Pàgines en blanc

Un relat de: asterix

L'absència del bes,
L'absurda tornada
El primer anhel
La lleugeresa de l'ànima
Diables i fades, nimfes,
Pàgines en blanc
Sinònims i antònims
Necessitats encobertes.
La guerra de mites i sexes
Qui ho sap si guardem
Tants símptomes i renaixences,
I ja m'ho dius i ho sento.
El sentir no ens farà patir.
Son sagnants les feres.
Pàgines en blanc
I ja res no espera.

I ja no hi ha lluita (Males feres)

I l'univers es transforma,
La seva única harmonia
La seva primera i última força
El constant oblidar i la recança,
El patiment i la tendresa
Res no diuen dels marges,
Dels pols oposats i la unió
I avui la pau és lluita i constància
L'alliberació dels mots
La constant sintonia, l'espera,
Aquella que fuig de límits i s'alimenta
Retrospectivament, darrere les finestres.
I ja no hi ha mots,
Ni terra, ni lluites,
Pau i harmonia pagant el preu més alt.
Unió de pausats marges silenciosos,
Ara tot és detall i fortuna,
Ja no hi ha lluita,
Creix l'espurneig i s'abalança,
La seva fuita, la seva dansa,
Son records d'una tornada,
Un torn on s'uneix la balança,
L'antiga mentalitat de savis muts.
Dels que callaren malgrat la guerra,
Dels qui no tenen més que deixar el pas.
El temps compartit i les idees.
Males feres.

La teva presència (Infinit)

L'essència i el coratge,
L'anar i no trobar,
Tot el que ens manca,
Per ser com som i sorgir,
I encara trobar-se,
Aquest somriure i el comiat
Aquestes ànsies i el trobar,
Quan ja surts per assolir-ho,
Per mantenir-ho, dir-ho o no dir-ho,
Ens veiem presoners
De rialles i silencis
De sensacions i trobades
Les ments i els sexes,
El demà i els cossos fosos
Els instants dolços, la teva presència,
Aquest moment feliç, l'infinit.

És tant pur com estrany

I res no ens sorprèn,
I ja res ens captiva,
Sembla tant fals com fred,
Sembla que la nit ja arriba.
Com un núvol transparent i opac,
Com la saliva negre del desengany,
Com un estrany batec enamorat,
Com sentir-nos plens sense trobar,
Ser lliures, independents, indivisibles,
Simbiosi de contraris i final candent.
Plens, onírics, palpables, lliures,
I és tant estrany com casual,
Causes pures que declinen matins,
Ara ja és fosc malgrat el sol,
Qui sap si la necessitat arriba
Qui ho sap si la ment tot ho domina,
I sinó què? Qui? Com? On?
I perquè? Perquè? Després de què?
Abans tot ho determinava un mateix,
Ara com ahir les mateixes il·lusions preses.
La mateixa llibertat de tenir-ho tot com era,
De canviar-ho i modificar-ho, pur i estrany.
Si no dominem la vida
Qui ens inclina? Qui ens convida?
Qui se'n refia? Encara hi ha misteris?
Encara hi ha mites i enigmes?
I és estrany, pur, però estrany.

Convençut (Només tendresa)

I les hores transitaven nues i mudes,
Era jo o eres tu? -Convençut?-
No es suposava que algú hagués de dominar la situació
Ni dir la primera de les frases mentals, la primera ment,
I així vaig llençar la primera de les armes,
No varem voler desenterrar la destral,
No varem ni tan sols desenterrar l'arma,
Potser creiem que ja res ens era indiferent
I cada esquerda era marge obert i ample.
I no tindrem més senyals que el vent,
Seguirem essent déus i deesses, sense presses,
Marges, alegries extremes i altres dèries,
Senyals a les voreres de les estrelles,
I no hi ha més llums a les antigues finestres,
Així cada ressenya ensenya i acompanya...
I no tenim més que destins i camins
L'eterna i arrogant lluita dels altres,
D'ells, amb eterna ambigüitat i fal·làcia,
I semblava que l'amor no es demostrava,
I era tant fals com estrany, convençut i rar,
Un altre ball de pols oposats,
I ja no enteníem res, res més, endins,
De nosaltres i els pensaments,
Tots els altres moments,
Tots aquells bells instants, sentiments, pensaments,
I ja no creiem res, ni falsos miralls,
Érem la sang del robí, l'esperma diamant,
Els teus ulls brillants, la més bella perla,
I no volíem res, només tendresa.

És on confiava (El nou món)

Ni més ni menys, encara,
Ara és on confiava,
I no és res, i és estranya,
És qui és malgrat la tarda,
I sé que això no és senyal,
Ni clau, ni tonades,
Sé que és on confiava.
Encara que de ningú es confiï,
Tot i les punyalades,
Cada nit despertàvem, oblidats,
Aquella llum serà on trobar-te.
I ets on confiava, on somniava,
Sé que ets qui sense esperar esguardava
Diguem alguna cosa, digueu-ho ara,
Dóna'm motius per guarir-nos
Ara ja no vull rius ni estranys
Ni calmes a les cales,
Només em cal un lleuger paisatge,
Dels teus ulls, dels teus ànims, llavis,
Darrere cada matí, cada nit, cada tarda.
I no et sabia demostrar ni en sé encara,
No volíem i així ens trobàvem.
No volia fer-te entendre res, no ho fèiem,
Després de la nit tot era estrany i mut.
Arbres silenciosos, invisibles.
Esguardaven el bosc com ho fan ara,
Estaven a l'espera, res no deien jeien.
Encara son l'ombra dels sentiments i l'esperit,
Juguen amb el vent com primer vers de l'ahir.
Com gats i gossos d'allà endins, ara son infinits,
Dels primers records ja venim a guarir.
I allò que ens digueren és ample camí,
La drecera antiga i el nou vers pel destí,
El nou món, cada vers teu em torna on era,
Amb els bells ulls i l'ànima encesa
Ja no hi ha més, res més, la llum ens ensenya.

Aquestes tardes tot ho poden

Tot semblava començar
Aquelles senyals omplien
Tants records com oblits,
De res ja no servien
Tantes paraules dites ahir.
De tant en tant la calma
Aclaparava tot l'encís,
Aquelles mirades i el vers antic,
Ja de res no servien
Les tornades fetes de nit,
Totes aquelles carícies
Eren reclam i tresor
Eren l'illa de l'amor
I l'enyor, a contracorrent dels cors.
Des sentir-nos presos malgrat el món,
Per aquelles aigües estimades i el goig.
Les teves mans i les coves,
Aquelles idees clavades a la memòria.
Ja no entenc cos sense cor
Ni ànima sense ales, tot és al foc,
Darrere d'aquestes onades
Ja les més belles nimfes son besades.
L'encanteri fet màgia i or,
Pels antic trobadors de vides esclaves.
Per l'horror de trobar-se'ls i no,
Per saber que la veritat no obliga
Que el batec és etern i no esclavitza,
Aquestes tardes tot ho poden
I tot sembla que obliden,
Amb tot son l'amor.

Ara ja és avui

Tantes tardes i nits passades,
El batec d'espirals com diables,
De res ja no valen les albes,
Aquells versos fets i la imatge
Les rialles i els concerts clandestins,
Les cerveses i les nits,
Els dolmens i les màgies,
Tants moviments i trobades,
Els somnis dels infants ferits,
Les imatges del somni antic.
Ara l'au ja és al niu
I bateguen les flames de futur,
Mai s'obliden les senyals,
Sé que mai tornaran i hi son,
Com ample mar cavalcant,
Ales a les feres dels combats.
Dolces les matinades preses,
Ja no hi ha valls ni bruixes,
Cadascú cerca caus on caure,
Si més no, per tornar-nos a aixecar,
I tornar a creure malgrat tot i món,
Malgrat totes les nimfes i fades,
Malgrat tot, malgrat els noms,
Malgrat l'ahir, ara ja és avui.
Malgrat el mar i les albades,
Potser després seran estimades,
Ara ja no s'entén ni vers ni vent,
De fet ja res no desperta ni és,
Totes les històries viscudes son fruit,
Qui sap si demà, qui sap si avui,
Tot ja torna a començar,
Tot ja és on voldríem,
Ara ja és avui.

Els límits

I l'acord
El més bell dels mots,
M'has ensenyat,
He volat, m'has trobat,
La lletania de l'alba,
El constant bategar.
L'eterna flama i el demà,
El foc encès i les llums.
El teu somriure se'm esmuny,
I encara som sol i lluna,
Encara ara que tot s'enfonsa.
No hi ha conte sense fantasies,
Als límits dels somnis tot creix,
Entre totes les raons, l'encesa,
Aquella flama i la drecera,
Nou comiat i lluna plena.
Ara els límits son darrera:
Cada somni
Cada finestra
Ja no hi ha senyals,
Ballo sol i moro.

Realitat extrema

Realisme ressorgint,
Instant pres, pres i etern,
Somni candent i ferm,
Les nostres ànsies
El nostre cos i ment
Les fragàncies del vent,
Terratrèmols i morts,
La vida dels dies torts,
La bellesa és un sol gest
On no hi arriba pas res més,
I la realitat creix i neix,
És la vida que teníem,
És la vida que ens mancava
I de l'extrema bellesa, la tendresa,
Ja mai res no tindrà el poder oposat,
L'alegria només és un vers desbordant.
I ja no hi ha ulls entre la gent
Si els nostres no brillen i hi son,
Si la nostre vida encara no s'adorm,
Qui sap si és millor exhaurir-la
O fer el cor fort i néixer de nou.
Realitat extrema i un sol dol.

Seguiré sempre

Seguir sentint les tempestes
Seguiré sempre cercant sols,
Per qui la veritat no té sentit.
Per qui la mentida no té cap mida,
Per aquell qui somnia i guia,
Seguiré sempre i un cop més,
Llunyana companyia,
El no voler-nos sense tenir-se,
Malgrat l'onatge i l'eternitat,
Ja res és nat ni acabat,
Seguirem sempre fins nou comiat.

Malgrat l'onatge

I així vaig allunyar-me d'allà on era,
Sentint-me viu, tornant a la reconquesta,
D'aquelles belles, velles idees,
D'aquell salvatge comiat i el manat,
Aquell instant de penombra rera la finestra,
Aquella llum que era escletxa i fletxa,
L'esclat de mel i nata, licor ardent,
Malgrat l'onatge és més tendre la tarda.
La dolçor dels retalls de xocolata i melmelada,
La sensació de trobar-se o no trobar-se,
L'instant pres de les hores trobades,
El sentir-me pres de tanta màgia i tornada,
El buscar-nos sempre malgrat cada onatge.

Per primera vegada

Un dolor intens anul·la la pau i la ment,
Tants segles i trampes pels sentiments,
Tants segles passats sense temps ni hores,
Tantes vegades i només una, la primera:
Oblidada i morta, inexistent... i present.

A dues veus

Les de l'enigma,
Les del secret i les vivències
-circumstàncies-
I un sol mot on trobar-nos.
I el gest del fi és el no viscut,
A dues veus tot torna a canviar,
Qui ho sap si ho farà demà.

De tant en tant

I només així, justa mesura i causa,
I de res ens serveix el anomenar-la,
Cada silenci o gest és a cada mirada,
Po
tser només és senyal inequívoca,
Qui sap si et veig més enllà de l'amor,
Cada secret és misteri i enigma,
Darrere aquestes paraules ja res m'és.
I el teu somriure teu,
Les teves cartes amagades,
Els teus girs damunt el temps,
Aquella tornada,
Tan sols eren gest i senyal,
Tan sols dreceres i guies, finals,
Camins, destins, moments de poesia,
De petons, frases, carícies,
Tot era al foc, de tant en tant,
Les calmes trobades van fer la resta,
Les cales amagades duien cada futur.

