PA-HÍS, PA-HÍS!!! (3ª entrega- "L'anacoreta")

PA-HÍS, PA-HÍS!!!
Farsa/Serial relataire amb un punt d'allioli
(3ª entrega- "L'anacoreta")


Com cada dijous final de mes, l'anacoreta arriba a la platja, nadant nuet. S'eixuga la barba, llarga fins els genolls. La flaca figura, braços enlaire, es dirigeix cap a la carnisseria, on cada dijous final de mes li guarden les pates i els caps de les gallines que han venut, única menja d'animal de sang calenta que tasta. Com cada dijous final de mes, proclama com un energumen:
- Penediu-vos! La fi de Pahís és pròxima! Feu penitència! El diluvi s'acosta! Només jo em salvaré, que sé nedar! Penediu-vos, gent de Pahís! Feu contrició i atrició! I depreneu a nadar!
Com cada darrer dijous de mes, ningú no li fa cas. L'anacoreta arriba a la plaça, a la carnisseria. Entrant, nota que fa fred. L'aire condicionat o les càmeres, suposa. Per uns instants, un incipient tremolor: se li ha posat la carn de gallina.
- Bona tarda tinga, senyor Anacoreta! Què tot va bé?- -demana la dona del carnisser, que ha quedat a cura de la tenda-. Avui tinc carn de xai, de cabrit, de porc i de vedella. Ah, i també carn picolada! -afegeix, temptant-lo-. Ben sortida n'estic!
No cal que ho diga, pensa l'anacoreta. I se la mira. La dona, ben carnada, llueix les parts superiors d'uns mitjos pits carnosos que el davantal no tapa. L'anacoreta recorda,(*) de sobte, no sap ben bé perquè, aquells temps que va ser carn de canó, a la trinxera. I aquelles Carnestoltes, quan va perdre les carns pel pecat de la carn. "I a més, magre com estàs! Una altra vegada, atenció! Poc ha faltat per anar-te'n al carner", li aconsellà el metge de capçalera, Cura-Sans Mata, molt amic seu. En realitat, s'havien criat com dos germans; eren carn i ungla. "Som de carn", va tenir esma de replicar-li, per resposta. I esdevingué anacoreta. I des d'aleshores exercitava tots els dies la seua ànima meditant i el seu cos nedant. Ara, la seua única carnositat, aquella inferior i d'entrecames, es posava altra vegada en marxa, contemplant aquelles carnositats de la carnissera. "Vade retro!", feu la consciència anacoretana. I la dona del carnisser, girant-se d'esquena com per amanir-li les deixalles de les aus, li mostra el cul famós que pels gens va heretar la filla, a més d'uns trossos de cuixes ben carnades, afegint-hi més carnada a l'esquer de la temptació. Que tothom a Pahís -inclòs l'anacoreta- coneixia i n'era sabedor de les intencions i epopeies de la carnissera, quan el marit no era a casa, de fer carn a la part posterior de la tenda. "La carn és dèbil", medita l'anacoreta, mentre la part inferior de la llarga barba que li arriba als genolls es desvia més de dos pams de la vertical, la qual cosa observa plaent la dona del carnisser.
- Què no li abelleria, potser, senyor Anacoreta, mig quilo de carn d'olla, d'aquella de serve als bons amics per les ocasions ? - li proposa ja obertament, amb un somriure d'orella a orella.
I l'anacoreta, la cara més enrogida que la sang d'aquell capó a la dreta de l'aparador, no es reprimeix i accepta. Que la vida són quatre dies. Que un dolç no amarga ningú. Que aquell magre serà menjar d'àngels. Que ja és massa temps de sacrifici. Que si el diluvi està al caure, millor que millor! Per què no celebrar-ho? No té res a témer! Ell sap nedar com un peix. I entra i penetra amb/a la senyora del carnisser a/en la rebotiga, del bracet i cantant allò de Visca el pa, visca el vi…

(*) ALTRA NOTA DE L'AUTOR. L'autor sembla recordar també que aquest fragment li circula per cervell, donant-li voltes i més voltes... Com si l'hagués ja escrit en una altra vida passada, amb lleugeres variants... Però com que li ha semblat oportú per al desenvolupament de la present farsa, demana perdó d'antuvi al lector pacient que ja l'haja llegit, i l'inclou. En qualsevol cas, es tractaria només d'un autoplagi, recurs permès per l'ètica literària del segle XXI. (S'acaba la nota).


Quan l'anacoreta va, sense treva, pel dotzè assalt -que la continència continuada, de vegades, té aquestes virtuts- i la dona del carnisser està més tova que una ensaïmada i més desvanida que una xiqueta el dia de la primera comunió, i taral·leja "un dia de Pasqua/ un xiquet plorava/ perquè el catxirulo/ no li s'empinava", per donar nous ànims al seu contrincant, el carnisser, -el qual ens hem deixat allà al saló del lliurament del guardó privilegiat al seu futur gendre-, avorrit, s'imagina els rastres d'embotit que hagués pogut enllestir. Fa uns moments que es grata els polsos i els dos extrems del front. Una sensació estranya l'envaeix. De sobte, possiblement tocat per l'ambient, reflexiona entorn el caràcter transitori de la fugacitat de l'existència, com de fugissers i passables són els béns, i el seu cervell evoca amb malenconia el passat. I inconscientment, remoreja:
Què es feu de tal galanura?
Què fou de tant d'avalot
com tinguéreu?
I d'aquells grans trempaments,
què se'n feu?
Dies de forta folgança
de festes i sempre gana;
rebolcons damunt del llit,
on quedàreu?
Per què ara el tinc pansit?
D'aquell meu tan flamant piu,
què se'n fiu?
Què fou d'aquella titola?
Somriu, content. Li ho dirà al futur gendre. Amb les paraules que pertoquen, ben dit. No es burlarà ja mai més d'ell. Intenta memoritzar. Escorcolla a la cabota. Sí, li dirà: "Gentil i preclar vat, propera sang, amb els mots escaients et faig partícip. He manufacturat un poema!"

*DUES NOTES MÉS.
1ª. De vegades, els personatges se n'ixen de mare, i es reboten com fills púbers contra aquell que els ha donat la vida. Campen pel seu senderol i segueixen la seua drecera, sense que l'autor puga fer res per remeiar-ho, encara que intente amb tots els esforços possibles tirar dels ramals. Sembla que tenen vida pròpia. Com ara. Són cabuts com ases i atzembles. I no atenen a les veus de so i arre.
2ª. L'autor no s'havia plantejat mai la transmigració de les ànimes. Ara, després de l'episodi líric del carnisser, cova al seu interior un lleugeríssim dubte. Sense importància, creu.