Pa amb vi i sucre...

El seu avi sempre havia estat un home esquerp, poc enraonador i amb fama de tenir mal geni. Ell era el petit de la casa i per aquest motiu sempre havia gaudit d’alguns privilegis com ara triar el tros de carn arrebossada més torrat o ser el primer en obrir els regals de Reis. La seva germana gran i el seu cosí sempre l’havien protegit fins i tot un pèl massa perquè l’Arnau era un nen fràgil que de petit va patir una meningitis que li va deixar com a seqüela una petita sordera i una manca d’equilibri que li impedia córrer com els nens de la seva edat.
Potser per aquest motiu el seu avi sempre se’l va mirar amb uns altres ulls. Durant els llargs capvespres dl’hivern el convidava a seure al seu costat, a tocar de la llar de foc, per explicar-li històries. Algunes eren de por, d’altres de cavallers medievals, algunes de monstres fantàstics…però totes eren especials. L’Arnau se les escoltava embadalit i ell podia percebre com a poc a poc les parets de ca l’avi desapareixien i donaven pas a uns altres escenaris, un bosc encantat, un castell en un acantilat, una habitació d’hospici…l’avi Miquel tenia un do, sabia explicar contes. Pocs coneixien aquesta faceta seva perquè ell era un home callat que treballava de fuster. Sempre era al seu taller, enfeinat amb alguna cosa, escoltant la ràdio. A vegades, quan l’Arnau tornava de l’escola, l’anava a veure i s’asseia en un racó per fer-li companyia. L’avi no deia res, però estava content de tenir-lo allà.
-Si acabes aviat els deures, aquest vespre t’explicaré una nova història.
I l’Arnau frissava perquè arribés l’hora de seure a la vora del foc. Entre ells dos hi havia una connexió especial. L’Arnau ho sabia.
Quan va acabar l’institut va haver de decidir-se per la carrera que volia estudiar. Ho va tenir clar. Volia fer Biologia. Sempre li havien agradat els ocells. Es despertava a punta de dia, agafava la bicicleta i els binocles i anava fins els aiguamolls a veure ocells, sobretot a la primavera, quan n’arribaven molts. També gaudia endinsant-se al mig del bosc a sentir el crits dels mussols i d’altres bestioles. Una vegada ell i un seu amic varen descobrir el niu d’un gran duc, espècie en perill d’extinció…els hi va fer molta il.lusió…
Els anys varen anar passant i l’Arnau es va convertir en un jove assenyat, un pèl tímid i no gaire amant de les sortides nocturnes amb els amics. Preferia quedar només amb un parell, molt ben avinguts, per gaudir de la natura i projectar els seus somnis de futur.
Un matí d’hivern, mentre esmorzava, va rebre la trucada de la seva mare:
-Arnau, fill meu, hauries de venir de seguida, el teu avi és al llit i sembla molt cansat…
-Ostres no!!! De cop i volta el seu món es va ensorrar. L’avi Miquel, el seu avi, s’havia tornat molt fràgil i el necessitava al seu costat. Ho va deixar tot. El cafè a mig fer,les classes, els companys de pis. Precipitadament.
Va agafar el primer bus en dirección al seu poble i ni va pensar en l’exàmen del proper divendres. Va arribar a casa pels voltants del migdia. El va rebre la mare, amb cara d’amoïnada, però ferma i segura, com sempre que hi havia algun problema.
-Puja, és a dalt a l’habitació amb l’àvia, t’estan esperant…
Va trucar tímidament a la porta , mig ajustada, i va entrar.
L’àvia, asseguda en una cadira, li va somriure…
-Vine Arnau, no tinguis por…l’avi semblava que dormia, però al sentir les veus, va obrir els ulls. Els tenia humits, com vidriosos…
-Arnau, com van els estudis???
-Bé avi, això ara no és important…i tu com estàs???
-Ara que has vingut estic bé, molt millor…va dir amb un fil de veu, com un murmuri, de fet, t’estava esperant. Vine, seu al meu costat. S’hi va acostar i li va agafar les seves mans, fràgils i tremoloses, entre les seves, i la mirada se li va il.luminar.
-T’enrecordes quan t’explicava històries?
-Oi tant si me’n recordo. Eren fantàstiques, totes…
-Doncs ara Arnau ha arribat el moment de que les retinguis a la memòria i que no les oblidis. Potser les podràs explicar als teus fills i, si tens sort, també als teus néts. Ara a mi ja no em queden forces … només tinc ganes de dormir…però no voldria anar-me’n d’aquest món sense dir-te que sempre et vaig estimar molt, moltíssim, perquè et veia més feble i més sensible i perquè m’escoltaves embadalit a la vora del foc, quan t’explicava contes…Voldria que em recordessis així, explicant-te històries, amb la pipa a la mà i i una torrada de pa amb vi i sucre, que et donava d’amagat de l’àvia…
-Avi no pateixis…les teves històries les he guardades en algun indret remot de la memòria per quan arribi el moment de deixar-les anar, com els ocells quan inicien el vol. I aquells moments els recordo sovint com una de les coses bones de la vida…sobretot quan m’enyoro de casa…
No sap ni com, però recorda que li va fer un petó al front i li va desitjar interiorment que no patís gens i que el final fos dolç i suau, com una cançó de bressol que adormeix els sentits…
Va baixar l’escala i va anar a la cuina. Hi havia la mare que feia el dinar. Brou de pollastre per afrontar el mal tràngol. Casolà i concentrat, com a ell li agradava. Van dinar en silenci. El pare no hi era, tampoc la seva germana. Es sentia trist i espantat, però va fer el cor fort davant de la mare.
Aquell vespre el seu avi es va morir. Eren quarts de nou, l’hora dels contes a la vora del foc. Ho va fer en silenci i sense patiment…i l’Arnau era al seu costat, amb la seva àvia que feia veure que escoltava la ràdio…