Estic a un punt on trobar-me

Estic a un punt on trobar-me enmig de l'ample univers, m'és més senzill, on tu m'has obert unes portes que no coneixia, on he descobert tantes coses que no havia imaginat. I t'estic estimant, cada mirada, cada paraula teva m'atrau com el teu cos, la teva francesa, el no donar res per acabat si abans no acaba dins teu, o al cor de l'altre, el teu enginy, la teva astúcia, intel·ligència, delicadesa... tendresa... i tantes altres coses que no em dic per no entendre'ns... I que potser algun dia acabarem dient per saber-nos. M'has fet sentir ple, de fet poques vegades havia sentit tanta màgia al meu voltant. Violant les regles prohibides de les veritats dites i no dites, expulsant-ho tot, les mentides mig dites, formant-nos la franquesa que governava cos i ment, ja res ens serà indiferent. Em fas sentir bé, de vegades les coses del nostre entorn no ens acaben de fer el pes, potser algunes actituds fan que ara ens donem de tot i d'altres ens fan recular fins a infinits inabastables, les més properes a l'amor omplen el teu somriure de brillants raigs de lluna i al·lucinants cogombres on emmirallar-se. Si a estimar s'aprèn, t'he après a estimar. Com antic art, bellesa dels instants, i potser em torbaràs exigent i extremat... Qui ho sap? Però he descobert miralls on estimar, on somniar, sigui present o no el despertar. He vist als teus ulls coses que m'encanta recordar, me'n he adonat d'altres que han fet rectificar el camí per oblidar, de fet n'hi ha tants que seria un no acabar... Odi - Amor, instant on veure'ns plens i buits, positius, negatius, blancs, negres, la força de les dèries. La tendresa ho pot tot, i així he tornat a descobrir, t'estic estimant. La teva bellesa per mi és far. Us estic estimant, la vostra bellesa per a mi és far.

Batecs

Somriures a les vies obertes,
El camí l'indicares sense ofrenes,
Els jocs poètics a les finestres,
Tanta llum encesa i la festa,
Els teus ulls ballaven a l'espera,
Més res no esperaven i eren.
Sense més senyal ni gesta,
Ja totes les parets eren obertes.
Les seves ànsies mudes, preses,
Ja res tornava on era.
Els batecs d'arbres i ocells,
El fum de flors i papallones nues,
Duien fragàncies a les hores mudes,
Ja res tornava allà on era,
Els colors del matí i el camí,
Com somni encès, com un vell vers,
Les seves mirades i carícies no esperades,
L'alegria dels rierols oblidats,
El vers antic i el nou comiat,
Cada batec, cor a cor al despertar,
Ja res serà com podria ser, és,
Com serà, guarint i sembrant el destí,
Posant la balança al passat, instant i futur,
Qui sap si el somni antic ja és als cims,
De les muntanyes més altes vinc a ser,
De les valls i els rius véns al món,
I cada nova volta és una guia, una via,
Tota una vida al batec del mont i el vers.

Negocis a l'amor

Els negocis a l'amor ja no son res, per més que sembli que ho fan tot, de fet ahir sorgia del primer vers i el bes darrer anunciava tempestes on el sol deixava la calma, ara tot és al mar i les esteles son senyals de realització absoluta, seguint horitzons on els ulls miraven cada escull de vent i sorgíem, un cop més. Ja no ens calia res, no, res més, era tot, per molts poc. Ara la minoria dorm i torna a sentir, ja res no els podrà fer sentir aquell batec d'ahir, ara els negocis son el preu a pagar al despertar. El darrer dia és el primer, sabem on érem malgrat versos i instants, moments on l'amor tot ho pot i les tardes dels somnis ens arriben, com preciós karma, com la llei permanent i distant. Torts d'alcohol i haixix les paraules escrites son dolmen i pedra encesa, el foc latent de les més belles idees, d'aquelles frases que em dius amb els ulls oberts i amb els somriures. Les paraules ja son vers on escriure't. Ara arribarem on el sol inundava tants versos com estels. Frases constants del coneixement. ¿On son els negocis de l'amor si tot és contrari i no entén de lligams? Si son contraposats i no entenen de frases, si no tenen vers primer on aturar-se i neguitegen els comiats amb mirades i paraules, ai vés! Si de les onades més belles el foc candent de la llunyania estesa fos circumstància on veure'ns plens d'idees, ja no caldrien més senyeres on les barres sagnants i obertes anunciarien tempestes, els negocis a l'amor son farsa i mentida, cada pou donat és profunditat oceànica, les seves veritats ja son al foc abans que la terra dugui la calma, ara tot és on era al començar i els negocis a l'amor no son més que miralls on poder reflectir-se, tantes il·lusions que teníem per escriure, tants versos que encara viuen i palpiten. Ja de res ens caldran els calés, anomenades totes les vicissituds i vèrtex de llunes complertes i herètiques, ara tot és allí on la màgia anunciava un sol vers: El primer, el darrer, cada passa contemplava un nou sol eixint, cada bri de lluna ja és finestra i llum, dels negocis a l'amor ja no en parlen les noves idees al coneixement dominant, tots esclaus i submisos no creiem pas que la manca d'estímuls anunci tempestes d'idees alternes o complexes, de les nostres dèries en fem poesies o escrits, músiques on vagar, complexes i eterns, en constant caminar. I no, no hi ha negocis a l'amor quan el far ens ho diu tot, la seva llum és drecera, els seus ports son allà on podrem aturar les idees, fer el cor fort i la ment complerta, ja no queden més somnis per conquerir que no siguin els mateixos que la realitat sincera i franca, la lleugeresa de l'ànima viva, o morta, plena d'amor i contraposada al frenètic ritme de màquines i eines, anant a la primera i necessària de les savieses animals, al seu constant ritme de reflexes, astúcia i impulsos, a la necessitat de trobar l'amor sense reixes, al constant bategar de les hores lentes. Ja n hi ha doncs cap negoci, l'amor de tots ells tenien les ales preses. Anunciant tempestes, collint els fruits, com si res fos, o no fos, com si res importés a la resta. I tant mateix la importància del darrer vers és magnificada com la del primer, cada ésser poètic pronostica l'alba amb la bellesa més extrema. I ja no caldrà posar fi a les idees. L'amor tot ho pot, tot ho contempla, animals com som ja no hi hauran pitjades on no veure'ns, olors on sentir el somni de l'amor i no sigui treball ni esforç, on sigui i doncs, sense importar-nos la resta.

El ser vessa

L'infern, en vida,
Terrorífic malson,
Fet realitat
En un segon.
Que es transforma
en dolç consol,
a la vora del teu foc,
glaçant-me.

S'etern contrapunt

S'etern contrapunt,
Entre el que imagines
I sa realitat fragmentada,
Com a penombra i coartada,
Ja me'n vaig d'ací,
Utilitzaré ses armes
Que ens han fet somniar.
Oblidant es seu fil,
Es tràgic desenllaç,
Per caminar plegats
Com quan érem purs i ingenus,
Quan teníem un món per descobrir,
Al cap i a la fi
Tornem a ser on érem,
Joves i estranys,
Passatgers i companys,
Ni cels, ni inferns,
Ni tempestes,
Ni oceans, et vull veure,
Entre els teus ulls,
De primavera i el primer bes,
Recordant-lo com campanades,
El seu batec ja no podré oblidar.
Amant, serà l'imaginat.
Atura aquest segon,
Fes que sigui radiant,
Entre la llum de la penombra,
El màgic instant.
Els teus pits dolços tremolant,
I el meu despertar,
Si m'escoltes i començar,
De nou, com criden, ara i sempre,
Com el vers d'ahir retrobat,
Modificat, canviat, arrelat,
Extraient-ne els sucs i il·lusions,
Tornant a caçar, pescar,
Lluitar per seguir l'estela,
Esquer nu al vent roent.
Les papallones del jardí,
El nou dia ple de calma,
El nou despertar somrient,
I tot es transfigura
Per escapar, ja no ets qui eres,
Em dic i m'amago,
Jugo i visc, moro el delit.
Com raig de sol que crema
Totes les nostres promeses
Ara son escuma i vent fred.
Com imatge alegre, verge,
Cada esglai és reconquesta
D'una tendre nit de negre.

Per recordar

Les persones
Que amaguen la veritat
Damunt les altres persones
Serà que no tenen veritat,
Ni realitat, ni poden oferir-la.

Sinceritat

Tornem a néixer,
L'ésser i el ser,
El món i l'univers,
Tot en un sol vers,
Sorgint de nou
I un cop més.
Defenent a mort
El "jo" complert
I el "jo" tort i dret,
Sorgim de nou,
Tal com érem
Tal i com serem,
Preguntant al temps...
"Somnio vent,
penso llum,
la nit em du,
on estic perdut.
La vida trenca
La nit immensa,
Mentre m'allunyo
I ja no soc qui era.
Cels i terra.
Vull sorgir
Després de la lluna,
Seguir el camí,
Abans res no sigui dit,
Abans tot no sigui escrit,
Seguir el camí del destí,
El bressol d'hores nues,
El mapa que duem al cor,
El constant batec i el desconsol,
La tendres càlida de cada astre,
Només així, estimant-nos,
Seguir el camí que ara m'allunya,
M'allunya d'aquí, de mi".
Escoltant els planetes som qui érem,
Els seus boscos espacials ja no temen,
La fragància de nous estius ens du,
Ara cap bri de llum podrà exhaurir-se.
I sinceritat, de tant en tant,
No massa per si la llum,
No massa per si la pau,
La gent ja no entén el despertar.

L'estació

Acull cada ull, cadascú escull, destins creuats que omplen la ciutat, de mirades i d'atzars... M'agrada sentir que soc a prop i que els ulls tornaran a cercar-se, altre cop, amb les il·lusions plenes, serem dos, imaginant-nos. En un sol cos, saps de la fusió, saps com es saben els nostres cossos. Que es demanen i complementen, és aviat, molt aviat, tot i així tants pocs dies difícilment donaren tant d'ells mateixos, les mateixes nits on el somni de la vida era infinit o el mateix núvol que ens va
aturar abans les nostres ànsies no tornessin a cercar. Seguirem així? Segur que sí.

Ara entenc

Ara entenc
Perquè declinaves
El cap
Perquè declinaves
Els teus cabells,
El perquè del teu posat,
Tant trist i vell,
El plor tremolós,
Aquella por,
Aquella veu,
La foscor a l'habitació
I part d'una vida
A una sola cançó.
Ara entenc,
Vivíem endins,
Perquè torna el somriure
A cada matí,
Perquè desperto i no ets aquí,
I les hores passen
Com muntanyes
Que amb passes llargues
Cal sortejar,
Com una cursa d'obstacles,
Una tortura mig agradable,
Que diria Sade del atreviment?
Si ho escric i la meva ment no entén,
Només deixo baixar el riu,
Baixar el ritme de la corrent,
Caminar en contra és tant cansat!
He caminat tantes hores!
Tanta vida hi em deixat!
I potser ara em veig covard,
Però ara entenc,
El perquè del teu posat
I declino els cabells,
Amb un gest sobre actuat,
Ara potser en trec l'entrellat.
Entenc cada final,
Ara entenc cada comiat.

Aquesta màgia

Aquesta màgia,
tant enigmàtica,
escarpa la memòria
fent de la vida una norma,
acordant la ment, el vent,
la primera pròpia mentida,
perquè soc aquí?
Perquè en soc la víctima?
Perquè ja soc part de la història?
Perquè som on som? Hi érem?
Si tot fos tant senzill,
Tant fàcil, tant antic
Ja no lluitaria per un demà,
Ja no pensaria més enllà,
Per això pregunto
Per això persisteixo.
Segueixo.

Segueixo creient en tu

Segueixo creient en tu,
Encara que no em crec res,
Tot i que creure ja no hi crec,
Ni en mi mateix,
Potser és per això
Que ja no em veig,
Que ja no els veig.
Serà que ja no hi ets.
I no resta ningú,
Ni ningú ja ens cal.
Fa més mal l'amor
Que no pas l'odi,
És un fet,
Sabem veure qui odia,
Sabem sentir qui estima,
D'entrada podríem defensar-nos,
I l'amor tot ho envolta.
Son molt sentides les punyalades,
Si l'amor i la confiança
Mai no varen ser complertes.
Ara tots en patim les conseqüències,
Què n'és de trist!
Tancant els ulls encara veure't,
Perquè dius que em acabat,
Quan res veig morir dins meu.
Quan ni he pensat en enterrar-nos,
No vull acabar, no vull cavar res,
La mateixa existència
S'encarregarà de colgar-nos de cendra,
De terra i vent, del que ens resta.
A aquesta vorera del volcà
I segur, seguirem sent qui érem.
Tantes coses em caldria explicar,
I ja res és com era, no hi ha demà.
Segueixo tenint les mateixes ganes de tu,
I sé que aconseguirem ser qui érem.
Tantes coses em caldria explicar
Que per demà, les mateixes mancances,
Però tornarem a besar, somniar,
Que algú vindrà amb el seu passat,
Com nosaltres trobarem presents,
Diferents, únics, onírics, màgics,
Veritat demostrables de fascinants finals,
De sorprenents presents de bes i tarda.
I qui ho sap si morirem per algú,
Encara que ningú sembla fer-ho,
I en canvi ho fem en tot moment.
Vivint i morint la vida és al vers.
De què ens serveix el viure,
Sense poder-nos estimar,
Ni sentir, ni veure-hi clar?
La foscor necessària de cada penombra
És oníric diamant de mineral inexistent,
Del més secret i bell moment,
De la necessitat de ser o no ser,
Sentir-se ple sense necessitar morir,
Néixer mentre vivim, i a la inversa.
I no puc morir si sé que no podem sentir,
Si sense, estimar-nos, lliurament,
Sentim l'alè i els bruixots ens guien,
Si sentim cada bruixa a la conxorxa,
Si no sentim l'alè de les fades,
Quina vida restarà morta sense la suma de tantes?
Segueixo creient amb tu,
Encara que tot semblava acabat,
Encara que tot semblava mort i enterrat,
Segueixo creient en mi,
Malgrat tot el que no havíem sembrat,
Malgrat tot allò que no varem crear.

Suposo que és difícil

Trobar algú que mori per tu.
Suposo que ja no veus el far
Que un dia ens arreplegà
Com ara ens torna a apropar.
Llàgrimes a la vall o el mar,
I no vull més que viure amb tu
Per sempre, no sé si podré oblidar,
Suposo que m'hi hauré d'acostumar,
Però se'm fa tant difícil, tant estrany...
Ja no veig la llum al final del parany,
La meva mentida em deuria allunyar,
De les seves dèries no hi ha despertar,
Només em caldrà veure la vida com demà,
Suposo que és difícil, suposo que arribarà.
Recordant-te se'm fa molt estrany, tant,
Que ja no veig llum als ulls d'ells,
Aquella gent que incloïa i excloïa,
Que prenia com es desprenia,
Que naixia com moria, era malgrat res,
Malgrat tot que vindria a ser el mateix.
Els meus ulls s'han acabat, ja no hi ha,
Ni imatges, ni mites, ni res, res més.
Ja no t'entenc, ja no entenc res.
Si abans el món era farsa i escull,
Si la mentida primera va ser vers magnificat,
Si de cap mite se'n feren mites ni senyals,
Si les seves claus ja no tenien més al demà,
Si no hi havien camins ni vies, ni pins ni ales.
Ara la natura resta morta i muda, bruna i nua,
El món ara és una mentida
A mans de les mateixes ferides,
Abans no acabi l'amor i el vers
Naixeran milers de flors al sentiment,
Al pensament, al estar sempre present.
El futur i l'atzar ens demana vendre'ns,
Sense res més, sí, potser ni estimar.
Ara, qui ho sap, potser és tard,
Però encara ara m'encantaria
Poder i saber morir, al teu costat.

Semblava que ja havia despertat (Els somnis hi son, hi son)

Qui sap si d'un malson,
Tal vegada d'un somni preciós,
Espero que la propera vegada
Sigui qui sigui l'algú i el lloc
Em desperti i sigui per un bon motiu.
Ningú no em cal i és estrany,
Sembla que els preciso.
Per viure, per saber que no estic sol,
Encara que no ho estigui, ho estem,
Bons motius per tornar a somriure,
Ja passats els malsons d'hores preses,
Les alegries ja no eren esperes.
I semblava que ja havia despertat
I els collons encara cremaven,
I ja havíem trobat l'alè patern,
L'alè matern, totes les esperes,
I calia fugir per ser on volia,
I calia fotre el camp per trobar-se,
Res més i un sol lament de tempesta,
Lluny de les aparences, al vigilar,
Veien tan sols l'escuma del llarg iceberg,
Ni el glaç ni el gel foren suficients,
Però ja no ens caldrà patir més,
L'ombra s'acull i em guia a les fosques,
Tardes, les hores faran matins a la llum,
Seran l'últim escull on veure tants ulls,
Barrejant-nos i fent estimada la reconquesta,
Tants cors com esperen i tu ets el primer,
Del darrer a l'últim, si t'importa: Vine.
I sense sentir-se sol ni per un instant,
Tots som un i un ho som tot,
Crec en tu com en mi, en tothom,
Creure ara no és veure ni mirar,
Ni tan sols sentir amb la pell,
No és bategar, ni emmudir,
Tan sols una forma afortunada...
"De dur la terra cap a l'albada"
I saber que els llacs s'enamoren,
Que les valls tornen on érem,
El cert és que per més estimar
No serem millors, ni pitjors,
Només patiment, cor present.
Ja no em calen dolces mirades,
A sac, dormint desperts.
Somniant eternament,
Que els somnis hi son, hi son.

És veritat que tot és mentida (És cert que tot és veritat)

Somni i realitat desperten,
Tot és una gran mentida,
Començant per nosaltres mateixos,
Tot és un disbarat sense més sentit,
Un cúmul de farses manipulades,
Un conjunt d'enganys ben i mal intencionats.
Cada pas és una senyal i un nou punyal,
Cada gest ens convida a l'èxit,
Cada gest ens convida al fracàs.
I ens han mentit sempre, per somriure,
I per plorar, la vida avançar.
No hi ha veritat a les paraules, a cap,
No hi ha mentides als silencis, enlloc,
Veiem, observem, visualitzem,
I sí, tot és el que és, sense més,
Un cúmul immens de mentides,
Avia'm qui pot més, què s'espera més?
No hi ha més, és el que sentim,
I així estem, i així existim,
Suportant el temporal o fotent el camp,
No seré mai més víctima, ni botxí,
Mai m'he sentit pres, em sentit infinits,
Em estat on calia, on volíem, sentíem,
I ja està, res més. Som i ho serem tot,
O serem res, o l'univers, la resta, el demés,
I és veritat que tot és mentida,
I és cert que tot és veritat.
I això sempre ha estat així, no acabarà.
Realitat i fantasia, somnis i treball,
Cada nou motiu és senyal,
Veritat infranquejable i virtual,
Només queda amor, amor i dolor.

Omplint les ombres

Omplint les ombres,
Entre la llum oculta,
Transformant paisatges,
Lliurant les ires,
Somniem amb que volen,
Les aus que no aixequen
Vols de vides,
Vols d'idees,
Ensucrades, entre arbres,
De llamps i armes, ànimes,
Seguint somniant,
Que no hi ha més marges
Que els que la imaginació
Dóna i amaga.
Jugant al joc,
Gairebé salvatge,
De seguir jugant
Amb les ombres
Que omplen de paisatges
El neguit de les aus,
Per volar més enllà,
De les aus
Que resten inertes,
Entre el neguit
I les lluites internes.
Del creador...
I les sirenes.
Bruixes i fades eternes.
Omplint les ombres.

Tot tornava (Quedant-me amb tu)

Torts on érem,
Enlloc ens trobarem,
No hi ha neguits,
La lluna ho deia tot,
I torts caminàvem,
Malgrat el mar,
Malgrat cada cim,
Malgrat cada despertar.
Tot tornava i ja res era,
Era la forma de tornar,
Ja res ens seria vedat,
I el somriure era pres,
I es tronava trist caminar,
El fet d'escoltar el silenci.
Mai les paraules digueren tant poc,
I no calia tornar a trobar-les.
Entre tots cavàvem els pous,
On l'obscuritat era absoluta.
On ja no calien més petjades.
On cap rostre era reconegut,
Ja mai més tornaria a trobar-me,
Tot tornava i jo ja no hi era,
I ja anava quasi un any, estranys,
O gairebé, o res, o tot,
Ja no calien més raons,
Tot tornava, però jo ja no.
Quedant-me amb tu.

Els records s'oblidaven (Constant infinit)

I ja no hi havia memòria
I ja res era com esperàvem,
Qui sap si demà tornaríem,
Els records s'oblidaven,
Ja no ens caldria tenir-los.
Tot era al pou, al fons,
Ja no hi havia foscor.
Ni nits, taules, teules, branques,
Ni victòries, derrotes, misèries.
Tot era al fons i endins,
Tot era justa al mig del camí,
La màgia justa i el destí.
Partida de daus per descobrir,
Ja no ens caldria pas sentir,
Ni bategar, érem energia.
I sentíem, dia a dia,
Nit a nit, per sentir-nos,
Sense fer-ho, dir-ho,
Sabent
-nos, descobrint-nos,
Assaltant fronteres com mites,
I sense companyia, llunyania,
Cors amb una altre visió,
La que ens donàrem per sentir-nos,
Sense fer-ho, en constant infinit.

Tot era al sac

I ben lligat,
Era l'hora de dir: "blat!"
I de les hores nues
Les prunes, les llunes,
Fer-ne constant el bategar.
Tantes il·lusions preses,
Ja no ens caldria somniar.
I ja la sort, l'atzar, la màgia,
Eren a cada cor,
Eren a cada ànima,
Les forces semblaven esgotades,
Ja no caldrien més albes,
Ni sols, ni llunes, ni dèries,
Tot era on ho deixàrem,
Tot ja era al sac.
I sí, així ho veia,
Ben lligat,
I el blat s'esmunyia,
Semblava que ningú
no volgués agafar-lo,
potser la incredulitat
o les ànsies per tornar,
despertar, sentir-nos,
i no caldre'ns despertar.
Ja res no suportaria el demà,
Ni les mateixes passes,
Ni el mateix desesperar,
En nom de qui i de què?
En quin nom varem lluitar?
I on era el blat? Qui el volia agafar?
Al sac? Ben lligat? Esmunyit? Agafat?

Res no ens donava res (El mateix res, que és el tot, que és el ser, res és)

I tot era igual
I de fet el mateix,
I la mateixa cançó sonava
Pels vèrtexs dels matins,
Tanta gent hi havia cregut
Que ara no hi son, i volen,
I res no ens deia ni ens donava,
Ja res, i tot al mateix moment,
Tot tenia la mateixa importància,
I res, cap ni una, el mateix, al seu temps,
La mateixa immensitat i el mateix bategar,
La mateixa i el mateix,
Ell mateix, ella mateixa,
Jo mateix, nosaltres mateixos,
Vosaltres mateixos, més lluny encara,
Fent del poema l'arbre l'escull la branca,
Cada vers un nou estel de fulles verdes i blaves,
A cada traça lluminositat de sol i matins eterns,
En un sol segon, en un sol moment. Eternament.
I tot igual, i tot al revés,
Tot era res i el res s'organitzava per expandir-se,
La seva llum era immensitat estesa i vers antic,
Cada paraula de l'ahir despullava el mateix encís.
Ja res no ens estranyava,
De fet no hi havien sorpreses,
Ni fins, ni destins, camins, dreceres, mites, idees,
Ja no hi ha marges al passat, present futurista,
Tot era el mateix malgrat la tarda i el verb,
Tot i els adjectius, tot i els qualificatius, tot era allí,
Al niu de l'ahir, ja res no ens podria separar ni mantenir,
Cada bri de llum era el lloc on trobar-se,
I ja no hi ha més al poema, ni al vers, ni tot, ni res,
I tot és igual i l'univers s'expandeix, demà el vell neix,
I tot és igual, i tot i res el mateix, del dret, del revés,
I res no ens donava res, només el ser.

La lluna a un matí de primavera (Trànsit)

I entre joc i dansa
Camino com la nit,
Intueixo la tempesta,
I m'allunyo de tu
Per no caure en ella,
Ets com una senyal,
Ets com la bellesa,
Que transita solitària
Pels camins de la tristesa,
I em vens a veure
Quan menys hi creia,
Ets, com ho diria,
La fada que necessitava,
La tendresa,
I vindré a tu,
Un matí de primavera.


Si trobés la forma

Que deforma i forma,
El teu cos sota els llençols,
El caminar sols,
El anar a contracorrent,
O seguir mar i vent,
Exaltar les onades,
Ser l'ombra de les passes,
Seguir l'estrella,
La més bella
Tornar-nos bojos d'amor,
Creure en l'aire,
Caminar sols.
I després encertar
Tornar a començar.
Sota uns altres ulls,
Sota una altre mirada,
Ser el cos sota els llençols,
I deixar-nos de passats,
Cercant en altres cossos,
La flor i la passió,
L'erotisme i la ficció,
Ser cel sense estrelles
O vigilar per encendre-les,
Per gaudir-les més belles.

Ment contra ment

Cos a cos,
Sense trobar enlloc,
Sense trobar un moment,
La pau mai sentida,
L'espant del ric,
Les joies dels pobres,
Els esglais dels joves,
El tarannà del poble.
Ment contra ment,
Cos darrera el cos,
Paraules i lletres,
Un posat melangiós,
Parades secretes,
Al costat del teu desconsol,
Donant la volta,
A les mentides que creem,
I sembla que ens volen lliures,
I despertem a la veritat
I somriem al vent.

T'estimaré

Nua de temps,
Nua de llums,
Que amaguin les ombres
Que ens han vist vius,
Serem serens,
Lluny dels falsos miralls,
On no veure'ns bells,
I navegarem
Damunt les velles ondes,
Les més sentides, estimades,
Les belles imatges d'aigua i foc.
Véns a dur-me
El teu bes imaginat,
Esperant-me,
Com jo t'espero a tu
A tu que mires i no dius,
A mi que no dic i miro.
Esperat futur,
Junt a tu.
I ara em miro,
A través de la llum,
Mullo els llavis, serà de nit,
Que ens trobarem, desitjarem,
Lliures de desamors,
Amants com la nit,
Encantats per fi.

Lliures sempre més

Vaig donar la vida
Per un tros de sort,
Sortia pel camí
Per trobar-ne el destí,
Sense idees marcades,
Sense origen ni fi,
Així, seguint el fil,
On tu i jo varem ser
Lliures un cop més,
No tinc altre demà,
Que el que tu em dones,
Sense lligams extrems,
Sense desitjar res més,
Sentir-nos com som,
Una altre vegada i una més,
No demanant res, i fer,
Assegurant cada tret.
On sabem que pateix
La forma recargolada,
L'univers i cada planeta,
Les estrelles que uneixen,
Com divideixen, creixen, neixen,
L'espiral forma de les idees,
De les masses, de les estrelles.
Plantejant alternatives,
Aclarint el compromís
Que ens omple de encís,
Abans del desig,
Decideixi per bé,
O per la claredat,
On varem descobrir aquell mal,
Que ens atorguen, cecs,
Així no hi ha demà,
Si tu no hi ets,
Si em perdés, un cop més, no et pensés,
Recordant la mirada, serem lliures, sempre més.

Un cop més, el ser (Lletania)

Vaig sorgir del teu inconscient, dolçament, amb el somni present, entre el pensament, el somriure a cada vers, a cada moment, a cada record, a cada vent, cada sentiment, tornarem allà on érem, sorgirem sincers, sense esperar res, un cop més, per sers sense ser-ho, ser com som, sense més, una vegada més. Trobant-nos, altre vegada un cop més, ser, ser. La nit ja dóna el seu traç com abans, demà no hi ha més ara, com cada any, cada mes, que el present, del dret, del revés, somniarem en llibertats trobades, no guanyades, merescudes, sense trampes. Sense res més, és innegociable, sense ser menyspreades les ales -Les nostres ànsies, el nostre fer- El ser, serem purs un cop més, com en lletania extensa i diversa, un nou brot on el vers enlaira el vent i la calma, la cala i la vall, cada sentiment i senyal, vertigen de les hores oblidades a la vora de cada jaç. Les històries son plenes, vivint eternament, si les imatges ens tornen, a contracorrent, allà on érem, on som encara, allà on serem, quan somniem, on començàvem la història, al present on entraves al meu inconscient, quan llegies les línies del pensament, a la ment, quan ens sentíem, per dins, completament, plens, lliures, purs, un cop més, el ser.

Entre l'espasa i la paret

Ja no tenien els frases fetes,
Ni les orgies on les feres,
Ja no hi havia bacanals a les idees,
I emmudien sols, a cops,
Esdevenien arrels pels fruits,
De les seves ànsies
Envers universos infinits.
Ja no hi ha camí ni destí,
I les frases i paraules es tornen mudes,
No hi ha món i tot és al foc,
L'aigua vessada no té aliment.
La seva fura és turment i goig,
No hi ha secrets on ahir or.
Ni és més fràgil l'esguard
No hi ha condemnes pels estats.
Els seus governants ni hi pensen,
Actuen cecs de poder i ambició,
I els qui miren no tenen ulls,
Els qui manipulen no tenen mans,
I si els qui haurien de pensar no ho fan...
On quedarà l'últim gran engany?
Quantes farses entre espases i parets?
Quantes armes li caldrà al resistent?
Quants pobles faran callar el turment?
Desitgen el present i l'acció,
Amb horitzons de mediocre color,
Espurneig de sol, diamants i or,
Arruïnen tantes misèries com mars,
Els cels ja no desperten ni ho faran,
I ja tot és als fars, on ahir la llum,
Després de tots els ports, oblidats,
Ja no teníem forces ni goig.
Les passions foren després coneixement,
Encerclant-nos per terra, aigua i vent,
I no naixíem ni érem pas res,
O tot el contrari, o tot el demés,
Però restaven muts, torts, morts,
Entre les esperes, les espases,
Les idees i les parets.

El coneixement pot ser aquella poció de la història...

El coneixement pot ser aquella poció de la història que mai no acabà ni sentíem, ja res podia ser vedat a les passions i la ment, els sexes als segles i les alegries per veure'ns com érem, ja res no seria ni sorgiria. No creiem en res i ara el passat hi és i no hi és, o és res, o no és, i hi és, altre cop, és fet, com antiga lletania on l'ombra s'amaga a la llum i la llibertat s'enlluerna de sentir-se presa. S'alliberen les ales i el vol pot amb cada recull de llibres i pomes, de novel·les i biblioteques, de coneixements i empremtes, de la flama encesa d'antics deixebles d'una època fosca i negre, on l'alè mesquí cremava per no deixar veure, on el feixisme amenaçava tants somnis com poetes, esquerres lliures i revolucionàries, ànsies de reconquesta al coneixement de les dèries, de les frustracions psíquiques, els psicoanàlisi dels pobles i les valls dels psiquiatres, mites cromàtics i oratges. Les paraules mai no digueren res i les gesticulacions semblaven oblidades.
I tot el que varem viure ja no tenia cap mena d'importància als ulls dels controladors d'ulls foscos i l'alè del crim policial, els llargs dits dels polítics amb l'absurda obsessió per separar-nos, no els importava la infantesa als ulls dels treballadors i estudiants, alimenten encara les pells amb pudor d'oficines velles i garjoles ufanes, les seves dèries son cegues fronteres on la llei s'empara amb mateixes idees de control i paternalisme d'Estat, les empremtes d'aquells comiats ja res duran a la resta, el coneixement pot ser aquella poció de la història on la fera encara s'alimenta.
Som qui érem, sense més govern a les idees, ni al pensament, ni a les lletres. Ja no hi ha marges on ahir el coneixement no ens va deixar sentir. Ara vers i paraula, bes i onatge son al mateix riu, el coneixement ha vessat sang en nom de paraules, promeses i idees, mai més la mar tornarà a om
plir d'horitzons de foc, l'esperit de les músiques del món. Aquesta poció de la història enumerarà cada il·lusió i cada far, cada nota, cada pentagrama, cada record, cada acord, cada onatge: El somni, el dolç despertar.
Ja els assassins de masses, en guerres, paraules i fal·làcies no podran tornar el record d'antic patiment, tortures i sagnants persecucions en nom de qui sap què, de qui sap qui. D'on havíem d'anar a morir. El coneixement pot ser aquella poció de la història, com tots els reculls d'autors d'una i l'altre banda del mar glaçat, on el fred i la calor ajunten vides i morts, encanteris i senyals, la vergonya de tornar-nos a trobar més enllà d'aquest mar i l'ànsia per crear o destruir, de seguir sagnant per les vores del riu del coneixement. Antigues fàbriques on el seny s'esmuny entre teles d'aranya, on busquen presoners per les seves consciències mal ferides, on no volen veure la llum ni mai ho faran, on només el foc els cremarà ànimes i delicte, judici mundial als criminals de guerra, de cada guerra, un sol mot, un sol crit: Pax! Pau! Paz! Peace! ...
I no, no hi ha esguard pel pensament, les cançons de llibertat son les ales d'un nou estel, el seu vol son idees i no, ja no hi ha coneixement on ahir hi havia alliberadors moviments, l'arrel del pensament el duem al cor, la seva flama és força i goig, no ho hi ha final més enllà del Sol i el seu desig encén i crema natura i carn, amb el seu desig complert ens rebrà nus de paraules, buits de mentides i veritats, ple del foc que creiem descobrir, que creiem dominar...

Que no acabi la màgia

Ni ara ni mai,
Sempre mags i purs,
Tots i un, un i tots,
Aquesta espurna que neix,
Aquest batec del primer anhel,
Les hores càlides i el vent,
Els teus ulls donant calor,
La imatge tendre del record,
I sentirem les mateixes mirades,
Sentint-nos pur i mags altre vegada,
Instant begut on la cala junta la vall,
On l'antic somni és fa senyal i llum,
On comença el somni del gat blanc,
On comencen els dels gats negres.
Les seves urpes son senyal i destí,
Cada moviment alliberador dels felins
És símbol que no hi ha tarda als cims.
Que som on volíem i no ens cal xerrar més.
Ara que cor i ànima sorgeix tornaré a escriure,
Callar encara dóna més veu a qui la volia robar.
Ara que ja veiem, sentim més,
Les nostres il·lusions son passat i futur,
És el present que ja surt i bull, sent, és foc dolç,
El record de cada vell instint, de cada moment,
De qualsevol gest, de qualsevol ment,
Darrere de cada sentiment,
Sense cap passa urgent.
I que no acabi la màgia, a cap moment,
Que no acabi aquesta lluna llunàtica,
Després de l'alba ve la calma,
Darrere la imatge, la màgia...
Que no acabi... Que no acabi.

Vall a prop, mar enllà, plana endins

La teva veu m'acosta,
Els teus mugrons de mel,
Xocolata fina i saliva,
Els teus ulls dins la nit,
Dins l'infinit, dins els dies,
Ets la flama i l'espurna,
El brillantor del sol radiant.
El teu cos s'obre al món,
A la seva dansa, alegre vol,
D'amant i tornades, d'ales,
De dies, llunes, nits i sols,
Del que ens mancava, del dol,
De l'etern desconsol.
De veure'ns nus i en calma,
Sota cada batec, cada llençol.
I ja no som un, ni dos.
La tarda desperta l'encís,
- Vall a prop, mar enllà, plana endins...-

Màgia multicolor

Ni negre, ni blanca,
Ni pel bé, ni pel mal,
Màgia de colors,
Als ulls dels ciclons,
Carregats d'il·lusions,
Carregats d'emocions,
Plens de raons i cors, mort.
Vida al somriure, cada pas al pou.
Món i energia, víctimes i consols.
D'aquí a la màgia multicolor,
Seguint les pistes, pel carrer major.
Màgia als ulls dels ciclons,
Vents huracanats al despertar,
Ment translúcida, clara,
Nítida i salvatge, desfermada,
Gens humana... alliberada...
Animals als matins,
Tu i jo, el després.
Tants motius i més.
I un poema de tristesa,
I un poema d'amor,
Dins el mateix vers,
Dins el mateix entorn.
Tants motius i més,
Transparents com el gel i l'anhel,
De vells, de nous i nens,
Despertats i serens. Plens.
Màgic encontre per turons i valls,
La llàgrima del primer riu és pou,
La seva fundaria l'esguard primer.
Foscor i llum al aixecar-nos,
Sense veure'ls ni adonar-se'n,
Trobant estels i guies on trobar-nos.
A cada passa, a cada trobada,
A cada senyal, perseguint el karma,
Entrant en trànsit a cada passa.
Dharma i darrer goig a la tornada,
Tantes promeses de tants falsos amants,
Tantes incògnites com diamants, instants,
Cada vas de sang i cada bes de robí,
Cada espurneig de màgia i or verí,
De tantes vides com morts,
Petroli de la sang desfermada,
Ara la màgia vol tornar,
Masses paraules potser la van matar,
Però mai és tard i el sol esguarda,
La terra s'inclina per no veure la imatge,
El mirall mai no tornaria el reflex,
Aquest instant neix i ja és.
Ni negre ni blanca, màgia multicolor,
El teu, el meu cor, l'alegria i l'amor,
Cada color, cada flor, energia de l'enyor.
I tornarà el temps de coves i herbes,
D'arbres i diables, de bruixes i fades,
Ja res tornarà a ser negat
I les paraules desapareixeran.
Cap sentit tornarà a tenir escriure o dir,
Cap vers podria anunciar nova albada,
Cap més preciosa que el cant dels arbres,
El cant de cada branca, el vol del vent,
Ja lluny de nosaltres mateixos i tanta gent,
Tots junts i trobant-nos, màgia enllà.
Ja endins i lliures tornaríem
De tantes promeses,
De tants falsos amants,
De la màgia ferida,
De tornar-nos a trobar...
Màgia multicolor al despertar.

