Paisatge aeri

i uns paral·lelismes molt encertats. Dalt d'un avió, quan es veu tot de lluny, no hi ha res que sobresurti, tot sembla igual... com en la vida, que quan et mires les coses amb perspectiva, les veus petites, sense por, et sents amb força per entomar-les.

M'ha encantat aquest retrat pictòric que has fet d'un paisatge aeri i el rerefons personal, entre enyorat i malencuniós...

"...
Sembla que el temps reposa uns moments
i la nostra mirada es perd en el firmament.
..."

És com respirar profundament , i tancar els ulls, perquè necessites que el temps reposi i et permeti païr unes sensacions viscudes...

...
No hi han murs, marques i barreres,
tot és paisatge, no hi han fronteres.
El somni pren realitat darrera la finestra.
Tanco els ulls, miro endins, el viatge arriba a la fi..."

Aquests versos arrodoneixen a la perfecció aquest retall tan personal que has traçat de manera harmoniosa, pausada, d'un record que tens al cor i t'hi deixa petjada.

I no podia faltar-hi el toc dels qui tenim la sort d'haver nascut prop del mar... "el mar, un tot blau, immens i inabastable".

És un bell poema, suau i rítmic alhora, amb aquest deix tan teu dels últims poemes... un cant que jo veig asserenat, en el que recopiles vivències i records en un intent íntim d'aturar-los i paladejar-los.

Em va fer molta il·lusió rebre el teu comentari i veure que tornes a escriure i a ser per aquí... encara que no tan sovint com m'agradaria! Ja em vas dir que estaves molt enfeinat, però espero que la feina no t'impedeixi seguir regalant-nos miquetes de tu en poemes tan acurats, sensibles i entranyables com aquest.

I seguint el fil de les teves paraules... jo també t'envio una forta abraçada, de la teva fidel amiga poètica!