Paciència i venjança (i SHS 157 al 162).

Un relat de: Joan Colom
La vorera era estreta però no hi havia ningú més esperant per creuar la calçada pel pas de vianants, així que l'home del paraigua havia reculat dos passos per evitar les esquitxades dels cotxes. Però, distret mentre repassava mentalment l'agenda del dia, s'havia oblidat d'aquell clot, uns metres més enllà, que quan plovia es convertia en un toll d'aigua respectable, amb la particularitat d'estar a frec de la vorada i, en conseqüència, fora del pas de les rodes dels vehicles... tret que fossin camions o autobusos, o que no circulessin ben centrats pel carril. I va passar una mica de tot: un autocar escolar anava pel segon carril, sense pressa, i un turisme l'avançava indegudament pel primer, augmentant la velocitat i acostant-se a la vorera per mantenir una distància prudencial amb l'autocar. Total: quan l'home del paraigua es va adonar que la ruixada d'aigua li venia al damunt, a punt de deixar-lo ben xop de cintura cap avall, instintivament va provar de recular encara més, però un obstacle a l'alçada de peus i cames li ho va impedir, de manera que va caure cap enrere.

No podent evitar la caiguda, alhora que acotava el cap per preservar-lo va amollar el paraigua i va mirar de parar el cop amb colzes i mans, però ja no hi era a temps. Estranyat de caure sobre tou i de sentir uns udols esgarrifosos, es va incorporar indemne i li va semblar veure uns ossets de peluix blanc, molls per la pluja. Dret ja del tot, es va girar i ajupir per veure-ho millor i aquells peluixos es van transformar en dos westies estesos a terra: un estava immòbil i tenia el tòrax esclafat; l'altre no presentava cap lesió aparent pero no parava de gemegar i, movent cap i potes, maldava inútilment per aixecar-se. La dona que els duia lligats s'havia agenollat i no parava d'acariciar-los mentre repetia, entre plors: "Dafnis, Cloe, bonics, alceu-vos!".

El conductor del tercer taxi que van parar havia acceptat embarcar els gossos. Ara restava aturat en segona fila, davant d'una clínica veterinària. Van entrar tots dos, cadascun sostenint un gos amb els braços, i la recepcionista els va fer passar directament a la consulta. Només van sortir-ne amb un: la Cloe o, més ben dit, el cadàver de la Cloe, s'havia quedat en el quiròfan annex a la colsulta, amb l'encàrrec que el veterinari s'ocupés d'aquelles despulles i del paperam inevitable. Dafnis ja no es va recuperar: gairebé no menjava i tenia un comportament erràtic. Deia la dona dels gossos que, després de deu anys amb la Cloe, no sabia viure sens la seva companya, i un matí se'l va trobar mort. (En rigor, ara hauríem de parlar de "dona sense gossos" i, de seguida, com veureu, de "dona del gos", pero mantindrem el plural igual que l'home del paraigua seguirà sent-ho fins i tot en dies de sol.)

Cal aclarir que totes les despeses derivades de l'accident van anar a càrrec de l'home del paraigua. Molts matins, de camí a la feina, s'havia trobat la dona dels gossos passejant aquella parelleta de westies, que li feien molta gràcia tot i que aparentaven tenir ja uns quants anys al damunt i que, quan provava de captar la seva atenció fent petar els dits d'una mà, responien amb una total indiferència. Per això aquelles morts accidentals l'havien afectat considerablement: no sols n'era el responsable civil sinó que se sentia responsable moral i es creia amb l'obligació de resarcir la dona dels gossos en tot allò que estigués al seu abast. Ella mai no l'havia convidat a casa per poder parlar amb més calma, sinó que, quan la telefonava, sempre acabaven quedant en algun parc amb bancs o en alguna cafeteria. Quan el va posar al corrent de la mort de Dafnis i de la seva incineració, en una d'aquestes trobades, l'home del paraigua li va preguntar per l'import i ella li va passar la factura que duia preparada. Després de guardar-se-la, va demanar-li quan li anava bé d'anar plegats a la millor botiga de mascotes de la ciutat, per comprar una parella de cadellets westies. La dona dels gossos li ho va agrair però va contestar que no volia cap més parelleta, perquè Dafnis i Cloe, insubstituïbles, romandrien sempre en el seu record. S'ho havia pensat bé i s'estimava més adoptar un gos mascle de la gossera municipal. I que, vista la vulnerabilitat dels gossos petitons, n'escolliria un de ben gran. Així que un dia van anar a la gossera i, després de veure'n uns quants, alguns que ja duien més d'una setmana, que ningú no havia reclamat ni se n'havia interessat i que serien sacrificats a l'endemà, van descobrir un cadell que els va robar el cor. L'encarregat de guàrdia els va assegurar que havia ingressat el dia abans i que l'havien trobat gràcies a ser els primers en arribar, perquè els cadells eren els que més sortida tenien i molts no s'estaven a la gossera ni un dia sencer.

