PA-HÍS, PAÍS!!! (7ª entrega)

PA-HÍS, PA-HÍS!!! (7ª entrega, i acabament - "Traca final")

És el moment culminant en què N'Equipol.lent Tunolloc, finint el seu preciós i delicat parlament, fingeix les falses llagrimetes pensades d'antuvi. Però aquelles excrescències del seus ulls resulten veres, perquè s'ha enamorat com un descosit, orb asfòdel, del Sr. Milherbes, que entra en aquest precís moment a la sala. Una mirada ha estat suficient per tocar-li el cor perdudament i per fer-li trontollar la testosterona. Li han fet costat, tot seguit, la Sra. Atupal i el pixatinters, acaramel·lats molt juntets, remembrant el pastorívol delitós moment passat a l'Oficina de Reclamacions i Etcètera. A continuació, la filla del carnisser, orgàsmicament tocada per la senyorona de la fila de darrere, muller del caporal d'artilleria, beata tardana reciclada al lesbianisme actiu en un curs intensiu i accelerat per correspondència, per més detalls, s'adhereix al plor. Tot el públic assistent comença a plorar, desconsoladament. L'aigua acumulada amara ja les soles de les sabates. Aviat n'hi ha un pam, a la sala. Aquells que, a casa, tenen engegat el televisor -l'acte és retrasmés per totes les cadenes de Pahís- inicien el plor, emocionats. L'aiguat arriba als cinquanta centímetres d'alçada. La resta de pahisanes i pahisans i visitants turístics, per simpatia encadenadament descontrolada, els acompanyen en la plorera. Amb ànsia. A doll. I tot Pahís és un gran plany incommensurable.
Aquell mateix dia Pahís desapareix dels mapes, inundat, negat en llàgrimes.

* ÚLTIMA NOTA. L'autor es va salvar de la catàstrofe. Segur, també, l'anacoreta (Recordeu que nedava com un peix). Possiblement altres. No ho sé -no ho sabem-, perquè a hores d'ara no ens reconeixem els uns als altres, els antics habitants. No recordem res. Patim d'amnèsia total, possiblement motivada per la magnitud de l'hecatombe.
Alguns historiadors formulen la hipòtesi que part de les Terres d'Interior i algunes, emperò, del Nord i del Sud, no foren completament cobertes per les aigües ploreres. Mentides cotxines! No existeixen documents escrits ni visuals, ni testimonis arqueològics que ho corroboren.
Altres -geòlegs principalment- opinen que la vertadera causa de la desaparició fou la recent descoberta falla tectònica submarina Marsella-Orà. I posen com geogràfics exemples vius les illes Columbrets. I el record en la cultura popular, per l'aficció de part dels habitants que sobrevisqueren, a les falles. I l'impromta turística. Fals, completament fals! Tot mentides! Fal·làcies de conspiració judeo-maçònica! Perquè la vera veritat de la desaparició de Pahís és la que heu llegit, que l'autor anava escrivint conforme s'esdevingueren els fets i va guardar els fulls dins uns botella de burdeus que va buidar un glop darrere un altre, mentre escrivia. I que després es va nugar al cinturó. I que conserva encara, amb alguns fulls borrosos o il·legibles. Pahís va deixar d'existir per actes d'amor i desamor. I per la seua excessiva delectació en les llàgrimes. L'autor en dóna fe i testimoni. Paraula d'amnèsic! I la paraula és l'home. He dit!


(S'encenen els llums. Apareix a l'escenari l'autor, i comença: " I aquesta va ser la sort de Pa-hís. La mala seua mala sort. Potser nosaltres tinguem més sort. Més bona sort. Tothom ho desitja...

En veure que ningú li fa cas. Afegeix, (potser per demostrar que ha estat un habitant de País, escriptor i poeta ell):

I ara,
cadascú agafarà la recta
de la seua inclinació.
Ni els punts damunt les "i"
ni les respostes objectives compten.
Sols és cert que... "

Les darreres paraules són esmorteïdes pel soroll de les butaques que s'alcen, dels passos apressats de la gent que abandona el local, mentre cau, molt lentament, el teló.)