Somnis closos

I llunes salvatges, neules i fades,
Carícies de carnoses trobades,
Ànimes vessades, tendresa estimada,
Somnis d'olives, mató i mel,
Records d'infants a les mirades,
Instants oblidats al primer bategar.
Ara ja no hi ha estrelles a la mar,
Ni esteles, ni queda el naufragar,
Després ja ni núvols, ni nit, ni ahir,
Ja les ombres no fan patir.
Les seves forces i enyorances s'omplen,
Aquests llavis i la força,
Els nostres llenguatges i l'alba,
Qui sap si demà tornarà el cant.
Ara el caliu és a parts,
El constant bategar i les imatges,
Qui sap si tornarà l'unió pels prats.
EL bosc s'omplia de tendres esperes,
L'escull de l'ahir oblidava cada camí.
Les passions i el desig extrem, l'univers,
La lluita plàcida, cada present,
Així com ara, aquí, incondicionalment.

L'últim

L'únic i salvatge,
La flama encesa,
El cor latent de l'au,
El niu el cabal,
Cada gorg, cada bassal,
Cada lloc d'aigua i gel,
Cada constant lament.
EL rierol i l'ample mar,
Les ànsies de tornar a salpar,
Ja res no aturen ni res ja saben,
Després de la primera,
Després de la darrera carta,
Ja tots els reis son a la taula,
Els seus ulls tot ho contemplen.
I s'aturen les imatges,
Ja res sorgeix de la tarda.
Ja no hi ha joc a l'onatge,
I el blau no és esclau,
Ni el cel presoner de xarxes,
Cada peix és de rubí i plata,
Les seves venes son foradades,
Els fòssils ja no veuen l'últim ús,
De les seves primeres idees,
Del seu constant estimar.
La destrucció omple de límits
Tants infinits indomables
Que s'obrien als ulls,
Tants laberints clandestins
A les ments que veien per dins.
Després d'això, ja no hi ha la calma,
Tants moviments salvatges s'allunyen,
Com les ales per les terrasses,
Plomes escampades damunt onades,
Sol i ombra ara abracen,
I les brases tornen les barques trencades
On el foc d'ahir va encendre la tarda,
Ara la calma és a cada cala, el silenci, crit,
Ja no es podrà tornar allà on era la imatge,
Cada bri de llum ara és camí on trobar-se.
Ara potser ja no hi ha més encanteri,
Ja veiem que no hi ha color de tardor,
Ni tardes durades damunt les onades.
Aturaria els versos si pogués encara,
Arribarem on voldríem malgrat el mar,
Malgrat la mar, malgrat totes les onades,
Les més suaus, les més llançades,
El blau silenciós i sorollós de tempestes,
Calitges, bromes, aigua, foc i mites,
Cada antiga civilització ara se'ns acosta,
De les seves aigües arriba el primer vers,
I ja no hi haurà després, i doncs, res més.
Serem qui seriem sense voler-ne res més,
Allunyats de llunes llunàtiques, velles imatges,
Fent més automàtica la frase i cada entorn.
Tants trons sense nom, ocupats,
Tantes vides a les morts en combat,
El somni vell del soldat desconegut ha acabat,
Ni tan sols havia començat i ja és mort i enterrat,
Tantes morts de vides al cel trencat,
I l'últim, ja es sap, anònim i "sagrat".

Desfullant-se

Despullant l'alba
El secret es fa present,
Amb destí pres i alat,
Estant estimant,
Ja som més iguals,
Desfent vent i mar,
Trobant-nos nus i molls,
Desfullant-se el temps,
Tindrem més, per res,
Tot per desfullar.
Cada mot, cada vers,
Desxifrar els silencis,
Desvetllar cada clau,
Sentint-nos més amants.
Despullar l'arbre,
Sentir un sol bes,
La insostenible veritat,
El moment, el lament,
Cada instant present,
Qualsevol forma diferent,
Sentiment, ment i vent,
Moviment, sol i gent.
Preciosos invents, cels,
Desfullar el present,
Sense més estímuls,
I vés, ser transparents.
Entretant, volant,
Radiants, mai més humans...
I despullant-se ve l'aire,
Desfermant-se, la tarda.

A penes puc descriure

El que t'escric i dic,
Després d'aquesta lluita,
Sorgint del més remot,
Del més enllà, ressorgint.
Ja no puc prometre ni vull,
Tan sols dir-te que sento,
Sense que el record sigui present,
Crueltat de la veu adormida,
Que sembla que ningú no escolta,
Que sorgeix del no res,
I s'escampa, i s'escolta.
Sang de violències preses,
Batecs en silenci
I ja no veig res més,
Aquest detall s'estampa
I ja no ens diu res més.
Callades les ales el cel neix,
Tallats els sentiments i la ment,
Sorgiran conductes com viaductes,
Consultes abans no surtin i siguin,
Fent de les normes i les lleis
Il·luses fronteres on es creuen dictar,
On jutgen escrivint i descrivint,
A un sol infern de text i llibres d'estil,
Les seves fulles a penes puc descriure,
Els dictàmens i judicis
de negre contrast
No ajuden a trencar grises cadenes
I els uniformes de color apagat
No son res més, no hi ha comiat,
Adéu-siau a la por i l'horror,
A la bandera sagnant dels dictadors,
A penes puc descriure els ulls foscos,
A penes puc descriure la pell de la llum,
De vegades quan moro per una estona
Em torno a veure i et veig a tu,
A ells, als que resten, els que no hi son,
I son melangioses les promeses i bulls,
De les teves mirades sorgeixen amics,
Amagatalls on trobar infantesa i el vers,
De tu neix cada branca, cada fruit,
I ara potser seran les idees esquivades al vent,
I ara, qui ho sap? Sorgiré un cop més,
Cel a cel, riu a riu, mar a mar, niu a niu,
La mirada estranya de la nit tot ho aclapara.
De les nostres barricades no podran deslliurar-se
I ara el company és plany, goig i esguard,
Darrere de cada pany es fa alegre i esclau,
Les cadenes entre les claus anuncien portes obertes,
Les mans per desxifrar errònies lluites i fites,
Tantes paraules per veure'ns salvatges i lliures,
Tantes paraules que a penes puc descriure,
I la mar ja és calma i flama encesa, ja ens diu "adéu".

Salina

Sal marina,
Dolç record,
Aigües de gel,
Foc etern,
Instant present,
Domines l'ambient,
Salines al passat,
Juntes dins el vent,
Gent que cerca
Malgrat el mar,
Malgrat l'abans,
Un tros de sort
I tornar a despertar,
Néixer i somniar,
Salina de blau i verd,
Salina de sal i vent,
Anuncia calma la cala,
Illa misteriosa
on comença la dansa.
Sal marina
Dolç enyor.

Les frases dites ahir

I les frases dites ahir,
I doncs, ja no tenen cap sentit.
Després dels sentits trobem imatges,
Cada arbre dóna l'ombra
On els cossos busquen la tarda,
I troben torts tots els marges,
Mentre minven com estels glaçats,
Estels de foc i de vent al·lucinant,
De desenllaç i dolç traç, dies de glaç,
I tot i això, tot i el demés,
Serem on volíem un cop més,
Sense més, ni escrits ni vent,
Amb un sol somriure, un sol lament,
Serem només comiat darrere cada imatge,
Serem el que havíem imaginat
Malgrat cada mar, malgrat el grat,
Malgrat el glaç... i malgrat el blat,
Ja res podrà aturar aquest gris batec,
De les foscors més obscures arribà el vent,
Entre les entranyes estrenyies el cel,
Ara totes les ombres son llum del present,
Les frases dites ahir ja no son, ni les volem,
Ara tan sols son paraules on ens veiem.
Ja no queden marges per les frases dites ahir,
Cada cor és foc candent i ens apropem,
El caliu del sentiment pot més que la raó
La por que esguarda el pensament és fredor,
De les seves presons mai naixeren flors,
I el perfum que donava el bis a bis
A tornat a fer sentir al jove
La feblesa de la seva ànima,
La lleugeresa de cada bes,
Entre cada barrot, la ment neix.
L'espurneig de cada sol el desconsol,
Potser arribarà el dia i el carrer vindrà,
S'endurà els seus peus de nou a passejar,
Els núvols seran el nou pas,
El seu cos feble l'obscuritat abraçarà,
De nou, si ha pogut despertar,
La nit de l'existència
En un sol gest podria matar,
El seu cos deixar de bategar,
Només un instant de corda o navalla,
De vidre, fàrmacs o arma blanca,
Totes les possibilitats li donaren,
La vida moderna tenia les amenaces,
I va creure en el passat per tornar-hi,
I va creure en el futur per anar-hi,
I va creure en el present per ofegar's-hi,
I les paraules escrites ahir ja res diuen,
I les farses dites ahir ja no son ni volen ser-ho,
Ja la mort és vida a un horitzó difús,
L'energia atrapada del cos
Ja no té on trobar nous horitzons,
I aparca l'ànima a la vorera del primer niu,
I vola lliure per universos de mar i cel,
Els rius de l'existència ja no li diuen "adéu".

Lluna blanca (No torni la foscor ahir buscada)

Cansats d'esperar
La lluna canta,
Tantes vegades anomenada,
A tants versos sense tornada,
Tants instants s'endu la calma,
I de tant en tant tremola,
La terra, el batec, la flama,
Que tot ho crema i amaga,
- Sembla que ho fa encara -
Abans no sigui massa tard,
O massa d'hora, què més dóna?
Si d'això se'n diu cel,
Si d'això se'n diu raser.
Que no vingui la foscor mai més,
Que el bes no esperi ni mori,
Lluna blanca per totes les onades,
Instant de mel i vent on trobar-se.
I si ve que sigui buit el demés.
Darrere aquestes imatges vagues,
Darrere cada lluna la llum canta, oculta.
Prova-ho hi ho sabré, ho provo, ho saps,
Cúmuls d'experiments i experiències,
Tots som u, u és la resta que mancava,
Ja no caldrà buscar, mai més cercar,
I canta, tant anomenada, lluna blanca.

Com pot ser, és

Tants matins de lluna espessa,
Tantes matinades trobant la fressa,
Com pot ser si és i no hi és?
Si camino a contracorrent del vent,
Si m'atures, si véns o no véns,
Si anàvem abans pels camins
Ara les dreceres es fan llum,
Lluminós camí on creuar-se,
Per fer paral·leles amb estels i estrelles,
De cercar com rius perpendiculars els mars,
Creant geografies a les vies més antigues,
Trobant mapes a cada illa màgica de calma,
I tant com havíem de dir i ara no reculem,
Com pot ser si ja tot és i no és?
Què ens aturava? Què ens empeny?
Ara les dreceres es fan llum,
Lluminós camí on trobar-se,
A prop dels més bells rierols per estimar-se,
Han deixat les mesures i els ritmes a les platges,
Els seus marges només son pell i sal, sol i esglais,
I tota la profunditat es fa nit, el dit i el no dit.
Com pot ser? Sí, és, és, ja és fet.
Com pot ser? És o no és.
Potser serà el mateix, pot ser,
Fet i fet res ja neix, com pot ser, és
I no creix el rierol prop el sol,
L'espurneig de l'estiu no cedeix,
El seu foc és el darrer anhel.
El silenci mai no és complert,
Ni callen les fulles al vent.
I el rierol ens feu nedar, cert,
La seva bategada és principi i fi,
Ara les ombres ens duen on ahir,
O potser només m'hi duen a mi.
Com pot ser? És? Hi és? El desig creix.

Inspiració obsoleta

Les mateixes frases dels ahirs
En una copa antiga de vi negre
A les mateixes tavernes on reposen
Les nostres velles idees.
Es governaven il·lustres decrèpits,
Les seves acres submises,
Ja no tenen veu ni lloc,
I l'ocupaven arreu, per sempre,
I esperaven qui sap què,
I suplicaven a qui sap qui,
En el seu nom guerres,
En el seu blanc resguard.
Diables, nimfes i fades,
Si ens mancava el desig,
El tornàvem a trobar,
Ens calia cada bri i claror,
Cap mancança d'obscuritat
Tornava al relat, i bategàvem,
Qui ho sap, inspiració obsoleta,
I gris combat.

Esclats a la tarda espessa

Esclats a la tarda espessa,
S'han acabat les albades,
Estaven estimades les llunes,
I res no acabava abans del cap,
Qui sap si les suspicàcies,
Duien les conseqüències
I sorgiren els somnis,
No tenien les ànsies.

I estimàvem la llibertat

Tal com l'estimem ara
- I el cor és el cos -
I mai res ens va engabiar,
- Cossos i ànimes -
I res es va trencar
- Esperit i crit -
Tantes llums
A la nuvolosa ombra
- Llança i lluita -
Tantes paraules
a la llum de la lluna
Tants silencis compartits
- Rubí encès, negre nit -

I el somni fa la resta

I el que somniem ja no hi és,
Ja res resta mut i creix el joc,
De totes les imatges de passat difús,
Sabem d'allà on érem i sorgim de nou,
Ja res no ens espera, no esperem,
Els somni fred i etern, el desconcert,
Qui ho sap si darrere les preguntes
L'univers neix o creix,
S'enfonsa si diu o calla,
Si de res se'ns fa estranya,
Pel pescar ja no hi ha canyes,
Per no haver-hi de res, res ens manca,
El sol s'encarrega d'escalfar-se,
Cada individu és u encara,
Quan tots som un i més, ara,
El somni fa la resta,
Malgrat res no demana
Potser després de cada vers,
De l'escriptura automàtica
Ja res serà com era,
I res ho és encara.
Darrere les claus hi han les portes,
L'amor no és font ni pou, broll o moll,
De les seves flames vessa el foc i l'aigua,
Ja mai més podrà ser estranya la membrana,
Darrere les falses obsessions i la tarda,
Cada mot em durà a l'hivern calent,
A l'abric de vent i fura, el dolç estel,
Ja mai més tornaré a creure en mi mateix,
Darrere cada nan l'univers s'expandeix,
No creure en res ni ningú, només així,
L'atzar de les hores trobades i els nous nens,
Després de la calma sorgeix l'estel,
I no hi ha qui afluixi ni és trist el cel,
Darrere dels núvols ja no hi ha alcohol,
Després d'aquest instant ja no hi ha sol.
Darrere de les claus hi ha les portes
On ser lliures i trobar-se.

El primer dubte (I la escriptura automàtica de res no ens serviria)

El primer dubte ja és a la vora del riu i la plana, cap sentit ens empara, ni ens cal, ni ens manca, cap enigma, res no tornava i ho feia, res no deia, res preveia ni predeia, i així creixia, ja naixia, la força del vers que res no eixia, cada escull moll anunciava ulls on trobar-nos, ja no calien paraules arrogants ni covardes, cap màscara podia entreveure el dolç comiat.
L'escriptura automàtica ja no veia la llum, ja no veia la pau, ni l'harmonia, ni la flauta que ens va fer somniar, tot era al pou encara que poguéssim tornar, tot era a l'univers infinit que ens va fer dubtar, totes les energies que ens van fer ressorgir ja no varen poder recular i així seguíem sense poder aturar el pas, cada barrera, cada balla, cada branca al camí plàcid dels prats verds, i platejats, anunciava horitzons de durades estrelles, càlides mirades on acabava la tarda, la nit espessa era sentiment extrem i suprem, de res no servia el vers, ni tan sols mirar-se a miralls llunyans, tampoc a poemes estranys, així ens tornàvem a estimar, i les tempestes anunciaren la calma i el vi va fer el just caliu a les tornades, cap cos va ser amat malgrat els segles, malgrat cada astuta mirada que despertés, ja restaran lluny del temps. El vent durà el corrent, ja no hi haurà present, darrere de les últimes notes ja res és ni deixa de ser, ara tot és al ser i res serà ni ja res és, a cap ésser és, no serà mai més. El primer dubte va sorgir i tot era al raser de els hores oblidades, aquelles per les que no valia la pena lluitar per
un record que memorava selectivament cada paraula, gest i imatge. Malgrat totes les tardes, ja no tindrien contrapartida al ball de les paraules, els éssers que vagaven per amples carrers i places no tornarien al riu de gent que mirava sense ulls, la tendresa dels instants ja no tornaria on ahir el teu somriure va fer de la cançó trobada, on cada vers i nota queia de cada arbre i el pentagrama antic no tenia més secrets ni enigmes on trobar-se.
I el somni ennuegava els retalls dels miralls, ja no hi hauria primer dubte malgrat la munió de decisions preses a les presons on els presoners s'afanyen a fer néixer, com amagatall i raser on sentir-se pres de les més belles imatges, símbols, signes, mirades, empremtes i ressenyes. A aquells racons on era més senzill estimar cada espurneig, cada batec, cada vidre emmirallat de present fet o no fet, fet i fet, desfets els fets ja no quedaven fraccions de temps ni espai. Com una au transparent els cossos ja eren fosos, les falses lletanies de ser o no ser, estar o no estar, per mi ja no tenien cap mena de significat. Ara ja no ens caldria creure en falsos miralls, de fet cada vegada que sorgia del somni s'havia d'aterrar. I enterrar-nos en vida no ens va fer estimar més la mort o la pròpia existència, ens creiem qui sap què i qui sap qui, després del primer son, on res no hi havia i l'embrió es feu massa al món, on els nostres cossos i ments ja eren oberts a tot un univers de sensacions i pensaments, a tot un seguit de móns imaginaris i infinits, on la cendra omplia cada cim, cada pou, on el foc es faria glaç i el glaç foc, ja el fred seria càlid, just a aquell punt de la història on tot el pensament es fa finit i infinites son les possibilitats de llum i foc. Sense remissió el món es veuria en flames, a cap ull animal tornarien les més salvatges o tendres imatges, a cap ull del més verd desmai.
I el mareig no era més que símptoma que alguna cosa no funcionava prou bé, cada senyal o dolor localitzat era vers on ens veiem com érem, sense esperar salvació fortuïta, diürna ni nocturna, enlloc. Res de l'espai o l'univers, ni de l'infinit o l'encís del vers precís, no tenien res més a dir-nos i s'esmunyien entre espais vuits on em trencaves el cor per llepar-lo o menjar-lo, on ens sentíem carregats de ferides i cercàvem antídot abans res no ens acabés de ser negat del tot. I aquí acabava el primer dubte, ni les frases enrevessades ni els poemes indesxifrables no ens van poder dir res, res més. Què esperàvem? De res ja ens caldria, de res ens serviria, ni pensar, ni parlar, ni escriure.

Ja no hi ha connexió (Tot és allà on era)

Al món oníric de ments,
Ja no hi ha connexió
Entre el somni i el gest,
La mirada i el reconeixement,
Ja no hi ha més terres
On omplir les botes de pedres,
Sabem on érem i tornem encara,
Cada llamp, cada llampec,
Les flames enceses anuncien instants,
Cada foc encès és llibertat,
Ja no hi ha connexió ni senyals.
El codi no podria ser desxifrat.
Qui ho sap? Qui no ho sap?
De fet cada moviment en espiral
Entona notes discordants a la memòria,
Els somnis encesos de totes les nits
Com la capacitat telepàtica de l'infinit,
Qui ho sap si serà o no serà així demà,
Ara balla el sol on ahir les tempestes,
Ja de res no ens valen les hores obertes,
Teníem amagatalls per a les idees,
I ara ressorgim per sota d'elles,
Ja no hi ha comiat ni dreceres,
Tot és allà on era. A cada finestra.
I no hi ha connexió malgrat l'espera,
Potser és ara o mai, potser mai serà.
I sempre, tot és allà on era.

Instant present (Recull de sentiments)

A l'instant present
Ja no hi ha drecera,
La calma fa la cala
I hi és i no hi és,
Amb totes les ànsies preses,
Hi ha i no hi ha tempestes,
El somni i la realitat son el sol,
On ho son tot i res al mateix temps.
L'aigua ho crema tot, el foc,
El foc tot ho glaça, res quedarà,
La mare mar és lluna i bruixa,
És la dona que tot ho dóna i viu.
El bruixot fa encanteris i conjurs
Els mites ja no hi son
I la màgia no vol ovació.
L'instant present hi és, no hi és.

Les professores del despertar

Diuen que els teus batecs
Son el refugi dels fràgils,
Per les teves cames
Sorgeixen les ànsies.
I ens trobem molls i bruns,
A dispenses del foc i el sol.
El teu cos és precipici i final,
És tot començament, ensenyament.
A la vora del camí, les pedres,
Mans cremant a cada jardí,
El verí és antídot i el mai dit.
Les professores del despertar
Ja s'allunyen, a cada nit.
La poesia dels seus ulls
A la nostre ment no tornaran,
L'ultima i més que probable,
Ella, la salvatge, és negre i deessa,
Blanca lluna i negre nit.
És la bruixa de bé i mal, que cal.

Vall embruixada

Al ball de les fades
Les ones encaminaven,
Les seves passes es trobaven,
Els seus destins son horitzons,
On ens reflectim on som.
I ningú no mira ni vol veure,
És un fet, qui escolta no parla.
Aquell que parla no escolta.
I així eternament,
Escoltant la vall embruixada i el vent.
Ja no hi ha sortida,
Al món d'ànimes i animals,
Ja les bruixes no garantien res
I les més belles contrasenyes,
Ja no tenien més senyals,
Ni comiats, ja res era donat,
Les nostres ànsies i el demà,
Destí i tempesta, calma i conquesta.
Cada bri de llum ens tornava on érem.
Ja no calien més sistemes,
I el ball de les bruixes,
A la vall de les fades
Esperava darrere les finestres.
Ja cap lluna il·luminava
Cap sol, cap núvol, cap tempesta.

Allà hi vaig tornar

Quan menys qui creia, cada record em torna el perfum del nord, la llibertat que em donaves, quan res no és demanat, els batecs son senyals que no cal oblidar. El rostre de la bruixa - fada - nimfa - deessa , perfum immaterial de l'energia mai presa. Cada rostre és important, cada instant té allò que el fa especial i irrepetible, encara que torna després de fer l'amor tens el millor rostre estimat que he conegut. Torna l'amor, després de tot, la teva fisonomia em torna on la primera escalfor compartida. Ja no hi ha límits ni marges a la llibertat assolida. I cada fracàs, cada emprenyant instant de fura i huracà, de tornado i tempesta d'aigua i sal, de sorra picant i algues espesses, i negres, sense remissió em torna on era, hi soc aquí, encara aquí, allà hi vaig tornar, quan menys hi creia.

Frases de la memòria dels fulls en blanc

Tot moviment respon al caos, sense harmonia res és ni creix.

Res pot tornar on res es va aturar.

I no hi ha marges a la nit, ni a la foscor extrema, ja res és com era.

Darrere del rostre hi han els enigmes i els secrets, les vies per veure'ns on s'és.


Ocell suïcida

Les ànsies d'aixecar el vol
El desig mai dissolt,
La tendresa de la deessa,
Els seus llavis de foc latent,
Ja res no anunciaven ni deien
I ara ho fan tot present.
Ara l'ocell ja no vola,
Ni sent, només el fred.
Les tempestes guaridores
El batec de les ales liles,
Llibertat de les hores i els mites.
Ja res serà com palpita,
Les flors s'han oblidat
De l'estimat i l'amant,
Cada bri de lluna és instant.
On el niu reposa
I el riu no s'hi posa.
On els peixos son miralls,
Les seves ales no volaran.
I el somni dels avis
L'anhel dels savis
Ja no somniaran, morint,
Ja sembla que tot ha acabat
I els esperits continuen donant senyals,
Tot serà ser-ne conscients,
Més enllà, escoltant.