Era un cadell molt especial. Segons havia dit el veterinari de la gossera, no devia de tenir més de tres mesos però ja havia assolit una mida fora del comú; a més, les potes desproporcionadament grosses pronosticaven que es faria força més gran. Quant a la raça, no era un pura sang però tampoc un petaner: tenia molt de golden retriever, tret de la talla i d'alguns detalls sense importància. A més, semblava que els estigués esperant a ells, precisament: així que els va veure, dintre de la gàbia, se'ls va aproximar i no va parar de donar bots i remenar la cua. Quan van obrir el reixat va anar directament cap a l'home del paraigua i, sense més preàmbul i sense deixar de moure la cua i de mirar-lo als ulls, es va aixecar sobre les potes darreres i li va posar a sobre les davanteres, que li arribaven a la cintura. L'home del paraigua va veure per primera vegada un somriure en els llavis de la dona dels gossos, que contemplava embadalida l'escena, i que, de cop i volta, com si hagués tingut una revelació divina, va exclamar: "Ja sé quin nom li posarem: sembla irònic però vull que es digui Patufet".

Fora d'aquell dia, tot i la bona disposició que l'home del paraigua havia demostrat a bastament, notava que la dona dels gossos mantenia les distàncies, amb un tracte educat però no gens afectuós: sovint es trobaven quan ella sortia a passejar Patufet o quan tornava de fer-ho, però mai no el va convidar a casa. Això la dona, perquè Patufet ja adoptava una actitud enjogassada només veure'l o ensumar-lo de lluny. Però, quan eren a tocar i la dona dels gossos s'aturava per saludar l'home del paraigua, Patufet feia el mateix seient a terra, i només passava al contacte físic quan aquesta li ho autoritzava cridant "saluda!". La disciplina prussiana que la mestressa li havia inculcat perdia els efectes amb aquesta ordre: si l'home s'ajupia per acaronar-lo, Patufet es recolzava sobre els seus genolls i, abans que l'altre podés reaccionar separant-lo o posant-se dret, ja li havia llepat tota la cara; si d'entrada es mantenia dret, llavors Patufet també s'hi posava, sobre les potes del darrere, tot esperant que l'home del paraigua el festegés. Era així com havia anat seguint el creixement de Patufet: fins passat un any de l'adopció, no havia parat de créixer, i això es feia palès fixant-se en l'alçada on plantava les potes de davant, des de la cintura de l'home fins al pit; només que s'hagués fet un pèl més gran, ja li hauria pogut posar les potes sobre els muscles, com faria un gran danès.

Fins un dia de cel serè en què l'home del paraigua no duia paraigua i esperava, palplantat a primera línia, que el semàfor canviés a verd. Ningú més, en aquella banda del pas de vianants. O això semblava, perquè la dona del gos va sortir sigil·losament d'una entrada per a vehicles on s'ocultava amb Patufet, fins a situar-se al darrere de l'home. Patufet, que des de l'amagatall ja l'havia reconegut i, tot tibant la corretja, remenava nerviosament la cua, delerós d'arribar-hi, va rebre una estrebada de la mestressa i, reprimint la seva impaciència, va acomodar el pas al d'ella fins a seure darrera l'home, amb la cua escombrant el terra, amatent al permís per saltar-li al damunt i no parar de fer-li festes. A diferència d'altres encontres en què l'home del paraigua no els havia vist i ella l'havia cridat abans de permetre a Patufet manifestar-li la seva joia, l'ordre "saluda!" va ser llançada sense previ avís i amb sordina, gairebé a cau d'orella de Patufet, mentre un autobús s'aproximava a tota llet pel primer carril.

Tot va passar en un tres i no res: les potes davanteres d'un Patufet sobtadament alçat sobre les del darrere, topen pesadament contra l'esquena de l'home que, no podent contrarrestar aquella empenta inesperada, cau cap endavant i queda estès bocaterrós sobre la calçada, mig segon abans que la roda anterior dreta de l'autobus li passi pel damunt. El cadàver queda sota l'autobús després que el conductor hagi frenat, evitant que la roda posterior acabi de seccionar en dos trossos un cos que ja ha estat rebentat per la primera, amb la regió lumbar planxada enmig d'un bassal de sang i fetge.

La dona del gos havia estirat la corretja, evitant que Patufet saltés a la calçada darrere l'home, i va proferir un xiscle, al pas de l'autobús, que va atreure l'atenció dels qui eren en un radi de cinquanta metres. Tot i que un bon observador hauria descobert una expressió de complaença, no pas d'esglai, i que murmurava entre dents: "Caient cap enrere em vas dur la mort, cabró! Caient cap endavant la mort se t'ha endut a tu, espero que a l'infern". Per fi, aquella maledicció llançada en secret quan la mort de Dafnis i Cloe, la anhelada venjança, s'havia acomplert.



Exclusiu per als aficionats als Sudokus Hexagonals Simètrics:

— Les opinions i suggeriments que creguis que poden interessar a tots els jugadors, envia'ls com a Comentaris al present Relat.

— Les demandes d'arxius i les consultes relatives a la resolució de SHS concrets, envia-les a l'adreça joancolom47@gmail.com.

— Si vols anar al primer relat de la sèrie amb enllaços als SHS, per assabentar-te de les regles del joc o del procediment de resolució aconsellat, fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb la Plantilla Hexagonal (full pautat per a 6 SHS), fes clic aquí.

— Si vols l'arxiu PDF amb els SHS 157 al 162 (enunciats i solucions), fes clic aquí.

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: