Pacte de silencis

Ens coneixíem des de feia molt temps tot i haver intimat poc.
Últimament, des d'aquella trobada a l'hospital, compartíem tardes de cafès setmanals, que ens van apropar fins al punt de quedar un dissabte per dinar.
Sabia que vivia sol i que era un amant dels silencis, per això em va sorprendre tan la seva invitació... suposo que perquè malgrat la complicitat forjada em feia cert temor què em podia trobar en aquell pis. Sempre tant gelós de la seva intimitat però amb quelcom que em deia que era encantador, que tenia llum pròpia tot i viure sempre a l'ombra de tot.
A casa sempre parlàvem bastant obertament de les amistats i coneguts, però així que els vaig explicar que havia quedat amb en Carles per dinar em van mirar de manera estranya. "Ainoha, vigila, que sabem com t'ho agafes tot, i coneixent en Carles..." no van acabar la frase, suposo, per la meva cara d'incredulitat i de "no sabeu què dieu". No obstant això, ja ho havien deixat caure i intuïa que cap conversa compartida de les que els pugués explicar els faria canviar d'opinió.; i jo, de l'únic que realment tenia ganes, era de compartir aquell àpat.
Efectivament, va ser estrany. Molts silencis, estones on semblava que no parléssim la mateixa llengua: ell tant centrat en ser objectiu en tot mentre jo l'intentava seguir amb comparacions on no importés tan el què com el com... mirant-nos i tornant a la conversa absurda per... por. Un precipitat adéu, dos petons i un crit al retrobament "la setmana que ve, a la mateixa hora, t'espero. Ha estat molt interessant". No deixava de sorprendre'm! Van passar set dies i altra cop a la una trucava el timbre... Amb el pas de dissabtes, ara, ja és rutina i entre instants perduts al vent, un pacte: "del què passés entre aquelles quatre parets ningú n'havia de fer res, el nostre secret clos en dues boques; durant la setmana cadascú faria la seva i estava prohibit preguntar". Seria com qui des de 'altiplà observa un paisatge diferent i quan baixa no pot explicar res, perquè llavors es descobrirà l'encant del lloc que el fa únic.
A dia d'avui a casa segueixen sense entendre què ens uneix un dia a la setmana, segurament si m'ho miro des del seu punt de vista, jo tampoc; però és que hi ha coses que no expliquen les paraules, cal buscar una mica més enllà, en l'essència de les mirades.