Nit que esguarda

I de nit esguardàvem tantes promeses com vocabularis, cada lletra era sinònim de trobada i lluita, ja res és com era i ara les bruixes pentinen serps. No plou ni fa sol, ni neva i la boca del llop tot ho contempla, tot ho esguarda, mentre mira i sent. Els sentiments de la fera potser no son res comparats amb els de l'ànima gelada i seca, la seva tendresa és més poderosa que qualsevol força, la seva mirada fosca tot ho pot. I potser tot és millor així, ara que els dolmens ja no tenen el costum de baixar cada matí a la vall, ara que sembla que ja no els veiem, ara que sembla que ens és ben igual. Demà ja no tronaran les ànsies per alliberar-se, és ara o mai, i les tempestes mai no esperen l'ultima imprecisió, l'últim dubte abans del vol. I la nit esguarda cada traç, després de l'obscura tornada ja res és negre ni la foscor es fa infinita, tot és llum al matí de les idees lliures, del pensament oposat a la resta, del caminar a contracorrent o deixar les ales lliures a cada ràfega de vent.
Hi ha tantes tornades al començar que ja de res ens val tornar a començar. Aquesta nit esguardava tants silencis com carícies, tants batecs com sentits. La fura és la tendresa, i l'esguard el darrer vol, la nit esguarda tots els pensaments

Betes de sang

Betes de sang, robí encès,
Flama de roig intens,
Cap moment es negat,
Ressorgim malgrat el cant,
I la cançó s'encén i bull,
Darrere el consol no hi ha sol,
Ni batega el primer drama.
De les llunyanes bromes salades
Surt el primer mar volcà,
L'encís de mediterrani volcànic,
I el futur és somni que no diem
Per fer realitat el pas següent,
I així descendim a les penombres,
On ja no hi ha cap llum ni color,
Som l'últim dels sentits,
Per a ells: l'olor.
I sabem més per nassos
Que per la ment, a cabassos,
A contra el vent, a contracorrent.
Betes de sang i rubí encès,
La fortuna no la vull i creix,
A cada passa, a cada udol,
Que vol el vent sense el meu plor,
Potser tan sols el meu cant i el cor,
Qui sap si la raó per ressorgir de nou.
Ara que sé que de l'orina se'n fa or,
Ara que sé que de la sang rubí i calor,
Ara que sé que el preu més alt és la mort,
I que el darrer bes és la nova cançó,
Ara que les betes son sang pels especuladors,
Anuncio la meva treva amb forma de cicló
Per fer la pau més duradora i sense cap nord,
Sense fi ni raó, potser serà inútil i no hi serem,
Potser mai més no ens trobarem, tant de bo
Que no fos així i tinguéssim raó,
Que mai ningú pogués dir-nos un "no",
Que tot el que volguéssim només calgués anomenar-ho,
Així... Només: "Pau, llum, harmonia, tranquil·litat..."
I ja cap beta de sang podria encendre els fanals,
Cap
paraula meva tindria cap sentit,
Cap de les d'ells, tan sols les teves i el vent,
O ni això, o tot a l'hora i a contracorrent,
Sabent i essent, lluitant i coneixent,
Res i tot, el demés i més històries,
Les meves, les teves, les de tots,
I cadascú, les de la resta i cap a l'hora,
Sense més motius on veure'ns,
Radiants i plens, cercant la bona nova,
La que du la llum de la lluna plena i jove,
Aquells estels als teus ulls que res no volen
I com volen tot ho poden i enamoren.
I els crits dels cascavells i els deliris messiànics,
Els de tots i el d'un mateix, els dels demés,
Potser caldrà deixar el vers i la nit,
Tots els besos i les carícies emmudides,
Totes les carícies i les abraçades,
Potser caldrà desempallegar-se de tot
Potser caldrà desempallegar-se de res a l'hora,
I si em crides vine i si et crido vinc,
I si em manes et mano i si et mana em manes,
I si et mano la manes i potser caldrà deixar-ho,
Que no hi ha qui mani ni a terres properes ni estranyes,
I no vull oblidar les betes ni les mines trobades,
Darrere la nit ja no caldrà besar-se,
Ni enamorar-se, i és la nit més adequada,
I son els mateixos cels on cal trobar-se,
Com un llac que recula i no descansa,
Com l'etern riu d'ones properes i estranyes,
Ara ja no caldrà esperar res ni cercar-se,
El secret i el misteri son als ulls, no hi ha betes de sang.

Tots els versos ho son tot (I a la inversa)

On hi cap el vuit i el tot,
On no hi cap res més,
I entre tu i jo, el món.
Allà on l'univers neix
Els cicles son més que històries,
La mateixa roca que estimà
Ja ho entenia tot
abans de donar la ma
I estima encara, tot ho pot,
Tot ho fa, tot és el mateix vers,
Tot ho pot i no ho pot res,
Ja es sap: Tot i res és el mateix.
La roca tot ho estima
Ella ens fa animals.
Nus rient i ballant,
Sentint i somniant,
Damunt la mateixa pedra,
Damunt a mateixa roca,
Acords que duem al cor,
Instants on rebre cada roc,
Cada acord, cada carícia.
Saps quina és la senyal i la clau,
No seré jo qui et digui on mirar,
Ho sabem i ho neguem a cada instant,
Sembla que no ens sapiguem iguals,
Encara que l'única diferència és el cos
Ja no quedarà cap soc, cap, no pas enlloc,
Només dins nostre neix la mirada,
En la memòria cada mirall i escull,
Cada cascall, cada ull que ens acull.
I els alls penjats als amagatalls son folls,
Ells anuncien el darrer bes, el darrer vol,
Ja no ens quedava res del que varem ser,
I semblava que volíem tornar on érem,
Ja no ho podríem ser-hi mai més.
El fet és que...
On hi cap el buit hi cap tot, i doncs: Res.
On no hi cap res tot hi creix, ja neix,
No cal dir-ho: L'univers s'expandeix,
Tot decreix i res no mereix, ja és,
Tot ho pot i encara pot més.
No cal dir-ho, perquè ho dic?
Caldrà mirar-se com d'altres al melic?
Mai va ser necessari tornar a la terra,
Seria necessari veure-la com era.
I així deixar l'infinit a cada univers,
A cada vers, terrestre i oníric, màgic, i al revés.
Reneix la flama a cada ràtzia,
Demà els fanals seran senyals,
Ensenyaran senyes i dreceres,
Tot ho faran i podran, sense ser res,
Seran el anterior rierol on veure's
Abans el nou cant no vegi la mel.
La carícia dolça dels llavis humits,
El cos jove i fresc, la vellesa bella,
El instant de dolçor de tendresa i tu,
Ara que la nit és el conte precís,
Ara que encara despulles ones com ahir.
Ara que m'ensenyes i em llegeixes,
Fent-ho a tu com als demés,
Cantant-li al món i a l'univers,
Tornant-me on era i més lluny, més,
Més enllà de la infantesa m'has guiat,
On els records es confonen amb la tarda,
On els matins duen tota la bellesa perduda,
La interrompuda i la més tendre.
Ara t'apropes més a mi que mai,
El teu bes és esglai i joia, pedra preciosa,
Bella perla de pedres perfectes,
Nues i esfèriques, etèries,
Magnètiques i concretes,
Fetes només d'altres matèries,
D'altres planetes, altres sistemes,
Pràcticament extraterrestres.
Som ells, visitants de cada racó.
Cap matèria és originària, tampoc concreta,
Som part del cosmos que tot ho governa,
Tot ho mana, tot ho ensenya. Eterna terra,
Abstracció de sols indesxifrables,
De flames enceses més enllà de la nit,
De la matinada, de cada bes, cada vers,
Reneix la flama a cada ràtzia,
Demà els fanals ensenyaran
Tant la nit com la tarda,
Les ferides i les cicatrius,
No son més, son lloc on trobar-nos,
Cada fusta ens dirà on érem,
On eren ells, i els altres,
Els morts i els vius, el no dit ahir,
Mai, abans de començar a mentir.
La terra gira, tot és a cada far,
I els fem tot junts, no en saben res.
I els experiments i sortilegis,
Els ritus i els ritmes, els mites,
Res no podran fer, acaronant-se.
Reneix la flama a cada ràtzia,
Encenem torxes encara no hi veiem,
Tant la nit com la tarda, cada nit,
Cada instant, cada matí,
Massa junts en la distància,
Massa a prop per ser aquí.
Hauria de marxar però no puc,
Les ferides i les cicatrius
No son més que llocs on trobar-se.
Son motius on tornar,
Arribar a cada ull i trobar-nos.

De nit mai els versos (Tanmateix hi son, els beso)

De nit els versos mai varen dir res,
Ni diran, les paraules son infinits,
On trobar-se, on ser, res imprecís,
Tot concís si és arribat a dir.
On ens cerquem sense que hi creguin.
De sospir alleugerit, d'amagatall,
Esborrant cada rostre i empremta,
Cada far i senyal, mars universals.
Salades illes on no em trobo sense tu.
No puc aïllar-me per més que provo,
No crec que existeixi res semblant,
L'increïble i inversemblant quan es fan
No tenen res a veure amb el món real,
L'oníric desferma els déus que volen
I tot ho saben, i tot ho tempten,
Els déus onírics de l'ésser nonat,
Aquell que sense expressar res ho fa,
Aquell que flueix sense els complexes de demà,
Aquell que neix i conflueix amb estranys i món,
Que poc a poc s'aliena,
Que poc a poc mor i palpita.
I qui ho sap? Torna a néixer.
És el despertar de les idees,
Les mai preses, les no domades.
Dominaven les dames i les damisel·les,
Les més belles ales i les ànimes enceses,
Com bell sospir alleugerit,
d'amagatall mai submís,
d'allò dit o no dit,
al sortir l'últim dia del carrer,
del llac, de no sentir-nos,
la meva ment passeja,
per lloc on la memòria no abasta,
i ara no et sento malgrat la distància,
tinc cossos on m'hi claven bales,
de tant en tant ells son jo, encara ara,
i voldria del tot desfer-me'n,
si ho puc fer encara,
si ho vull fer encara,
ara les astúcies no valen,
i si tants cossos estimo i contemplo...
¿Perquè de nit mai veig els versos?
Si tant mateix hi son, els beso.

El primer és el darrer (Creant per no veure-les)

Sota cada ample mar,
La terra creix com abans,
Ho és, ho és encara.
Com mai, com ara.
Tan se val, no importa,
I què més dóna? És igual.
Si els fruits ho son en vida,
Mai demanar donà l'existència,
Cap mort volia enterrar l'ànima,
I semblaves avorrida malgrat el mar,
Llunyà, que restava mut.
Quasi tremolós. Per tots. Per tot.
I la gata mirà, a tu et creà.
I el gat mirà, em va crear.
Ja no hi hauria mentides,
Ni mites, ni ritus, ni ritmes,
Ni veritats, i doncs, res quedaria.
Masses paraules haurien omplert
Deserts d'idees,
Ara seguia creant
per no veure-les.
Sota cada ample mar,
La terra creix com abans,
Ho és, ho és encara,
Com mai, com ara,
És el gran oceà en calma.

Mai i sempre

Diguem vent d'hivern,
El darrer, el primer,
El que no surt del niu,
Malgrat el grat i la calma,
El somriure i el silenci,
La veu robada, cada mot,
Que la bellesa
Ha de ser l'ensenya,
Per aquells que no creuen
Pas en ella, mai.
I així encendre coneixement,
De les frases enceses,
De les belles idees,
Del primer soni i bes,
Ja mai més el camí em dugué a ella,
Semblava que desapareixíem,
Quan potser menys hi creiem,
Quan més hi creiem, i doncs,
Quan no ho veiem, sempre.

Mai res tingué tanta raó (Línies de l'últim record)

Com el silenci absolut,
El vuit i el ple, el darrer.
El soroll més estrident,
De fet res no tingué mai valor,
I tot en tenia tant
Que semblava mentida.
Com un llarg vers inversemblant.
Ni el pensament més enrevessat
Ni l'atreviment de les paraules
Amb claredat si hi som junts.
Del pou de les paraules
Ara recullen les flors de l'ahir,
Cada cascall és tija i fruit,
És la flor de la prohibició
I és el nord de tot explorador,
Més enllà de la vall hi ha la calma,
Hi ha la cala encesa i l'últim batec.
Desgrana pàgines i rituals,
La mateixa gamma cromàtica,
No entén d'ànimes sense animals,
Així tornem als amagatalls,
Abans la bruna bruixa no ens trobi,
Abans no trobem la bruixa bruna,
Abans no ens atrevim a trobar.
Ara que ja és tot sense buscar
No és estrany el més desgavellat,
Res ja no ens serà mai negat,
Amb aquestes línies tot es fa.
Sense cap lligam ni ham,
Sense pescar ni ser pescats.
Sense caça, sense carn ni sang,
Així, bevent i recol·lectant. Arreu, enlloc,
Desxifrant les línies de l'últim record.

Prolífic i incorrecte (Mirades preuades)

La ment que pretenia no hi és,
Millor així, no sempre el que anhelem
És el mateix que el que somniem
Ni sempre cerquem el millor per nosaltres.
Què va! Prolífic! Incorrecte!
El vers tort i l'ànima viva,
El desguàs dels esperits vius.
La mecànica organització de ment i veu,
D'escrits, de mesures i sentiments,
El deixar-se dur per aigua, foc i vent.
Ja res ens serà mai indiferent,
A cada petit detall el més gran i bell.
La ment que no esperes
Abans tot es trenqui,
Abans tot és construeixi,
Farem fars de les idees,
Trobarem les més tendres i belles,
Aquelles que ens donaren elles,
Abans res no es fes, res és fet.
Aquell antic vers on trobar-nos encara hi és,
Vells trobadors anuncien les més belles corrandes,
Son les de l'exili i el cant major,
el de la bellesa nua, el cant d'ahir.
Farem fars de les idees,
Trobarem les més belles i tendres,
Ara de nou i un cop més.
Aquell univers, aquell desert,
El color de la foscor i l'or,
La lluminositat dels ulls i els cors,
La
teva pell, el meu camí,
Les teves perles il·luminen el destí,
Son els ulls dels matisos,
Son el clarobscur tant anhelat,
Aquesta nova mirada el més preuat.

