò havia estat un fet aïllat, i que no es tornaria a repetir. En aquells moments, no li vaig posar nom, pensava que havia sigut un mareig sense gaire importància, i que tenia que continuar la meva vida, sense parar a pensar-hi.

2 mesos mes tard, just desprès del meu aniversari, quan tu ja no estaves el meu costat, aquest fet es va repetir realitzant una activitat tant quotidiana com era el treballar. De nou, en un nano instant, vaig percebre la mort, 1000 fotogrames de tota la meva vida, van passar per la meva ment, i jo només podia repetir a les persones que eren amb mi "estic molt marejada". Ràpidament, sense saber gaire bé per què vaig intentar dominar tot allò. Però va ser impossible, aquell cop no podia ser jo qui ordenes el meu cap, era ell qui volia regnar per sobre de tot el demés.

Aquesta vegada si que hem vaig espantar, podria dir que va ser a partir d'aquí que tot va canviar substancialment. Aquestes crisis es repetien amb certa freqüència, i desprès de fer un anàlisi i descartar moltes malalties, algú sense gaire por hem va dir "això son atacs de pànic".

Jo vaig quedar molt sopresa, i li vaig preguntar "Què??? Atacs de Què????" No podia creure allò que escoltava. Dins el meu cap es repetien mil vegades preguntes com, què és això?, que he fet jo per què hem passi? Això hem pot passar a qualsevol lloc, tinc que deixar de sortir de casa per evitar que hem passi..." I finalment els meus mal de caps acabaven dient "no vull tornar a viure això, es horrorós".

Poc a poc he compres, que el meu sistema nerviós esta molt malalt, que jo amb tot l'estrès que he tingut, l'he sobrecarregat, i que ell l'únic que fa es reaccionar com pot, davant de situacions.

Ara i sobretot aquests dies de Nadal, amb tanta poca tranquil·litat ell ho ha notat. No poder sortir a un bar per por, no poder anar a comprar per por, no poder estar amb ningú per por... ¡collons! a la merda la por! vaig pensar.

Prefereixo morir lluitant (sí es que un atac et pot donar la mort real), que quedar-me a casa i perdre'm tantes coses delicioses que te la vida.

Crec que ha sigut molt dur, sobretot fer-ho sense ajut. A tu mare, comprenc que no puguis entendre una persona com jo, estic segura que si et passes a tu, series capaç d'entendre la meva tristor i preocupació per tot. Però t'entenc molt bé!

I a tu pare, que m'has vist els ulls vermells molt dies, i no has gosat pregunta quelcom, t'has mantingut el marge, però sempre t'he sentit molt aprop. Recordo quan hem va donar un atac aquí a casa, no et vas separar de mi ni un instant. T'estimo! Ho saps? A tu també mare.

Ara passa el temps, i aprenc a controlar aquests atacs un tant inesperats. Però de tant en tant NEIX LA POR, si sumen els teus SILENCIS, arriba el DESEMBRE CONGELAT sense TU EL NADAL.

Gràcies pels ORGASMES MENTALS, pels HERE o THERE.. i per tots els moments que tots hem regaleu. Tot i que encara queden molts dubtes sobre si SÓC GRAN.

El cap hi ha la fi PERDONEU... de vegades crec que RC es mes un lloc on expressar molt lliurement els teus sentiments i no tant un racó de relats!

Gràcies... per sobretot deixar-me expressar tal i com ho faig (de vegades es com puc) i per fer comentaris tant i tant increïbles i per mi molt especials.

Comentaris

  • Bones!![Ofensiu]
    Gorwilya | 11-01-2005 | Valoració: 9

    Primer de tot donar-te les gràcies per comentar algun dels meus relats, Gràcies!!
    I després dir-te que jo sabia que existien aquets atacs... Em sap greu que et passin, però com molt bé has dit i t'han dit el millor que pots fer es arontat-te a ells, fins que arribarà un dia en què ja no seran presents en la teva vida. I formaran part del passat... ;)
    M'agrada la teva manera d'escriure, si tinc temps llegiré algun altre dels teus relats... :P

    Una abraçada i petons!

    Gorwilya

  • uns ullets que dubten... però que són molt grans...[Ofensiu]
    kispar fidu | 07-01-2005 | Valoració: 10

    ai Silvieta! Ets màgica... ho saps? potser no ho creus, però si... ets molt especial. Si dubtes de si ets gran o no, pensa que totes aquestes preguntes que et fas i els "panic atakks" t'ajuden a créixer i et fan que cada dia et coneixis millor.
    Sé que t'ho he dit mil cops, però tothom a la vida passa una època més difícil... en la que se sent perdut, o no sap ven bé que és el que està fent "aquí"...

    Penso que és important que (com has fet en aquest relat) vagis descobrint d'on "provenen" aquestes pors, i que dia a dia intentis que vagin desapareixent o que les puguis "controlar".

    Ets una persona màgica. Tens un munt de detalls preciosos que et fan única. Si que hi ha, o hi ha hagut més Silvies a la meva vida... però per mi, d'important només n'hi ha una! i aquesta Silvieta tant especial, ets tu. I tant, i no en tinc cap mena de dubte!

    Tu també tens una estrella.

    T'estimo.

Valoració mitja: 9

l´Autor

Foto de perfil de Ullets

Ullets

35 Relats

184 Comentaris

62200 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
La millor definició és un llibre de la Susana Pérez Alonso que es titula "Nunca miras mis manos". Crec que la Corina Jacoby s'assembla en moltes coses a mi (no en totes). Si teniu temps i ganes, és un llibre només apte, per somiadors!

Desprès de molt temps, em veig oblidada a afegir llibres que s'assemblen molt el que penso, el que sento i el que sóc...

"Persigue tus sueños!!!!" de Filissiadis, Antoine, quan me'l vaig acabar em vaig adonar de que el que aquell home havia après amb 40 anys, jo ho havia fet només amb 16... Apte per persones amb cor, amb persones que no és queden només amb el que veuen, per persones que viuen la seva vida, fins el final.

Per què la vida... la vida és dels valents!!!!

27/12/2005 "NO TE SALVES"

03/01/2006 No et resignis a ser moderadament feliç. Deixa'm ser el que et falta.

09/01/2006 "The biggest risk in life is not taking one" & "If you don't belive in yourself, who will belive in you?" Em moro de ganes de veure aquesta peli... {The Proof}

08/02/2006 " Pienso en ti mas amenudo de lo que imaginas, pero intento convivir con la idea de que las cosas no cambiaran nunca, por lo que dejo de escuchar tanto a mi corazón. El dice muchas cosas, y habla de verdad. Echa de menos noches contigo, compartir el dia a dia, y tu vida. Pero no es que se haya cansado de luchar, es que ja entendido que las cosas seran asi siempre, y por mucho que sienta, que sueñe y te busque por las noches en mi cama, no te encuentra. "

:) Silvieta