Passen grisos estels (El segon és etern)

I les carícies son núvols baixos,
Tots els sols es congreguen per venir,
El camí emprès ahir ja no fa patir.
Ara que tot sembla més obscur
És l'hora de dir-nos el mai anomenat.
Quan ens aturem avancem,
Quan plou el sol reneix,
Cansat de veure'ns cecs,
I els núvols no donen consol
A la claror que tot ho volia dir.
Mai per mentir la veritat fou presa,
Qui sap si va salvar als vegetals,
Qui sap si va salvar als animals.
No calien més que les llums per veure,
Tantes il·lusions tenien els clarobscurs
Que ja no ens caldria buscar llum per les nits.
Només amb la tristesa ensenyàvem l'alegria,
Tan sols amb les alegries desprenien el bes,
I cada vers, així, eternament, veritat com temples.
Ja no ens caldria sintonitzar ments ni cossos,
Potser ni tan sols creure en telepaties rares,
De fet les històries més estranyes son les més reals,
De fet tots els somnis acaben essent el just amagatall.
I és en aquest cau, és a la cova del desgavell utòpic
On el món oníric desperta, per damunt de la resta.
La realitat mai va ser entesa i encara hi manen,
Obeeixen i fan lleis absurdes per ments alienes i mudes,
Per aquells que encara creuen en manats i tragèdies,
Per aquells, ells, que encara hi son i encara s'enceguen,
Qui sap en què, qui sap en qui? Creuen per no veure'ns,
I cerquen i no troben i troben i tornen a cercar, mirant?
Busquen cada rastre que pugui fer-los tornar, escoltant?
Així ara per després, ara per demà, l'ara per l'ahir, patir,
Per cada senyal al camí, després de tot, després de res,
Mai he volgut cap cadena, cap condemna, el final no és trist,
Cada tragèdia és mancada de llibertat i no les vull
Cada mal cop és símptoma de la trista esclavitud,
A les seves regles, als seus paranys, als seus rebuts.
I ara que hi penso els dilluns haurien de servir
Per dir-nos tot allò que no ens varem atrevir ahir,
Potser només així l'eterna tornada serà més amable,
Potser només per creure-hi tot tornarà a ser,
Com era, com volíem, eternament o per un moment,
Encara que fos una fi per no volguda, necessària,
I ja res ens tronaria a semblar el mateix,
Potser és que no volíem creure en res i el somni neix,
Potser és que no volíem esperar res i el desig creix,
I era així i tot ho tenim, tot ho rebem, el segon és etern.

Sense cap explicació, fora (Una forma de trobar-se)

I era el somni primer el darrer,
I no hi havien excuses a l'últim hivern,
Mai hi hagué cap comiat al vent,
Els dos podíem decidir malgrat el cert,
Malgrat el dubte, malgrat la primavera,
Malgrat l'estiu i les esperes,
Tot el llegit era llit i empremta,
Decidíem cada pas, cada gesta.
Cada amagatall i cada ment,
Cada vers, cada horitzó,
Cada somni i retall,
Cada mirall, cada diari,
Cada calendari,
Cada barri clandestí
Cada poble i pergamí,
L'església era culte estrany,
A ella acudien els gran paranys,
Les llargues pregaries i els companys,
Aquells que mai esperaves hi eren allí,
Aquells a qui esperaves i venien,
Aquells que no es feren mai esperar.
No ho fan encara que cada espurna és senyal
Del foc que encenem amb entorxes als amagatalls,
A les vies i als camps, als carrers, als camins,
Per tot arreu, en constant caminar,
Ja res no ens es negat ni amagat,
Darrera cadascú hi ha la clau,
L'única, la que res ens pot fer esperar,
La que ho diu tot sense somniar,
Aquella que observa i confirma,
Que ja no es vol fer notar.
I sé que no ens enganyem,
I sabem com ens enganyen i tornem,
Els trons mai ens varen fer dubtar,
Ni les llums, ni cap far,
Ni cap senyal va fer esborrar
Tantes claus com dreceres,
Cap estigma sense senyeres.
Ara que el somni és vell i nou,
Ara que les promeses no son consol,
Ens direm que mai creure en ningú,
Que sempre ens varem creure a tothom,
Així, amb explicacions, sense explicacions,
Així érem, així som, millor així,
Ja no ens podrà fer patir,
Ni les portes ni les claus,
Tenim tot i res ja no ens fa senyal,
En el nostre interior tenim totes les sensacions,
Totes les emocions, cada tret, cada facció,
I les fisonomies son ficció i esbós,
Com aquests versos, com a cada cançó,
I per més que voldrien
no podrien endarrerir el pas,
ara que tot ja es sap,
ara que res era sabut,
després de creure en les magnituds
ja res tindrà ni forma ni volum,
de les espirals de foc sorgirà el nou vol,
cap ocell trencarà l'harmonia del sol,
en ells lluitaran arbres
abans no ens deixem de veure,
potser amb explicacions, potser sense,
en tot cas, entretant, hi torno a creure,
ells en son masses, ells en son tants,
que només de pensar-hi ja fa mal.
Per aquells que no digueren res, salut!
Per aquells que digueren el sentit, salut!
Pels qui parlen sense embuts, salut! Salut!
Que mai ningú va dir el no dit sense tu,
Que mai ningú va dir el no dit sense mi.
I és així, aquesta vida en espiral no té fi,
Ni cap sentit, és molt millor així.
De cap altre manera hagués pogut sentit,
Com perfecte bruixa d'harmonia lliure,
Com perfecte musa de tendres ales,
Mai tantes paraules digueren tant poc,
Mai tantes paraules digueren massa,
Mai tantes paraules per dir-se "calla",
Mai tantes paraules per sentir-se ànima.
I dels animals vindran a nosaltres les imatges,
Ja cap record no ens podrà acariciar,
Potser tan sols la llum vindrà a buscar raser
Al voltant de les més tendres i dolces ales.
Tanta imaginació com tenien les aranyes
I les em convertit en fòbies per veure-les llunyanes,
Que mai acabi l'aprenentatge, ni la tendre lluita,
Ni l'eterna fada, ni l'eterna bruixa, ni la nimfa estranya,
Després de tot tan sols som triangles
El més nus, els de les més belles muntanyes,
On la terra hi dorm quan ja ningú no necessita pas el trobar-les,
Quan sabem que el que escrivim té el sentit que volíem donar-li.
Ara que ja ningú creu en mi, ara que ningú ja no creu en nosaltres,
Potser serà l'hora de creure amb vosaltres, que no hi sou,
Que hi sou sense que vulguem adonar-nos. És així, res més,
Només és un miratge, un altre producte de la imaginació,
Un altre ritme, una altre dansa, una forma de trobar-se.

No em diràs somniador

Si em descalço sense embuts,
Si sorgeixo quan hi ets tu,
Si de nit no espanten les ànsies,
Si no sé on trobar-te si no véns,
I deixaré d'escriure't, somniant,
I ho tornaré a fer, tornant,
On era, on ets, després.
Ara que ja sentim com abans,
Semblava sense nord ni guia,
Altre cop, eterna ferida.
El fred em va dur fotografies,
Retalls del passat que no oblida,
Somnis al demà que no s'aturen,
Insignes pel venedors d'escultures,
Les dèries i els mites
De rimar sense ritme ni crit,
Tot el que varem dir ahir
Tenia el sentit dins de cada soc,
Després de les fal·làcies
En nom de cada pas i fracàs,
El que sentíem al escoltar
Ara son ulls, encanteri i senyal.
I el present s'endinsava
En els ulls de l'aranya,
Cada insecte era estudi
I cada arbre escull d'aliança,
Els escuts dels somnis
I el present que no espera,
La vibració i poder escollir,
L'escull i el centre del present,
Cap mentida podria ser nou moment,
El que creiem que pensàvem
I el dret al exercir silencis,
El no voler pensar ni dir,
Fer i saber, tornar després,
La sort que oblidaren
I les empremtes guanyades,
L'esperit del rock'n'roll
I la fortalesa del Rap,
Els teus somriures i la nit,
I la bellesa és la més sabia,
L'àvia de les estrelles,
Les històries i les improvisacions,
Els sentits son el més preciós,
El més precís, tot allò no dit,
I així exercir el dret a despertar,
I les ones varen ser el més analític,
Les seves ombres tenien el passat,
El passat tenia totes les armes,
Totes les característiques de les eines,
El que el cervell no arriba mai,
I entre malsons vindran les obscuritats,
I si mai pogués lluitar seria el més baix,
I el més alt arribaria en un no res,
I així el desig torna a créixer,
I ja no hi ha presons als somnis,
Ni reixes més esquerpes ni cruels,
Després de la veritat i cada mentida,
Ja no ens podíem creure res...
Que no sentíssim, i així, tornàvem.
I sentim encara. Ara i després, sempre,
I no tenim més il·lusions a les ones,
Ni mars, ni rius, la tristesa i la nuesa,
De l'ànima i la alegria de tots els dies,
Fent-los i recordant el primer sense ser,
Potser mai no varem existir i sentíem encara,
Les històries no tenien el fi tràgic,
Ni de pel·lícules vistes ni oblidades,
Ni dels extraterrestres que no reconeixem,
I cada diarrea mental el meu suport,
Les paraules encadenades més certes,
Errònies i hermètiques. Sempre eternes.

Comentaris

  • Hola asterix[Ofensiu]
    llamp! | 02-04-2010 | Valoració: 10


    Ara sé qui ets i tu em sembla que saps qui sóc jo. Doncs ara que no calen presentacions et comentaré que no m'he llegit el 84 minuts que dura la lectura d'aquest recull poètic que tu anomenes "Pàgines en blanc". Però t'he afegit a autors preferits i potser m'imprimeixo tots aquests poemes que tens per aquí a RC i potser algun dia et faré un parell de comentaris més ben rumiats.

    De moment, et puc dir que jo estic molt pel Fòrum i participo en petits concursos poètics, que nosaltres anomenem: Reptes. Existeix el Repte Poètic Visual (basat i inspirat en imatges) i existeix el Melorepte (basat i inspirat en música del youtube generalment). I res, jo tinc 181 escrits a hores d'ara: assajos, algun conte per capítols, texts biogràfics i molts poemes. També tinc algun recull, però no tant llarg com aquest teu que tinc al davant.

    Celebro trobar-te per aquí i veure que et prodigues en la poesia. El nostre amic comú (en Jordi de Vic), m'ha comentat que escrius poemes junt amb en Gerard Quintana (Sopa de Cabra). Quina sort! O quina gran coneixença que tens... pots comptar amb un crack de la musica Rock catalana com és en Gerard.

    Res, tinc molta feina a llegir coses teves i visitar els teus blogs, cosa que faré en els moments que pugui i em vagui de fer-ho. Veig que tens solera amb la poesia i amb internet i els blogs.

    Un consell: Aquests resums tant llargs com aquest es fan difícils de llegir per ser tant i tant llargs, prova de penjar poemes individualment i tindràs molts més comentaris. Clar que fa temps que no penges res en aquesta web... i potser no t'interessa que te'ls copiïn, es pot donar el cas. La propietat intel·lectual és un dret que caldria preservar i en aquesta web amb un copiar i enganxar et poden copiar textos i dir que els han fet ells... Indesitjable per qualsevol autor d'RC.

    Bé, no crido el mal temps, que fa solet. M'acomiado d'aquest comentari, dient que gràcies per fer-me saber de la teva existència a RC... i a reveure... monstre creatiu!!!

    llamp!

  • redimonis, és endiabladament bo![Ofensiu]
    Rogal Mar | 01-06-2007 | Valoració: 10

    quina construcció, i quants que n'hi han, e llegit alguns, i les teves frases encara em rodolen pel cap!

  • MAGNIFICa tarja de presentació[Ofensiu]
    setecel | 09-05-2007

    ei,felicitats!.Per ser el primer relat que publiques...magnifica tarja de presentació.M'ha agradat la narrativa,les frases,els antagonismes...molt ben construit.Et convido a que llegeixis els meus relats(també sóc nou aquí)i que diguis el que en pensis.
    Me'l tornaré a llegir amb més calma,per disfritar-lo encara més.
    Et seguiré la pista.Salut!.

l´Autor

asterix

4 Relats

3 Comentaris

4360 Lectures

Valoració de l'autor: 5.00